Reconec que la meua actitud no és del tot habitual, tal vegada no siga tan ortodoxa com hauria de ser (cas que les actituds pogueren ser catalogades i qualificades a perpetuïtat), malgrat que quan prenc una decisió, habitualment la mantinc fèrriament…, llevat que la canvie per una altra segons em pegue l’aire de cara o de cul. Tanmateix, alhora, no puc negar que pot ser que em trobe en posició suficientment objectiva i imparcial per a poder jutjar els fets amb equanimitat; però en tot cas no és –em referisc a la situació a la qual he arribat– tan enormement estranya com pretenen fer-me creure els que estan al meu voltant. Les possibilitats existeixen abans, molt abans, de fer-les realitat; i això, evidentment, no és producte del meu caràcter ni d’una decisió conscientment madurada i triada amb trellat.
El que passa, el que em passa, és ben senzill i fins i tot, opine que és emotiu. Tan aviat m’alce als matins acudisc amb imperiosa necessitat, i abans de realitzar qualsevol neteja personal, a un xicotet racó de la meua habitació on una petita aranya ha construït sa casa. Quan arribe, i davant d’ella m’agenolle, els seus xicotets ullets llancen espurnes d’alegria i les seues potes filamentoses i llargues em saluden amb moviments anàrquics però, en conjunt, atraients per la seua vistositat i elegància. En certa manera no són només eixos moviments i eixa alegria sense igual els que m’atrauen, sinó tota una sèrie de disposicions especials que trobe, les quals, naturalment, serien molt avorrides i fatigoses d’explicar, no ja per la quantitat o qualitat que atresoren, sinó per la seua complexitat a l’hora d’interpretar-les i transmetre-les.
Cada nit tracte de caçar per a ella alguna mosca o qualsevol altre insecte que li agrade. Quan em veu arribar amb la xicoteta bestiola per al seu desdejuni, em mostra el seu agraïment recorrent unes quantes voltes, amb les seues potetes àgils, la tela per ella confeccionada. Acompanya aquestes correries amb lleugeres i inversemblants cabrioles. La xarxa que ha construït no és molt extensa, ni la seua perfecció o magnificència sorprén tots els visitants que acudeixen a gaudir de la seua contemplació, tanmateix, la seua col·locació al racó és tan perfecta, tan estratègicament perfecta, que tots queden bocabadats i no s’expliquen com un ésser tan petit i insignificant pot situar-la amb tanta precisió, gràcia i exquisidesa.
Un cop s’ha desdejunat, li acoste la mà i d’un petit i simpàtic bot se situa entre els meus dits, i, de seguida, per al meu plaer, passeja per tot el meu avantbraç. Són minuts que no canviaria per res del món. Per tot això espere inquiet cada nit; no dorm tot just esperant el moment de tindre-la a sobre.
La meua dona, així com la resta de la família i amics, estan en contra d’aquesta relació; creuen (i en això pot ser que tinguen raó, almenys, els oferisc el dubte) que aquesta amistat pot degenerar en passió, en una passió malsana i nociva…, i per què no dir-ho?, fastigosa. Però jo em negue, eixa és la veritat, a rebutjar una relació que m’aporta una sèrie de gojos i satisfaccions inimaginables per a altres persones. No sé per què he d’abandonar unes pràctiques que em són plaents. No veig el motiu pel qual hauria de deixar-ho.
Darrerament els dies estan atapeïts de pensaments. El meu cervell passa el temps cercant excuses i raons que justifiquen la meua postura i puguen satisfer a tots els que intenten allunyar-nos i aïllar-nos l’un de l’altre.
La veritat siga dita, l’aranya i jo tenim una relació, si més no rareta; emperò en cap moment he deixat de complir amb la meua família, amb el meu treball o, fins i tot, amb les responsabilitats inherents que m’imposa la societat en què visc. Amb aquest amor (s’ha de dir pel seu nom) que professe a la meua aranya, no faig mal a ningú, ni sostrac afecte i atenció dels altres per a atorgar-li’n a ella. Poc necessita i pràcticament no molesta, tan sols, i a causa de la seua bondat, li porte el menjar, ja que no s’atreveix a matar cap bestiola, encara que solament siga per a alimentar-se; cosa que ens demostra que té un esperit molt més noble i elevat que molts éssers humans.
Potser la seua visió, el seu aspecte, no és molt agradable per als humans, però mai aquestes persones, evidentment, s’han esforçat, si més no a comprendre-la i admetre que la diversitat ens enriqueix a tots. Pense que els humans, en un principi, no seran, per a ella, molt atractius, és a dir que l’esforç d’acceptació té el mateix grau d’intensitat per ambdues parts.
Jo sé, amb total seguretat, que ella està desitjant conéixer altres persones, comunicar-se amb altres éssers, encara que, d’altra banda, això em preocupa, perquè comence a sentir certa gelosia. No acabe d’entendre el perquè d’aquest neguit i la necessitat desmesurada de conéixer altres persones. Entenc que intente relacionar-se amb la nostra societat (mal que aquesta li siga estranya, almenys perquè les regles socials nostres són ben diferents de les que ella coneix en virtut de la seua naturalesa), però no amb les enormes ànsies que ella demostra. De totes maneres s’està adonant que, excepte jo, els altres l’odien i li tenen por, i això, vertaderament, em tranquil·litza.
Amb tot això no he aconseguit entendre el seu argot, però espere i desitge que, amb el temps i la bona voluntat de tots dos, aconseguirem transmetre’ns penes i preocupacions, si abans, naturalment, els malfactors que tinc al voltant, no aconsegueixen separar-nos.
