Per a la lectura d’aquest article, podeu acollir-vos a qualsevol d’aquests personatges:
- • Sensat (només heu de llegir el títol).
- • Indecís (només heu de llegir paràgrafs alterns).
- • Estult (heu de llegir tot el text i després, si ho desitgeu, llepar-lo).
Dos bilions (amb b) d’euros a l’any, gasten els països —anomenem-los així— desenvolupats en armament. Fent un esforç utòpic, podríem pensar que diferent seria la nostra societat si aquesta quantitat econòmica s’invertira, cada any, en el benestar de la humanitat (investigació, sanitat, educació, cultura, solidaritat…).
Entenc que no és un paràgraf adequat per parlar d’art i estultícia, però no cregueu… La memòria històrica que tenim, mil·lenni amunt mil·lenni avall, és de fa uns 5.000 anys. Durant tot aquest temps les societats —totes— s’han gestionat, amb petites diferències, sempre sota les lleis i costums creats i acceptats pel seny i la sensatesa… o allò que elles han entès com a sentit comú o trellat. Bé, doncs el resultat és el que és i no n’hi ha cap altre. Una societat en fallida moral i ètica a mesura de l’usuari. Per tant, la meua proposta és que siguen els seus contraris, és a dir, la inutilitat i l’estultícia, les que ens guien en tots els àmbits de la vida. I al meu entendre, la part essencial per començar a construir una bona vida és l’art i la cultura.
Allan Kaprov, creador o inventor del happening i les instal·lacions cap als anys 50 del segle passat, deia que «el no-art és allò que encara no ha estat acceptat com a art, però existeix com a possibilitat en la ment de l’artista». Per a mi, aquest començament és totalment vàlid per elucubrar sobre allò que encara no sé molt bé si tinc clar o ennuvolat.
Quan vaig llegir, per primera vegada, una traducció d’Elogi de la follia d’Erasme, alguna cosa no em quadrava, hi havia alguna cosa que, des del principi, em resultava desconnectada de la meua predisposició conceptual a llegir aquest tractat. L’encaix entre el contingut i la bogeria no s’acabaven d’ajustar amb la precisió que jo esperava. Passat un temps, vaig llegir que, en realitat, el títol original era Stultitiae Laus, és a dir, Elogi de l’estupidesa o l’estultícia. Aquest descobriment —la interpretació del qual pot ser errònia, però per a mi em ve com a anell a Saturn—, va ser una porta oberta a l’enteniment de la configuració d’aquesta societat humana en què vivim. Ara sí que comprenia moltes coses que, oh sorpresa!, conformaven les estructures socials i civils d’aquella humanitat que em resultava indigna i incomprensible, i sobretot aliena a mi.
L’estupidesa solem situar-la en oposició a la sagacitat, a la intel·ligència, a la perspicàcia. Escrivia Kierkegaard, precisament, que «davant la indefinició de la imbecil·litat, la manca de concreció en la seua descripció, se sol definir en termes d’allò a què s’oposa, o a allò que es pensa que es contraposa, no al que és en si mateixa».
El 1866, el filòsof Johann Erdmann va definir la forma nuclear de l’estupidesa: «L’estupidesa es refereix a l’estretor de mires. Estúpid és el que només té en compte un punt de vista: el seu. Com més es multipliquen els punts de vista, menor serà l’estupidesa i més gran la intel·ligència».
Això ja ho van dir els pensadors grecs. La paraula idiota, segons sembla, defineix la persona que no s’ocupava dels assumptes públics, sinó només dels interessos privats. És a dir, el que actualment es coneix com a egoista, usurer, capitalista i depredador social. ¿Li estem donant un significat totalment oposat, actualment, a aquest adjectiu? Bé, en realitat, al llarg de la història el concepte d’idiotesa ha anat canviant segons l’han interpretat, d’una banda, els talents autoproclamats i, d’altra, el poble ras i pla. A més, els idiotes i els bojos estaven al mateix cistell. Tot açò no deixa de ser, per a nosaltres, una astrugància o fortuna, ja que així l’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres s’acollirà a la interpretació que més s’hi acomode en cada moment.
Aquest concepte, per tant —i perquè ens interessa així—, mostra i recalca que estem envoltats d’estúpids. La nostra societat és un clar exemple que la idiotesa està instal·lada a les seues mateixes arrels. En conseqüència, si, com a components d’aquesta tribu imbècil, som uns idiotes més, siguem-ho amb fonament. Exercim com a estults amb intel·ligència (això pot semblar una contradicció, però ja que som idiotes actuem com a tals, és a dir, contradictoris i indisposats mentalment), amb cultura, polint la niciesa fins que s’oferisca com el que és: una de les poques meravelles d’aquesta vida.
James Joyce explicava que a la seua filla, que patia de síndromes psicòtiques, li agradava escriure, però la seua escriptura era força incomprensible, similar a la que ell mateix va utilitzar a Finnegans Wake. Preocupat per ella, va fer que l’atengués el doctor Carl Gustav Jung, a Suïssa, on vivia el famós psiquiatre. Joyce li va ensenyar els escrits de la seua filla i li va dir que escrivia igual que ell, però que ell se sentia assenyat i els altres també el sentien així, i, en canvi, no entenia la seua estimada filla d’aquesta manera. Jung li va contestar: «És que, estimat amic, on vostè nada i gaudeix, ella s’ofega». Aquesta anàlisi tan meravellosa ens dona peu perquè els acadèmics/es d’aquesta tan fascinant entitat ens afanyem a aprendre a «nadar» en el cretinisme per tal d’aprofitar totes les substàncies prodigioses que allotja. No volem «ofegar-nos», sinó «nadar» i fer-ho a contracorrent, com més a contracorrent ho fem, millor seran les nostres produccions artístiques.
Entenc que un artista ha de ser-ho les 24 hores del dia. No accepte un artista per unes hores al dia i menys a la setmana. I això no vol dir que calga estar «produint» ininterrompudament. El meu concepte d’artista és un ésser que no viu en un espai ni en un temps concret. Els seus gestos artístics no tenen límits, ni regles, i això és així perquè la capacitat d’abstracció i de succió del que l’envolta no té límits, ni tamís o filtre. Absorbir allò que la generalitat rebutja és el més suggestiu i profitós per fer un art honest i no comerciable. La inutilitat que es concedeix a la imbecil·litat és la constant que pot (i ha de) sostenir la tasca artística d’un creador.
D’altra banda, també distingiria, òbviament, l’artista que aconsegueix que la inutilitat de la seua obra siga manifesta –malgrat que el seu objectiu siga tot al contrari–, d’aquell que cerca, pacientment, la manca d’utilitat normativa de manera conscient.
Pot ser que parlar de l’estupidesa intentant comprendre-la i explicar-la siga un intent de posicionar-se fora d’eixe espai. I probablement és així; és a dir, el ximple que intenta desmarcar-se del grup marginal d’idiotes, assenyalant i estigmatitzant aquest col·lectiu i manifestant, obertament, que ell no pertany a una comunitat tan subestimada, en realitat, a parer meu, forma part de la «sensatesa» que ha portat a la humanitat al cim de la seua destrucció.
Els que ens reconeixem imbècils conscients, per tant, cultes i il·lustrats, podem caure en la pedanteria, en tant que qualifiquem els idiotes ignorants, sense pretendre-ho, de personatges que encara no han entès que aquest món que hem construït és una veritable calamitat, i que aquesta situació no ens ha vingut del cel o de l’atzar incontrolable; aquesta realitat que «gaudim», en què «descansem» les nostres vides, és una responsabilitat totalment nostra. No hauríem, doncs, d’actuar com ells. Com deia no sé qui: «deixa’ls, que no saben el que fan», o una cosa així.
És evident que el paradigma del cub blanc o peanya, que ens recorda Daniel Gasol al seu magnífic llibre Art (in)útil, ja s’ha aconseguit superar, en part; naturalment les institucions culturals que dominen i dirigeixen l’art, havien aconseguit, mitjançant aquests artefactes (peanyes, marcs o partitures) indicar-nos què és art i què no ho és. És cert que aquests suports han canviat per altres de més sofisticats, més invasius i, sobretot, virtuals. Tot i això, al meu entendre, s’està canviant (amb gran astúcia) l’eina, però no qui la utilitza. Tot segueix en mans de la utilitat assenyada, interessada i cobejosa que, des de temps immemorials, ha gestionat el món de l’art.
Apostem per educar-nos al màxim en la imbecil·litat, perfeccionar la nostra niciesa, adonar-nos de la nostra inutilitat dins d’un món absurdament inútil i prescindible amb tots nosaltres dins, evidentment. No volem ser uns idiotes diletants que van pel món donant trompades sense un destrellat conseqüent amb el reconeixement de la seua estupidesa.
Pensem, doncs, què podem fer per escapar d’aquesta xarxa «judiciosa» i, evidentment, treballem per aconseguir-ho.
Per acabar, es diu de Sòcrates que poques hores abans de prendre’s la cicuta, Sòcrates va demanar als seus amics una flauta. Va començar a practicar amb ella una melodia que encara no havia perfeccionat, tenia voluntat de millorar, tant com fos possible, la seua destresa. Els seus amics no van entendre res, perquè de què servia aprendre per morir en un parell d’hores. No obstant això, a nosaltres, els estúpids il·lustrats, ens confirma que el que és aparentment inútil és l’única cosa valuosa d’aquesta inconcebible merda de vida.
Manel Costa és rector de l’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres.
