La invasió dels bàrbars, dirigida per Vicent Monsonís, és l’adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre homònima de Chema Cardeña, estrenada a la Sala Russafa de València el febrer del 2020. La pel·lícula, que ja està en cartellera, entrellaça amb valentia dues trames separades per 70 anys: la història de la repressió a la València de postguerra, i les conseqüències que encara hui patixen les víctimes i els seus descendents. Gràcies a esta estructura narrativa que seguix el fil de la història social i política, el film ajuda a comprendre com les ferides mal curades del passat supuren a la societat del present.
La pel·lícula està rodada en valencià, tret dels moments en què els personatges són coaccionats a parlar en castellà —recomanem vore-la en versió original, ja que l’expressió en la llengua materna dota els textos d’una major capacitat comunicativa i d’una intel·ligència emocional més afinada; encarna visions del món amb més concreció i matís, i contribuix a la diversitat cultural i al reconeixement de les identitats pròpies.
Memòria històrica, esperança present
La primera trama arranca el 1939 amb l’inici de la dictadura, en una celebració feixista al l’Ateneu de València i la lluita d’Esperança, conservadora del Museu del Prado, involucrada en el salvament d’obres d’art a través de la Junta d’Incautació i Protecció del Patrimoni Artístic. Per desgràcia seua, un quadre d’Ulpiano Checa (1887), titulat com el film, es convertix en objecte de desig d’un matrimoni de l’alta burgesia valenciana. Això donarà peu a que alts comandaments de l’exèrcit franquista coaccionen Esperança perquè entregue quadre.
Esta trama documenta el procés històric de repressió intel·lectual, cultural i científica, que es va produir només començar la dictadura de Franco, un fet que no passa desapercebut per a Esperança, que advertix que la dictadura cimenta el seu control sobre el poble recorrent tant a la violència extrema com a la privació sistemàtica del coneixement. Al fil d’este i d’altres personatges, La invasió dels bàrbars ens presenta tot un entramat d’assetjaments, repressions i xantatges que encara hui en dia conformen el trauma de la dictadura, en què es van vulnerar les vides i la infància de generacions senceres.
La segona trama aborda un tema incòmode per a molts: l’exhumació de fosses comunes a Espanya. Amb una gran sensibilitat i estima del rigor científic que mereix este ardu procés administratiu i de recerca, que inclou funcionaris, paleontòlegs i forenses, se’ns acosta al costat més humà de la reparació familiar. Aquesta història comença el 2009, quan Aurora, la néta d’Esperança, sol·licita investigar una possible fossa comuna en un poble valencià, enfrontant-se a les reticències de l’alcalde per atorgar els permisos. Este fet esdevindrà un autèntic maldecap per a ell, que buscarà totes les traves burocràtiques possibles per evitar “tacar” la imatge del seu poble al·legant una d’aquelles frases que encara ressonen… “deixar als morts en pau”.
La invasió dels bàrbars ens situa en el dolor que genera als familiars esta recerca incansable de justícia. En contraposar les dues històries, el film ajuda a llegir millor les fosques actituds actuals i, potser, a corregir-les. Només així podran suturar i tancar les ferides obertes del passat.
Esta oda a la memòria històrica oferix una rica composició de realitats socials i humanes en què ciutadans comuns es veuen dolorosament atrapats en un entramat de foscos interessos econòmics, polítics, de poder local i religiosos. Estos interessos van soscavar els èxits i el desenvolupament cultural de l’Espanya de començaments del segle XX, mutilant durant mig segle les llibertats i els avanços aconseguits, amb conseqüències que encara es fan sentir actualment. A més, pensar des dels interessos permet posar el focus en que l’extrema dreta, tant històrica com actual, dona suport i rep el suport del gran capital, que busca reproduir el seu poder.
L’interès de la pel·lícula en l’actualitat és obvi quan la desinformació i la manca d’una adequada educació històrica i ètica fan que més d’un 21% dels espanyols valore com a “bona” o “molt bona” la dictadura franquista, sense capacitat d’argumentar-ho amb mesures o dades concretes. Esta pel·lícula és, per tant, necessària perquè porta a la consciència la terrible tragèdia de la repressió franquista, a conseqüència de la qual van morir aproximadament 150.000 persones, al marge del combat, la fam i les malalties, entre 1936 i 1943, i hi ha més de 6.000 fosses comunes registrades.
Política com a propaganda
“La guerra és la pau; llibertat és l’esclavitud; ignorància és força” (George Orwell).
Vicent Monsonís i el seu equip evidencien la propagada i les mentides, tant del règim franquista, com de sectors conservadors ja en temps de democràcia, incloent-hi les tècniques de manipulació orwel·liana del llenguatge, simplificació, orquestració i construcció de l’enemic únic: qui no compartix les idees del mandatari és un roig perillós —comunisme o llibertat!
Com mostra la pel·lícula, la dictadura va argumentar que existia un suposat “gen roig” que es podria curar mitjançant la psiquiatria, així com mitjançant l’adoctrinament i la separació de fills i mares. Una barbaritat anticientífica, deshumanitzadora i estigmatitzant, que continua tenint ressò a l’extrema dreta actual.
La tàctica de repetir una i altra vegada —a la Goebbels— un concepte abstracte de pàtria, es combina amb el “caràcter sagrat de la nostra causa” mitjançant l’aliança amb l’Església catòlica. La “comunitat imaginada”, noble i gloriosa que inventa el nacionalisme espanyol per definir “els nostres” s’acompanya de la construcció “dels altres” com a enemic perniciós en un altre bloc monolític.
Però arriba el moment de la realpolitik: el personatge del coronel Valladres conta en petit comitè que “las guerras no se libran por motivos altruistas. Ni por banderas, ni por ideologías, ni tan siquiera por la religión, ni mucho menos por la tan ensalzada patria” —això es dixa per als crèduls. Es fa “por codicia” i “el poder”, “por nuestro patrimonio”, diu sense remordiment.
Amb esta burda enganyifa, el patriotisme s’entén, com recalcaren els grans Miguel Gila i Fernando Fernán Gómez, al contrari d’amar una terra i la seua gent, com un invent de las classes dominants per a que les classes dominades defensen els interessos dels primers. Més encara, la bandera s’utilitza per a “tindre raó” i traçar una línia entre els dignes i indignes… d’existir. Des d’una perspectiva maniquea, l’alteritat s’interpreta sobre la base de l’eliminació, en dictadura, i l’exclusió, en democràcia.
La pel·lícula exposa la justificació del que molts consideren un genocidi —l’holocaust espanyol. El tinent franquista defensa La Gran Mentida, que la guerra la van iniciar els rojos: “el nostre adversari és l’únic responsable de la guerra!”. Una falsedat que la dreta actual encara és capaç de sostindre. I legitima l’inici de la guerra amb la mentida que el cop d’Estat va salvar Espanya del comunisme. Així, es justifica l’aplicació del principi de Rebel·lió a la granja: “no mataràs… sense motiu”.
Al llargmetratge observem el procés de percepció, ja descrit per Orwell, de qui rebutja la realitat i la informació veraç al temps que creu amb fe cega les falsedats del seu bàndol… ¡i encara es creu crític i lliure! La existència del “gen roig” es certa segons el tinent, basant-se en un argument d’autoritat: ho diu un “reputat psiquiatra”… Antonio Vallejo-Nájera, responsable (pseudo)intel·lectual de la política d’extermini i capdavanter de la Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza. Els fets durs i els arguments lògics que no s’ajusten a les idees preconcebudes es bloquegen en processos d’atenció i memòria selectiva, a sovint inventats o tergiversats. El nacionalisme espanyol tria (i inventa) els fets que recolzen el seu propi punt de vista i exclou els que no ho fan.
Este biaix de confirmació, s’intensifica per l’efecte Dunning-Kruger: les persones amb baixa competència tendixen a sobreestimar la seua habilitat, mentre que les persones competents tendixen a dubtar i subestimar-ne la seua. Així queda patent en diverses escenes de la pel·lícula, com l’acte nazi del 1939 a l’Ateneu o les converses de l’alcalde amb els seus coreligionaris el 2009, en què diuen tota mena de barbaritats, amb tota la confiança del món.
Sí, la ignorància és molt atrevida. I poderosa. Com assenyalà Bertrand Russell, la “creença dogmàtica” es útil per a la victòria; “els fanàtics” tenen més opcions de vèncer que els que mantenen “un talant escèptic”. Front a la imposició externa “contraria a la vida”, cal proporcionar el context, els incentius i les ferramentes educatives y comunicatives per animar el desenvolupament intern de cadascú, de manera que puga créixer humanament seguint els seus propis interessos i objectius. És l’únic camí per avançar en la pràctica de la “bona vida”, ja que el pensament independent i l’expansió dels impulsos creatius de la naturalesa humana afavorixen la creació d’una comunitat lliure de ciutadans savis que combinen igualtat i llibertat. I sempre amb “la passió [positiva] que controla la passió [negativa]”. Així, front als valors totalitaris que expressa l’alcalde quan mana callar Aurora perquè “vau perdre la guerra”, ella demostra altres valors repetint amb calma la mateixa frase: “Sí, sí. Vam perdre la guerra. Això és exactament”.
Si eres dels que dubta, no patisques i seguix formant-te, per “amor per l’aventura mental” i per a “desenvolupar la justícia en el pensament”, basada en la crítica fonamentada, el dubte constructiu i l’escepticisme fructífer, trets que encarnen Esperança i Aurora. Com respon Esperança al tinent: “en la guerra no es perden els quadres, es roben”. I Aurora actua amb la convicció de que tindrà èxit perquè compta amb principis, fermesa, investigació, la llei, i el recolzament de familiars i associacions: “Ho aconseguirem. Vos ho promet. La memòria no és venjança, és buscar la veritat. Estic convençuda que els traurem als tres”. Quan aprens d’un tema, la corba de l’autoconfiança puja raonablement, fins al nivell que arriba la neciesa del tinent i l’alcalde —inclús major—, però amb trellat i coneixement.
Segons ens va contar el director, Vicent Monsonís, “he volgut contar una història de feixistes i demòcrates”, però amb els matisos que porten esperança en l’altre: la pel·lícula reflectix personatges que es veuen embolicats en terribles disjuntives i, així, podem vore a monges desangelades, però també un retor roig, el tinent franquista turmentat per la seua consciència o polítics actuals de cínic interès, de manera que la galeria humana és plena de matisos i profunditat. Així, quan el tinent es justifica diguent-li a Esperança que si hagués guanyat la guerra ella seria qui el sentenciaria, la jove el mira amb una barreja de fàstic i llàstima, i respon, “ni tu et creus això que dius”, dixant cavil·lós al tinent.
Coda valenciana
Tenim una tasca difícil per davant ara que “Panya està esmolant el punyal”: augment d’agressions als carrers, boles, desinformació i discursos violents. Però tenim bones ferramentes intel·lectuals al nostre abast. El context històric cau a plom sobre la vida de les persones, que necessitem una interpretació rigorosa i justa dels nostres malestars. La invasió dels bàrbars mostra la importància de saber contar històries per a fer córrer la veritat, la llengua i la cultura. Animem a que cadascú s’implique des del seu context i possibilitats amb el comboi de participar col·lectivament en la construcció d’una societat bonica. Per a que la historia no es repetisca, ni com a tragèdia ni com a farsa.
