Segons l’Escola de Palo Alto, en una interactuació humana es poden distingir dos tipus de posicions: la simètrica i la complementària.
En la simètrica, a cada acció de A, li seguix, per a estar en una posició superior una altra de B, a la qual li seguix una altra d’A per a obtenir una posició superior a A i així successivament. El final, o obtén la superioritat definitiva un dels dos o es trenca la interactuació. Un exemple, l’escalada d’armaments.
En la complementària, a cada acció d’A, li seguix una acció de B que el posa en una inferior i a cada acció d’A, una de B per a estar en una posició més superior. El final, la posició d’A en un pla superior a B o la ruptura de la relació per la rebel·lió de B. Un exemple, la relació capità-soldat.
L’antipsiquiatre, Ronal Laing, establia un tipus de interacció que complementa les anteriors: la confirmació de les identitats respectives dels subjectes de la interactuació.
Evidentment, a l’hora d’expressar-nos amb un desconegut, crec que hauríem de fugir tant de la posició simètrica com de la complementària. Una interessant seria la metacomunicació, la comunicació sobre la comunicació, però jugant cap avall per a que l’Altre no se’n puge cap amunt. Evidentment, no té res a vore amb cap demanada de permís. Una fórmula, per exemple: entén/entiende el valencià?
Aquest recurs presenta certs avantatges:
- És una interactuació confirmativa de la identitat de l’Altre per a rebaixar la seua possible resistència que li parlem en valencià.
- És educada i respectuosa.
Possibilitats:
- Si senzillament entén el valencià, es pot donar una alternança de codi (nosaltres en valencià i l’Altre en castellà) amb la qual estem creant una situació perquè l’aprenga i estem posant les bases per a parlar nosaltres i l’Altre en un futur en valencià. I en els dos casos, estem fent del valencià una llengua pública.
- Si no entén el valencià, podem seguir jugant més cap avall i dir-li a l’interlocutor que nosaltres li parlarem en castellà, però que, en acabant, ens traduirem al valencià.
Tampoc és demanar permís per a parlar en valencià, sinó confirmar la identitat de l’Altre per a rebaixar la seua possible resistència que li parlem en valencià i fer-ne un ús de forma educada i respectuosa
I, de nou, estem creant una situació perquè l’Altre aprenga en valencià i posant les bases per a passar algun dia a l’alternança de codi i a parlar només en valencià. I fent del valencià una llengua pública.
Finalitat d’aquesta secció
La finalitat d’aquesta secció és la de crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives en l’ús del valencià. Les vostres comunicacions les podeu trametre a la següent adreça: parlemvalencia@gruplaveu.info. A fi de facilitar la redacció de l’experiència positiva en l’ús del valencià, vos proposem aquest esquema: 1. Descripció de la situació, 2. Desenrotllament de la interacció i 3. Aprenentatges fets.
També poden compartir amb les seues experiències positives de caràcter col·lectiu ajuntaments, associacions, entitats, escoles, etc. enviant-les a la mateixa adreça de correu.
Situació del valencià
Els valencianoparlants, segons un text del sociòleg, Lluís Aracil, Minorització i extinció. Etapes i mecanismes de la substitució lingüística, ja es troben en una situació minoritària, l’última etapa del seu procés d’extinció com a gent. Algunes de les seues característiques:
- Mentre que les normes d’ús del valencià són recessives, les del castellà són expansives. En principi, es parla en castellà, llevat que totes les circumstàncies siguen desfavorables i, en principi, no es parla en valencià, llevat que totes les circumstàncies siguen favorables.
- Hi ha dos processos encavalllats, el d’unilingüització unilateral i el de bilingüització unilateral dels valencianoparlants. És a dir, hi ha un procés d’emigració de la comunitat lingüística valenciana a la castellana, que implica que, mentre a la comunitat lingüística hi ha una pèrdua demogràfica, a la castellana hi ha un augment a costa seua.
- Fa un segle, les dos llengües eren necessàries i insuficients, l’una era per a saber de lletra i l’altra per a viure normalment, però ara el castellà ha esdevingut necessari i suficient i el valencià innecessari i insuficient per a viure.
- Hi ha dos discursos, el dominant, el discurs de la necessitat, que afavoreix el castellà, i el dominat, el discurs de la bona voluntat, que perjudica el valencià.
- Etc.
Conclusió provisional: Els valencianoparlants, sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món.
