«Quan tens un poble educat musicalment, la probabilitat de trobar gent amb talent és molt més alta», explicava el músic alcoià Hugo Mas en una entrevista recent al Diari La Veu, on defensava el paper de les societats musicals i els músics de banda.
I un exemple –més- d’aquest talent i passió per la música que sentim els valencians es va fer present ahir dimecres al Centre Instructiu Musical (CIM) de Benimaclet (València) –precisament una societat musical-, que va omplir-se fins a la bandera per a l’estrena de «Balansiya», un documental de David Segarra i Víctor Serna sobre les arrels profundes de la música tradicional valenciana, la seua supervivència malgrat els repetits intents de fer-la desaparèixer i les seues expectatives de futur en un món global ara que en les darreres dècades ha iniciat un tímid camí de recuperació.
Al llarg del metratge apareixen els testimonis i les cançons de Vicent Torrent –el picapedrer d’aquest redescobriment des de projectes com Al Tall o la Fonoteca de Materials-, La Maria, Noèlia Llorens «Titana», Sandra Monfort i Xavi Sarrià, qui preciosament té un tema titulat també «Balansiya», inspirador del documental.
«Tenim un tresor amagat, que és un miracle que haja sobreviscut a tants segles de prohibicions i menysteniment i que ens toca recuperar», explica Sarrià, qui als 1990 va iniciar el camí de dotar d’un «so valencià» músiques contemporànies globals com el rock o l’ska quan amb Obrint Pas van introduir la dolçaina. Amb tot, Sarrià, reconeix que «no en sabia gran cosa, ho he hagut de descobrir tot de nou».
Precisament, tant el documental com el col·loqui posterior, giraven al voltant del trencament de la transmissió espontània de la música valenciana a bona part –que no tota- de la societat. «Els sons d’un poble són tant importants com la seua llengua, és la seua forma d’expressió, la música és la veu d’un poble», explica La Maria en un moment donat.
Un trencament que Segarra atribueix «als 500 anys dels Reis catòlics, als 400 de Felip III i als 300 de Felip V» –en referència a les expulsions dels jueus el 1492, dels moriscs entre el 1609 i el 1614 i al Decret de Nova Planta i la supressió dels furs valencians i la prohibició de la llengua el 1707. Precisament per açò, el documentalista no s’està de parlar de «miracle» que «hui en dia encara puga estat una sala com el CIM de Benimaclet plena de gent que vol conèixer la pròpia història».
Terra de cruïlla
El documental fa especial èmfasi en les arrels andalusines de la música valenciana. «Hi ha una Mediterrània del nord, que comprèn la Catalunya Vella, Occitània i el Nord d’Itàlia, una Mediterrània del sud, que són els països àrabs i el País Valencià, les Balears o Andalusia ens trobem com una terra de cruïlla i mestissatge», explica Vicent Torrent al documental. Així doncs, en la música tradicional valenciana hauria sobreviscut el llegat de la població andalusina o morisca, primer forçada a convertir-se al cristianisme i intentada assimilar per la força i, posteriorment, brutalment expulsada.
Un llegat que hauria arribat als nostres dies en forma de cançons del batre i de velatori, sandingues, seguidilles i malaguenyes malgrat les repetides prohibicions i el rodet d’una globalització cultural que durant generacions va desterrar aquests sons com arcaics o ordinaris. «La música tradicional per a mi és revolucionària perquè qui l’ha mantinguda ha estat la gent senzilla i treballadora». Destaca La Maria.
«Però hem de fugir de la temptació folcloritzant o dels intents de congelar aquestes cançons –reflexiona al seu torn Noèlia Llorens «Titana», la música tradicional és sobretot utilitària, té una finalitat clara, siga seduir, animar a la faena o denunciar injustícies i per tant necessita ser actualitzada amb lletres que siguen útils hui en dia».
No es tractaria, doncs, d’un tresor antic per exposar en un museu, sinó d’una ferramenta viva per dotar-mos als valencians d’identitat.
