Davide Villone, de Gènova, aporta la següent experiència positiva sobre l’ús del valencià:
“Escric per a explicar-vos la importància que la vostra llengua ha tingut per a un italià que va fer de la vostra terreta una segona casa, això sí, a l’empara del projecte Erasmus. És a dir, que podia no fotre ni brot (tampoc és que em deixara vore molt a classe) i, així i tot, rebia molt més del que em calia per a llogar una habitació de dubtosa qualitat al carrer del Mestre Valls de València.
Tant m’agradà, que vaig ser reincident i hi torní una segona vegada. La primera fou allà per l’any 2017. En eixa època era prou pringat, si he de ser franc. Vull dir, que era un inadaptat social, un desencaixat de la vida que dins de la comunitat Erasmus italiana (molt nombrosa, per cert) era objecte de burles i esguards entre compassius i burletes. I no només perquè era ben rarot, sinó perquè també m’atrevia a parlar il dialetto, el dialecte, la llengua dels auelets, i venint d’un país centralista en aquest aspecte, el més normal de tot era que fins i tot els que estudiaven idiomes, i que havien triat castellà (i que havien de saber almenys que a Espanya hi ha regioni amb més d’una llengua, imagineu-vos si hagueren anat al País Basc), refusaven aprendre tan sols les bases d’un idioma que, per cert, és molt més paregut al nostre que no pas el castellà.
El fet és que això de saber valencià em va obrir les portes dels tallers d’italià de la universitat. El valencià es feia servir com a idioma vehicular i també de tots els tràmits. El vaig sentir com a meu des del primer dia, encara que fins a aquell moment estava acostumat a la varietat barcelonina (per uns cursos en línia que havia fet anys i panys abans; a l’institut m’avorria massa en aquella colla d’inutilitat humana). I anys després, el 2021, em trobava a València fent pràctiques en una escola d’italià. Ara, que m’havia de vaccinar de la covid perquè no volia fer-me el test, que segur que eixiria positiu i a mi la detenció domiciliària mai no m’havia acabat de fer el pes.
Deixant de banda les altres raons, quan aní al centre de salut per a donar-me d’alta (sense recordar que ja hi estava registrat a causa d’un atropellament en avinguda d’Aragó el 2018), eel moment que em demanaren el DNI òbviament vaig traure el meu, on posava República italiana. Es miraren una estona entre ells i em digueren:
-Però açò de qui és?
-Meu.
-Però…, no eres d’ací aleshores?
-Eh, no.
-Però… Ah, doncs molt bé! Parles realment bé el valencià, havíem pensat que eres d’ací.
-Bé, vos he telefonat des d’un +39, i més o menys podia ser una pista…
-Efectivament…
Foren tots molt amables, i crec que l’ús de la vostra llengua em va fer aconseguir moltes més amistats que si no n’hagués sabut.
Tot això per a respondre a un article que m’havia eixit als suggeriments de Google, dels que t’apareixen quan llisques el dit a l’esquerra en una anònima vesprada genovesa.”
La importància del valencià
Un interessant comentari, el de Davide, en què ens explica la importància que ha tingut el valencià per a ell. La mateixa, però exactament al contrari, que en té per a tants valencians que no han dubtat ni dubten a abandonar-la, tot abraçant el castellà al seu cor. És tanta la passió per castellanitzar-se que ni pensen en un moment en el mal que es fan a ells mateixos i fan a la comunitat lingüística valenciana. Clar i ras, espentejar els valencianoparlants a la seua extinció com a gent. Tot un procés d’alienació digne d’estudi per la Facultat de Sociologia de València en peça.
La finalitat d’aquesta secció és la de crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives en l’ús del valencià. Les vostres comunicacions les podeu trametre a la següent adreça: parlemvalencia@gruplaveu.info. A fi de facilitar la redacció de l’experiència positiva en l’ús del valencià, vos proposem aquest esquema: 1. Descripció de la situació, 2. Desenrotllament de la interacció i 3. Aprenentatges fets.
També poden compartir amb les seues experiències positives de caràcter col·lectiu ajuntaments, associacions, entitats, escoles, etc. enviant-les a la mateixa adreça de correu.
Situació del valencià
Els valencianoparlants, segons un text del sociòleg, Lluís Aracil, Minorització i extinció. Etapes i mecanismes de la substitució lingüística, ja es troben en una situació minoritària, l’última etapa del seu procés d’extinció com a gent. Algunes de les seues característiques:
- Mentre que les normes d’ús del valencià són recessives, les del castellà són expansives. En principi, es parla en castellà, llevat que totes les circumstàncies siguen desfavorables i, en principi, no es parla en valencià, llevat que totes les circumstàncies siguen favorables.
- Hi ha dos processos encavalllats, el d’unilingüització unilateral i el de bilingüització unilateral dels valencianoparlants. És a dir, hi ha un procés d’emigració de la comunitat lingüística valenciana a la castellana, que implica que, mentre a la comunitat lingüística hi ha una pèrdua demogràfica, a la castellana hi ha un augment a costa seua.
- Fa un segle, les dos llengües eren necessàries i insuficients, l’una era per a saber de lletra i l’altra per a viure normalment, però ara el castellà ha esdevingut necessari i suficient i el valencià innecessari i insuficient per a viure.
- Hi ha dos discursos, el dominant, el discurs de la necessitat, que afavoreix el castellà, i el dominat, el discurs de la bona voluntat, que perjudica el valencià.
- Etc.
Conclusió provisional: Els valencianoparlants, sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món.
