Els assassins en sèrie desperten una estranya fascinació, tant en la ficció com en productes periodístics com els true crimes. Les seues víctimes, en canvi i sobretot si són dones, és més fàcil que caiguen en l’oblit i siguen, de nou, cossificades repetint, ni que siga involuntàriament, el procés que va portar a matar-les. Aquesta història recorda, per tant, no un assassí, sinó una víctima.
Sònia Rubio Arrufat va nàixer a Benicàssim el 1970, en una família de classe treballadora. La gent que la va conèixer la recorda com una xica alegre, molt vital, amb molta facilitat per fer amistats i amant de la festa, encara que també tenia “prou caràcter”.
Va estudiar Filologia anglesa a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i després de llicenciar-se va anar a passar una temporada a Londres. El 2 de juliol del 1995 va tornar a casa de vacances. Sobre la taula tenia una oferta per començar a treballar de professora d’anglés a partir del pròxim curs. Per fi tot s’encarrilava i pareixia que tot l’esforç d’estudiar i emigrar fora tindria una recompensa.
Així, sense ni tan sols desfer les maletes, Sònia va anar a sopar amb la seua colla d’amics del poble a un restaurant del mateix Benicàssim. Després anirien a prendre alguna cosa i, finalment, encara que la majoria de gent ja anunciava retirada, Sònia i una amiga van decidir allargar la festa a una discoteca de la Gran Via. Allí, però, no s’hi van estar gaire, no van trobar-se ningú conegut i van decidir anar-se’n a casa cap a les cinc de la matinada. Els pares de Sònia vivien a menys d’un quilòmetre de la discoteca, va decidir fer el camí a peu. Mai arribaria a casa.
Desaparició
L’endemà, la mare de Sònia, estranyada pel fet que la seua filla no haguera tornat a casa pregunta als seus amics. Li confirmen que l’havien deixat en el camí de retorn. Maria Victòria, la germana de Sònia, s’acosta a la caserna de la Guàrdia Civil per denunciar la desaparició. Allí poc menys que se la lleven de sobre. Potser ha marxat voluntàriament, cal esperar a veure si torna, els protocols… Ella, però, sap que Sònia mai desapareixeria sense avisar, coneix la seua germana. Per casualitats de la vida, el veí de la finca és el fiscal de Castelló, Juan Salom. Li demanen ajuda.
Així va ser com va començar la desesperada recerca de Sònia Rubio. Es fan batudes, s’imprimeixen cartells amb la seua fotografia, es demana la col·laboració ciutadana als mitjans de comunicació… però passen les setmanes i la Guàrdia Civil pareix totalment despistada i sense cap pista.
El 2 d’octubre, coincidint amb el tercer mes de la desaparició de Sònia, es convoca una manifestació a Castelló de la Plana amb un lema prou eloqüent: “Sònia segueix desapareguda”.
La fatal resolució no arribaria fins encara unes setmanes més tard. El 20 de novembre un caçador la trobaria a uns 100 metres de l’antiga N-340, entre Benicàssim i Orpesa. El cos estava amagat sota unes branques de pi i unes cubetes de ciment. La identificació acabaria confirmada per l’anàlisi de la dentadura i un anell que portava.
Un assassí en sèrie
Sònia Rubio havia estat estrangulada, emmordassada amb una cinta i les seues pròpies bragues entaforades a la boca i lligada amb la seua samarreta estripada. És el final d’una angoixa i l’inici d’una altra: qui és l’assassí? Es farà justícia?
Feia només tres anys dels crims d’Alcàsser. A les comarques nord han aparegut altres cadàvers de dones assassinades molt violentament. La por i la inquietud s’escampen. I, per ara, no pareix que hi haja cap pista del culpable. La Guàrdia Civil bateja la investigació com “Operació Bola de Vidre”, potser una referència irònica a la manca absoluta d’idees de com procedir. De fet, durant abans i després de trobar el cadàver van rebre desenes de trucades de suposats testimonis, alguns també mèdiums i espiritistes assegurant que sabien on estava Sònia o qui era l’assassí, però cap va aportar informació realment útil.
Poques setmanes després, a inicis del 1996, apareixen en només una setmana tres cadàvers més a la zona coneguda com a Vora Riu a Vila-real. Són Natàlia Archelós Olaria, Francisca Salas León i Mercedes Vélez Ayala, totes veïnes de la zona, enganxades a l’heroïna i treballadores sexuals. Ningú “les havia trobat a faltar” ni les buscava. Eren “prescindibles”.
De fet, en un primer moment, aquests crims no es relacionen amb el de Rubio. La policia parla de venjances del “submón de la droga i la prostitució”. De nou, cap pista.
I encara apareixeria un nou cos, a finals del 1996. El d’Amèlia Sandra, treballadora en una fàbrica tèxtil desapareguda després d’anar de marxa a la zona de discoteques coneguda com “Los Cipreses” a Castelló de la Plana.
Finalment, la policia demanaria al criminòleg i psicòleg de la Universitat de València, Vicente Garrido, un perfil psicològic de l’assassí. Seria de les primeres voltes que es faria un treball d’aquest tipus a l’estat espanyol.
El perfil elaborat per Garrido seria d’una aproximació minuciosa: un home d’entre 30 i 33 anys, resident a Castelló de la Plana, molt organitzat i planificat, amb un nivell cultural mitjà i que viu amb la seua família, encara que no està casat i és fàcil que tinga antecedents per violència sexual o masclista.
A més, un atac fallit a inicis del 1998 fa que una víctima puga aportar una descripció bastant completa d’un possible assassí de dones. Amb tota aquesta informació, la policia posa el focus en Joaquín Ferrándiz, qui seria posat sota vigilància i més tard, li escorcollarien la casa on trobarien, entre altres indicis, una cinta adhesiva molt peculiar, que no es venia al País Valencià i que s’havia utilitzat per emmordassar Sònia Rubio.
Finalment, el primer assassí en sèrie del País Valencià acabaria empresonat durant 25 anys i es faria justícia amb Sònia i la resta de víctimes.
