A les altures de l’últim diumenge de juliol, el temps sembla esvair-se, engolit per una agenda de terminis incomplits i una calor bascosa que ofega. I, de sobte, al pensament d’una historiadora medievalista es trasllada a la frescor d’aquella neu que, un juliol de 1425, Alfons el Magnànim ordenava comprar al seu confiter per beure-la abans d’envair militarment la Corona de Castella. La guerra no s’iniciaria fins a 1429, un dia en parlarem d’ella. Hui, però, tindrem la conversa incòmoda, la qual potser farà que tu i jo acabem en bàndols, en el mateix o en un diferent, però m’és igual si et prens uns minuts per pensar en la València foral.
Parlem de la dinastia Trastàmara i de la seua llegenda negra com a monarquia castellana, autoritària i intervencionista, responsable màxima del suposat declivi polític de la Corona d’Aragó. Però, què hi ha de cert en tot això?
Anem als fets. Quan el 1410 moria Martí l’Humà sense descendència legítima, el tron de la Corona va quedar vacant entre 1410 i 1412, és l’anomenat període de l’interregne. L’estat d’estats estava plenament consolidat i la vida institucional i pública continuava, però calia triar un sobirà d’entre els candidats presentats. Violència, lluites de bàndols, intrigues de palau i negociacions feren que, al remat, sols dos aspirants —Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell— mobilitzaren el suport suficient de les societats polítiques per tenir aspiracions reals per a ser entronitzats. No ho feren per tenir més drets consanguinis, sinó per tenir capacitat adquisitiva suficient per mantenir militarment les seues aspiracions i projectar-se sobre els bàndols en què es dividien totes les ciutats i viles de la corona. De nou, la riquesa un element decisiu.
A València, els bàndols venien de lluny. Des de la Guerra de la Unió (1347-1348) Pere el Cerimoniós distingia entre unionistes i no unionistes, el que va anar perfilant dos grups d’interessos antagònics. Des de 1375 troben ja dos bàndols, el liderat pel llinatge nobiliari Soler-Vilaragut, que durant l’interregne va defensar les aspiracions de Jaume d’Urgell; i els Centelles, que donaren suport a Ferran d’Antequera. La batalla del Codolar (Sagunt) el 27 de febrer de 1412, donà la victòria als centellistes, que controlaren València abans del nomenament dels compromissaris. A Casp, la decisió fou clara: calia un sobirà amb força, recursos propis amb l’esperança de frenar l’alienació del patrimoni reial. Així s’entronitzà Ferran, amb l’argument de ser net de Pere el Cerimoniós i fill d’Elionor d’Aragó.
Però el debat no era entre autoritarisme i pactisme. Tant Jaume com Ferran practicarien el model de govern contractual de la Corona. L’esperança de les elits polítiques era preservar i millorar la seua posició negociant el nou rei, fora qui fora, res canviava.
Ferran I regnà només quatre anys en què promogué una política de reconciliació amb els derrotats i combaté la revolta de Jaume d’Urgell, que acaba empresonat al castell de Xàtiva.
El seu fill, Alfons el Magnànim, organitzà la cort seguint les Ordinacions de Pere el Cerimoniós. Les seues ambicions de conquerir el regne de Nàpols dinamitzaren el contractualisme: les elits valencianes aprofitaren per guanyar pes en l’administració reial a canvi de ser creditors del Magnànim. En aquest context, es crearen o consolidaren institucions clau: la Generalitat Valenciana, el Consell Reial valencià, la figura del mestre racional del regne de València, l’Arxiu Reial (actual Arxiu del Regne de València) o el sistema electoral d’insaculació, que perdurà fins al 1707. En paral·lel, la societat valenciana forjà, entre pactes i faccions, una identitat política diferenciada a partir del 1430.
La llarga absència del Magnànim deixà el poder en mans de la reina Maria, i del seu l’infant Joan, germà del rei, que esdevindria en sobirà en 1458. El regnat de Joan II fou continuista tot i que determinat per la guerra civil catalana (1462–1472), en què la coronació del rei castellà com a sobirà dels catalans rebels (1462–1464) va traslladar l’ambient bèl·lic a València.
I, malgrat aquest escenari, alguns continuen reproduint tòpics infundats sobre els Trastàmara. Per què? Primer, per desconeixement de la societat política valenciana, sovint representada com submisa i “domesticada”, sense identitat. Segon, per interpretar com a imposició autoritària del rei allò que fou una iniciativa o negociació amb les elits. Tercer, per haver convertit el Compromís de Casp en un relat romàntic, útil en el segle XIX per a discursos nacionalistes català, castellà i després espanyol. Quart, s’ha projectat sobre tot el segle XV la dinàmica del regnat de Ferran el Catòlic, que a la capital del Túria s’ha estudiat sense definir els bàndols de la ciutat, com si les Germanies no foren una qüestió política interna i sols un alçament contra el rei. I, finalment, la historiografia catalana ha tingut més pes inicialment en els estudis d’àmbit municipalista. A inicis del segle XX, s’extrapolava el cas barceloní —marcat pel conflicte amb Joan II— com a patró general per a tota la Corona, tot i que després es va anar matisant fins a reconèixer com cada territori de la corona va tenir una evolució específica.
Amb tot, superar aquesta llegenda negra ens permet veure la València del segle XV amb més matisos: una societat plural, contractualista i molt activa, sí, però també violenta, classista i corrupta. Darrere de qualsevol defensa dels furs o contrafurs de les elits estava l’interès particular, d’individus o de partit. L’estat valencià era imperfecte, com totes les societats sobiranes d’ahir i de hui. No hi ha monarquies bones i ideals, però la València dels Trastàmara fou també la València de March, de Belluga, de Martorell, de Roig, de Villena, dels Borja, dels Palomar, dels Mercader, dels Bou, d’Alcanyís, de Santàngel i dels molts altres anònims. Oblidar-ho és destruir la memòria dels referents col·lectius, és negar que València fou dels valencians i pot tornar a ser-ho.
Bibliografia
Bernabeu Borja, Sandra, La ciutat i el rei. Govern, societat i elits valencianes (1416-1479) , Valencià, Tesi doctoral, Universitat de València, 2018.
Galan Campos, Luis, “Entreteniment i entreteniments en la cort d’Alfons el Magnànim (1424-1430)”, Scripta, 2019.
Narbona vizcaíno, Rafael, “El Compromís de Casp. Violència i parlamentarisme”, Catalan Historical Review, 16 (2023).
Furió Diego, Antoni, “Un debat inacabat. El compromís de Casp a través de la història” v vc. , en Maria Teresa Ferrer i Mallol, Martí L’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’interregne i el Compromís de Casp, 2015.
