Malgrat que la famosa cançó de Zoo “La mestra”, està inspirada en la història de Marifé Arroyo, qui va ser expulsada i expedientada de l’escola de Barx (Safor), la seua va ser en realitat una història col·lectiva amb centenars, potser milers de protagonistes, la majoria de dones que van decidir plantar cara al poder i lluitar per un món i un país millor amb les armes que millor dominaven: la pedagogia i l’ensenyament.
Una d’aquestes heroïnes -massa sovint anònimes- serà la protagonista d’aquesta setmana. Empar Granell va nàixer a Borriana (Plana Baixa) el 1945 (el mateix poble i el mateix cognom, per cert, que un altre protagonista de la sèrie, Amado Granell, però no s’ha confirmat que foren família). Filla de llauradors sense terres, perdedors de la guerra que tot just havia acabat feia un anys, no va arribar en el millor lloc ni moment, però el món dels xiquets sovint és diferent al dels adults i la xicoteta Empar va tenir una infància feliç, rodejada d’horta, séquies on banyar-se i animals a qui cuidar, a més d’una bona colla d’amics i amigues en les alqueries a uns sis quilòmetres de Borriana, on vivia.
Tot açò va començar a canviar quan va ser l’hora d’anar a escola. Aquella no només era l’escola de l’uniforme, el “Cara al sol” a primera hora i la bescollada a la mínima desobediència. També era una escola en castellà, una llengua que Empar i la resta de xiquets de les alqueries potser podien entendre, però en cap cas parlar-la.
Malgrat aquest xoc, la reacció de la nostra protagonista va ser la contrària a la del famós Tio Canya de la cançó: no només va decidir de ben menuda que sí que continuaria a l’escola, sinó que, a més, seria mestra. “Ja de ben menuda, ens asseia a tots els xiquets en fila i ens feia de mestra”, recordava en un documental un antic amic de jocs.
L’oportunitat d’estudiar de Granell va arribar, però a costa de perdre el seu poble. De ben menuda és enviada a casa d’uns oncles a València, on acaba la primària i cursa després la secundària. Va ser precisament a l’Institut Sant Vicent Ferrer on té un professor de francés molt especial que li canviarà la vida: Manuel Sanchis Guarner. Explicava ella mateixa que, en un examen de francés, davant un problema gramatical que no aconseguia resoldre, Sanchis Guarner li ho va explicar en valencià, i a partir d’allí ho va entendre tot. Va ser tota una revelació que algú gastara la llengua prohibida dins un recinte escolar. De fet, quan ho va contar a casa, la reacció dels seus oncles va ser que “no ho diguera a ningú, que podia portar problemes”. Era una generació i un poble acostumat als silencis. Una precaució imprescindible per a sobreviure.
Arriba la mestra
Després d’estudiar magisteri -“era una formació diferent, sense metodologia, on només es memoritzava”, recordaria més tard- Maria Amparo, com llavors la coneixia tothom, es treu una plaça de mestra d’infantil a Ontinyent. L’elecció es fa per motius bàsicament pragmàtics: sense cotxe li calia que la ciutat escollida tinguera bon accés amb transport públic.
La seua primera experiència a l’escola Lluís Vives de la capital de la Vall d’Albaida, on donaria classes durant 37 anys, va ser que molts dels xiquets es posaven a plorar quan els parava perquè no entenien el castellà. Llavors, Granell va començar a prendre la primera de les valentes decisions que l’acompanyarien la resta d ela vida: va tancar la porta i els va demanar als xiquets que “no ho digueren a ningú”. I va començar a fer classe en valencià. Era l’any 1969 i aquest simple gest li podria costar un expedient i l’expulsió de l’ensenyament.
Però les inquietuds d’Empar, com a poc a poc anirien anomenant-la, anaven més enllà de la llengua. Formant-se constantment, buscant cursos i ajuntant-se amb altres mestres amb preocupacions similars, van començar a portar a les aules les últimes innovacions pedagògiques. Arrere van quedar “la creu, la sotana i la vara” que cantarien Zoo. Granell feia massatges als xiquets per tal que es relaxaren i els ensenyava a dormir, cantaven i ballaven a totes les classes i va posar al centre els interessos dels alumnes a l’hora d’establir les prioritats de l’ensenyament. Una revolució que no sempre va ser ben vista per les famílies i que li va comportar no pocs problemes.
Promotora de la llengua
Amb la mort del dictador es comença a obrir la mà en la repressió al valencià. S’autoritza ensenyar algunes hores de valencià a certes escoles. No cal dir que el Lluís Vives és el primer centre d’Ontinyent en aplicar la mesura.
Després vindrien les línies i les campanyes per tal que es matricularen els xiquets en valencià. No va ser fàcil. Malgrat trobar-se a 80 quilòmetres del Cap i Casal, els ecos de l’anomenada Batalla de València també arribaven a Ontinyent i no eren poques les famílies que, malgrat ser valencianoparlants, no acabaven de veure clar açò d’educar els fills en una “llengua de poble”. Paradoxalment, eren les famílies castellanoparlants les que més pressionaven en favor de l’ensenyament en valencià. Per a ells era l’única forma de garantir que els seus fills l’aprendrien i podrien entrar a formar part, de ple dret, de la vida social.
Per açò, Granell i el grupet de mestres que comandava van veure que hi havia batalles que no podien fer a soles i necessitaven sumar aliances i complicitats. Va ser l’inici la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i l’Ús del Valencià, de les Trobades i de tot el moviment per l’educació en la llengua pròpia. Un activisme que demostraria la seua eficàcia revertint la situació totalment: de cap escola que oferira ensenyament en valencià a un 100% de línies en aquesta llengua, anys després.
Activista incansable
Empar Granell, durant aquests anys, va tindre dos fills, Rafael i Adriana, va exercir de mestra a temps complet i encara va tenir temps a implicar-se en mil i una causes. “La seua energia era desbordant, no entenem com ho feia”, repeteixen els testimonis preguntats en tots els documentals i articles que s’han fet sobre la seua vida.
La llengua, és clar, va ser la seua primera lluita. De la coordinadora comarcal anirien ajuntant-se amb grups similars arreu del país fins a crear Escola Valenciana el 1990, on exercí de secretària i formà part de la junta directiva. També va impulsar algunes de les iniciatives més emblemàtiques de l’entitat, com els Premis Sambori, un dels premis literaris amb més participants d’Europa. “Escola Valenciana és una manera de fer País i formar part del moviment és al·lucinant per la satisfacció de comprovar que tota pedra fa paret, que les accions de les persones fan efecte. Una a Una”, va deixar escrit.
Però va participar també en el moviment per la pau, en la defensa del medi ambient o el veïnal, sempre darrere de les causes justes i per un món millor.
Encara que la seua principal militància va ser sempre l’educació. Preocupada per la qualitat de l’educació i, sobretot, per una pedagogia humanitària i el benestar dels seus alumnes. La seua implicació anava molt més enllà de l’horari reglat i era capaç de presentar-se a casa d’un xiquet, els pares del qual no tenien temps de fer la tutoria per parlar-hi al seu mateix menjador. Calia revolucionar l’escola i el seu secret era “anar-hi sempre contenta”. Fora quin fora el seu estat d’ànim mai deixava que els xiquets se n’adonaren i sempre entrava a classe amb un gran somriure.
Mestra de mestres, mai va deixar de qüestionar-s’ho tot des d’una implicació personal indiscutible: “Els mestres joves de hui en dia són brillants en l’àmbit acadèmic, però després saben estar a l’escola? Per què els xiquets han de tindre el nom pegat a una taula? Per què no poden seure on vulguen? Per què és més fàcil? La formació individual dels mestres és cabdal per a evolucionar. Els mestres que pensen que ja ho saben tot estan molt equivocats i equivocades”, va reflexionar.
Mai va marxar d’Ontinyent, ciutat on s’aficionaria a la muntanya i on s’hi quedaria després de jubilar-se el 2006. La seua gran energia, però, va apagar-se pocs anys després i el 7 del maig del 2010, als 65 anys, moria Empar Granell, la mestra que sempre somreia.
