La València dels segles XV i XVI va ser un dels focus culturals més importants de l’Europa de l’època. L’auge econòmic que va proporcionar la relació amb la Ruta de la Seda, el poder polític i militar del conjunt de la Corona i altres factors van facilitar que es creara un ambient literari que s’ha conegut com el Segle d’Or de la literatura valenciana.
Quan es parla d’aquesta època es recorda els seus grans escriptors -Ausiàs March, Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella…-, majoritàriament homes, amb excepció de la sempre citada Isabel de Villena.
Un ambient cultural, però, no se sustenta sols amb escriptors, sinó que cal una densa xarxa que convertisca les seues obres en producció cultural, de llibreries a lectors, passant per molts altres actors, però que si ens mantenim al segle XVI cal destacar-ne dos especialment: mecenes i impressors.
Precisament, una de les claus que ajuden a explicar l’auge cultural del moment és el fet que València acollia una potent indústria impressora. La cultura sempre sembla molt etèria, però sense indústria difícilment té cap projecció. Va ser en aquesta ciutat on va veure la llum el primer llibre imprès de la Península -i en valencià- i la quarta Bíblia traduïda del llatí -de nou en valencià- i amb el temps s’ha convertit en un dels principals centres editorials de la Mediterrània.
És precisament en aquest camp on destacarà la nostra protagonista d’aquesta setmana. Dels orígens o la família de Jerònima Galés no se’n sap pràcticament res, el que comparteix amb altres dones que han passat per la sèrie com Narcisa Torres, Al-Abbadiyya o Teresita Mas. Per no saber, ni l’any de naixement, i el lloc es dedueix que és València, però tampoc és una certesa. La primera dada que se’n té és quan es casa molt jove -per als estàndards actuals, tindria entre 16 i 20 anys- amb l’impressor flamenc Joan Mey.
Mey, que era prou més major que Galés, s’havia instal·lat a València entre 1535 i 1540 i va introduir-ne la lletra itàlica des del centre d’Europa, el que li va donar prou de prestigi a la ciutat, i és cap a la dècada del 1540 quan es casa amb Jerònima.
L’empresa familiar, on hi treballa Galés primer, i després els seus fills -Àngela Serafina, Ysabet Scolàstica, Joan Felip, Anna Ypòlita, Pere Patrici i Francisca Egipcíaca- es converteix en una de les principals impremtes de la ciutat, amb nombrosos encàrrecs institucionals -imprimeixen la compilació dels del dret foral valencià per ordre de Les Corts- o pràcticament el monopoli de les obres universitàries, però també llibres religiosos, novel·les, els llibres dels humanistes valencians, traduccions d’obres gregues o llatines -com Ciceró- o reedicions medievals, com les Cròniques de Jaume I.
Com no es coneixen els orígens ni la formació de la nostra protagonista, tampoc es pot saber si va aprendre l’ofici del seu marit, o ja en tenia nocions, però el que sí que és segur és que Jerònima va exercir professionalment com a impressora i açò, al segle XVI, no només implicava la tècnica de la tipografia, sinó que implicava les tasques que hui fa un editor. A més de l’empenta, la formació humanística i lletrada de Galés la va convertir en una figura clau de la vida cultural i literària de l’època.
La Querella de les Dones
Aquella València vibrant en els plans cultural i intel·lectual va coincidir amb un dels moments més intensos del que es coneixia com la “Querella de les Dones”, un debat que va travessar països i segles, entre l’Edat Mitjana i la Moderna, per intentar dilucidar quina era la virtus -valor- de la dona en la societat, en una espècie de debat protofeminista.
En una reacció que té ressons actuals, part de la intel·lectualitat masculina respondria amb un discurs clarament misogin -el conegut Espill o Llibre de les dones de Jaume Roig-, però aquests textos sorgien perquè hi havia una creixent i viva intel·lectualitat femenina -i també alguns homes, per ser justos- que amb gran lucidesa reclamava un paper més actiu del seu gènere en l’esfera social.
Malgrat que sempre se cita Isabel de Villena, no només hi havia religioses en aquest combat. Humanistes valencianes com Anna Cervató i Àngela de Carlet, una altra coneguda de la sèrie, Tecla Borja, o fins i tot reines com Violant de Bar (esposa de Joan I), Maria de Luna (esposa de Martí l’Humà) i Maria de Castella (esposa d’Alfons el Magnànim), dones de gran formació i cultura, van defensar amb les seues obres i en tertúlies el valor de les dones i van convertir la Cort de València en una de les més interessants culturalment parlant del moment.
També està en auge el “Joc de Mandar”, una espècie de disputa poètica on homes i dones competien en enginy a base d’intercanviar-se poemes.
En aquells anys, famílies nobles i burgeses -com la Borja mateix- asseguraven una sòlida educació literària i en idiomes a les seues filles, moltes de les quals exercirien no només com a autores, sinó també com a mecenes, bibliòfiles o organitzadores de tertúlies literàries de gran influència en la vida cultural de l’època.
És en aquest ambient on Jerònima Galés fa una funció vital com a impressora i editora, amb relacions d’amistat i intel·lectuals molt estretes amb algunes d’aquestes autores, com la mateixa Àngela de Carlet.
Amb tot, la Querella de les Dones no és un simple debat teòric o acadèmic. Està en joc la participació o exclusió de les dones de la vida cultural i social i el seu accés al coneixement. És en la mesura que les posicions misògines vagen guanyant terreny al llarg dels segles XVI i XVII que s’explica que tota aquesta producció literària i filosòfica femenina vaja quedant arraconada i oblidada.
Empresària d’èxit
El 1555, la nostra protagonista queda vídua i s’ha de fer càrrec de continuar amb el negoci familiar. Per a mantenir la marca, continuarà imprimint amb el nom de “Joan Mey”, però cada volta més, també com a “Vídua de Joan Mey”. Que fa la seua tasca amb precisió i eficiència ho demostra el fet que l’Ajuntament de València no només li renova el contracte anual, sinó que n’augmenta la quantitat.
Sota la seua direcció, la impremta diversifica la producció i amplia la clientela, amb la incorporació d’un extens catàleg amb comèdies i històries populars en romanç i obres religioses i de devoció de petit format.
Com més faena, més instal·lacions, situades a la plaça de l’Herba, i també més operaris. I és precisament un dels oficials més veterans de l’empresa -ja hi treballava en vida de Mey- qui va tenint una relació cada volta més estreta amb la mestressa. Pedro Huete, un treballador qualificat, però sense patrimoni conegut, aconsegueix trencar els tòpics sobre l’època i el 1559 es casa amb Galés. Com no sembla que ella el necessitara per a tirar avant l’empresa, i menys quan els fills ja començaven a donar les seues primeres passes al negoci familiar, podem somiar un poc i pensar que va triomfar l’amor i una relació igualitària.
La seua història d’amor va durar ben bé vint anys, fins a la mort de Huete al 1580. Llavors, Galés començaria a signar les impressions com “Vídua de Petri Huete”, encara que en aquella època ja apareixen llibres impresos per Pere Patrici Mey, qui acabaria heretant el negoci familiar, ja que el seu germà major, Joan Felip, s’havia instal·lat anys abans com a impressor a Tarragona.
Jerònima Galés moriria a València l’octubre del 1587 havent imprès centenars de llibres d’altres autors i sols una obra pròpia. Un sonet on reivindicava el seu bon ofici com a impressora i denunciava les “llengües malicioses” que consideraven que aquest no era un ofici per a una dona:
“Puesto que.l mugeril flaco bullicio
no deve entremeterse en arduas cosas,
pues luego dizen lenguas maliciosas,
que es sacar a las puertas de su quicio”.
“Si el voto mío vale por mi officio,
y haver sido una entre las más curiosas,
que de ver e imprimir las más famosas
historias ya tengo uso y exercicio”.
