Als albors del segle XIX, enmig de les convulsions polítiques que sacsejaven Espanya, va nàixer una província que, tot i la seua curta vida, va deixar empremta en la història valenciana. La província de Xàtiva, creada el 27 de gener de 1822 i dissolta el 2 d’octubre de 1823, va ser un experiment audaç del Trienni Liberal que va desafiar l’statu quo. Aquesta nova organització territorial es diferenciava de l’existent en la seua aposta per una estructura més propera a la ciutadania i orientada al desenvolupament regional.
El naixement d’una il·lusió
La creació de la província de Xàtiva no va ser un caprici del destí, sinó el fruit d’una visió progressista que buscava modernitzar l’estructura administrativa d’Espanya. Els liberals, inspirats per les idees de la Il·lustració, veien en aquesta nova divisió territorial una oportunitat per a apropar el govern als ciutadans i fomentar el desenvolupament econòmic.
Joaquín Lorenzo Villanueva, clergue, escriptor i historiador; esdevingué l’ànima d’aquest projecte. Aquest fill il·lustre de Xàtiva va arribar a ser diputat a les Corts de Cadis. Advocà amb vehemència per la recuperació del nom històric de Xàtiva, i va promoure, en el marc de les Corts, iniciatives legislatives que prioritzaven l’autonomia administrativa i el desenvolupament econòmic de la província. La seua perseverança i el seu amor per la seua ciutat natal van ser fonamentals per a aconseguir que Xàtiva recuperara no només el seu nom —després d’haver estat rebatejada com a Nueva Colonia de San Felipe per Felip V- sinó també el seu estatus com a capital provincial.
Des de la perspectiva actual, una ullada al passat històric ens permet reflexionar sobre la importància que tenia aquesta ciutat: la segona més important del Regne de València i capital de la Governació dallà Xúquer, fins al seu «urbicidi» per Felip V l’any 1707. Avui, Xàtiva, que un dia va ser tan rellevant, ocupa el 30é lloc en població al País Valencià i ostenta el títol de capital de la comarca de la Costera.
Descripció detallada de la província de Xàtiva
Delimitació territorial
La província de Xàtiva es configurava al sud del riu Xúquer, que marcava la frontera nord amb la província de València. A l’est, arribava fins al mar Mediterrani, des de la desembocadura del Xúquer fins al Cap de Sant Antoni. A l’oest, els seus límits seguien la frontera històrica entre el Regne de València i el de Castella, que incloïa localitats com Cofrents i la Font de la Figuera. Al sud, la província abastava territoris que incloïen Beniarrés i les valls de la Gallinera, riu Girona i el barranc de l’Alberca, fins al Cap de Sant Antoni.
Tot i aquesta delimitació general, els límits exactes es trobaven pendents de negociació amb les províncies veïnes (València, Alacant i Chinchilla). Les disputes territorials es concentraven en:
- Alzira, situada en una illa del riu Xúquer, que la província de València va reclamar sense debat.
- Cabdet, històricament vinculat al Regne de València, però assignat a Chinchilla, que Xàtiva volia incloure a canvi de cedir San Benito.
- La Marina Alta, on es demanava redefinir el límit per integrar localitats com Castell de Castells i Calp.
- La regió d’Alcoi, amb peticions d’integració de municipis com Muro.
Amb una extensió d’aproximadament 4.000 km² (ampliable a 4.600 km² amb les seues pretensions), la província reunia una àmplia diversitat de territoris, des de zones agrícoles de gran riquesa fins a enclavaments comercials estratègics.
Desafiaments i adversitats
La Diputació de Xàtiva, malgrat comptar amb escassos recursos, va treballar amb determinació per a consolidar la nova entitat administrativa. No obstant això, els reptes eren nombrosos. La inestabilitat política del Trienni Liberal, les tensions amb les províncies veïnes per qüestions de límits territorials i la resistència dels sectors més conservadors van posar a prova la viabilitat del projecte.
Un dels principals desafiaments va ser la definició dels límits provincials. Les negociacions amb València, Alacant i Chinchilla (futura Albacete) van ser complexes, ja que es van veure marcades per interessos econòmics, polítics i culturals. Per exemple, València reclamava Alzira perquè era un important centre agrícola que generava tensions per la seua riquesa productiva; Chinchilla reclamava Cabdet per ser un punt estratègic per al comerç entre Castella i el litoral; i Dénia volia integrar tota la Marina Alta per a mantindre la seua influència sobre aquestes localitats. Aquestes discussions reflectien no només qüestions administratives, sinó també les tensions entre les identitats locals i la nova realitat provincial.
Des d’una perspectiva actual, resulta sorprenent que no s’integrara la ciutat d’Alcoi, ja que hauria encaixat perfectament dins de l’eix industrial de la zona.
Riquesa i potencial econòmic
La província es distingia per la seua diversitat econòmica, que abastava:
- Agricultura: Les fèrtils terres del marge dret del Xúquer eren grans productores d’arròs i altres cultius de regadiu. A l’actual Vall d’Albaida hi destacava la viticultura, cereals, llegums i oli d’oliva. A la Safor, els molins de blat, les oliveres i garrofers, junt amb les moreres per alimentar els cucs que produïen la seda. A la Marina Alta la viticultura, a més d’ametllers, oliveres i garrofers. Això conferia a la regió un alt valor econòmic i la convertia en un centre agrícola clau.
- Comerç: La proximitat al mar Mediterrani i els ports naturals com Dénia proporcionaven oportunitats per al comerç marítim, connectant el territori amb altres regions d’Espanya i la Mediterrània.
- Indústria: Encara incipient, es concentrava en zones limítrofes a Alcoi, que començava a consolidar-se com un eix industrial rellevant.
- Ramaderia i recursos naturals: La regió muntanyenca aportava pastures i riqueses naturals, com fusta i aigua, essencials per a l’economia local.
Observant l’esmentat, es podia veure com una reestructuració, segons les reclamacions i altres elements que hagueren pogut sorgir més avant, feien de la província una divisió administrativa amb gran potencial de creixement. Era un territori divers que, sobre el paper, tenia tots els ingredients per a prosperar: agricultura rica, ports estratègics i una naixent indústria que començava a despuntar.
Focus culturals de la província de Xàtiva
La província de Xàtiva destacava per albergar diversos focus culturals que contribuïen al dinamisme intel·lectual, artístic i educatiu de la regió.
1. Xàtiva: epicentre històric i cultural
- Patrimoni històric: La ciutat de Xàtiva, antiga capital de la Governació dellà Xúquer, reunia un ric llegat cultural, com el Castell, símbol de la seua resistència i història, junt amb esglésies com la Col·legiata de Santa Maria, coneguda com “La Seu”.
- Producció artística: Xàtiva era coneguda com la ciutat natal de destacats artistes, com els pintors Josep de Ribera “el Españoleto” i Tomàs Llorens. Aquesta tradició artística consolidava el seu estatus com a centre cultural de la província.
- Memòria històrica: L’esperit de resistència de Xàtiva després de la crema de 1707 havia deixat una empremta indeleble en la cultura popular, amb commemoracions que reforçaven la consciència col·lectiva del seu passat.
2. Gandia i la influència dels Borja
- La ciutat dels Borja: Gandia, reconeguda com a ciutat natal de la família Borja, havia estat un focus de poder i cultura durant el Renaixement. Gràcies al suport de la família, la ciutat comptava amb institucions emblemàtiques com el Palau Ducal, un dels edificis més destacats del patrimoni arquitectònic valencià.
- Dinamisme cultural: Durant el segle XIX, Gandia continuava destacant per ser un punt de trobada d’activitats culturals, amb esdeveniments i mercats que reforçaven el seu paper com a motor cultural i econòmic de la província.
3. La Marina Alta
- A més, de la seua llarga història que es remunta des dels romans, comptava amb el port de Dénia que obria les portes al comerç marítim.
El somni s’esvaeix
La província de Xàtiva va acabar el mateix dia que els Cent Mil Fills de Sant Lluís van entrar a Madrid. La restauració de l’absolutisme l’1 d’octubre de 1823 va marcar la fi d’aquesta. El retorn al poder de Ferran VII va suposar la derogació de totes les reformes liberals, inclosa la nova divisió territorial.
La desaparició de la província va ser un cop dur per a Xàtiva i els seus habitants. No només es va perdre l’estatus administratiu, sinó també l’oportunitat de desenvolupar un projecte polític i social innovador. La posterior reforma territorial de Javier de Burgos en 1833 va ignorar l’experiència de Xàtiva, distribuint el seu territori entre les províncies de València i Alacant.
In memoriam
Joaquim Llorenç Villanueva sovint és recordat per la seua contribució a la recuperació del nom de Xàtiva, però la seua obra va anar molt més enllà. Va ser una figura clau en la millora i el progrés del País Valencià durant els inicis del segle XIX. Com un dels diputats més actius de València a les Corts de Cadis, va defensar amb fermesa els interessos de la seua terra natal. El seu compromís amb el liberalisme i la lluita per les llibertats individuals van marcar un punt d’inflexió en la política valenciana. Va jugar un paper essencial en la redacció de la Constitució de 1812 i en l’abolició de la Inquisició, contribuint de manera decisiva a la modernització i al progrés social i polític de l’època
