La immersió és possible? La immersió és imprescindible (I)
La immersió és possible: la primera recepció de les alumnes del Grau d’Infantil, una experiència
Enguany, com a professor d’un grup del Grau d’Educació Infantil, vaig optar per introduir una variable en la manera de treballar el documental en les sessions de pràctiques de l’assignatura. A diferència d’altres cursos, només acabar la projecció, i sense cap comentari per la meua part, els vaig demanar que per parelles en parlaren i escrigueren a quatre mans un breu text sintètic sobre què n’opinaven i quines situacions escolars o comentaris els havien sobtat més.
Us confessaré sincerament que esperava quatre idees vagues, superficials, simpàtiques, si ho voleu, però poc rigoroses i superficials. No ho dic negativament. Per a mi era un bon punt de partida per al treball posterior d’aprofundiment metodològic i organitzatiu entorn a la immersió. Feliçment i sorprenentment no va ser així: les aportacions, en general van ser molt reflexionades i, tot que intuïtives, cosa per altra banda normal, van posar el dit en la nafra de l’absoluta actualitat del PIL. De fet, ha estat aquest emotiu alhora que racional impacte positiu que he rebut com a professor, vell professor, el que m’ha dut a escriure aquestes ratlles. I les he escrites perquè vull compartir textualment el que diuen les futures mestres amb totes i tots els qui tinguen l’amabilitat de llegir-les.
El professorat, sovint —mea culpa—, desconfiem del potencial reflexiu del nostre alumnat. En aquest cas va ser tot el contrari, el punts de vista de les i els jóvens estudiants em semblaren d’absoluta maduresa, cosa que diu molt a favor d’ells i elles i de l’actualitat de llenguatge i del contingut del documental. Heus ací una bona mostra de les seues aportacions:
Unes són de caire metodològic, didàctic o centrades en la pràctica d’aula que observen: «Les mestres fan als xiquets usar el valencià, tot i que habitualment no el parlen, gràcies al bon disseny i als rics contextos de les activitats»; «el joc simbòlic és una poderosa eina per a ensenyar un nou idioma»; «els infants aprenen el vocabulari significativament i contextualitzadament»; «és absolutament increïble com els xiquets aprenen valencià jugant a comprar i vendre plantes en el racó de la botiga de la floristeria»; «el professorat crea àmbits afectius»; «el diàleg és el centre de l’activitat escolar»; «és admirable el bon treball que fa la mestra de suport per a propiciar la parla dels petits»; «no hi ha correccions directes, les mestres repeteixen l’expressió i inviten l’alumne que faça el mateix»; «són molt disciplinats amb el hàbits i rutines que sempre verbalitzen amb petits diàlegs, recitats, cançonetes…»; «jocs i activitats compartides són la clau d’aquest domini primerenc del valencià»; «les dramatitzacions funcionen com un recurs perfecte per aprendre la llengua»; «la mestra és un model idiomàtic acceptat i estimat»; «em sorprén la maduresa de l’alumnat en fer assembles»; «el joc simbòlic, els contes i les activitats vivencials són la garantia de l’èxit».
D’altres, sense negligir la importància de la praxi, són reflexions més psicolingüístiques o sociolingüístiques: «El PIL no interfereix el domini del castellà, però reforça l’aprenentatge del català»; «la immersió és la possibilitat de recrear en l’aula molts i diversos àmbits d’ús de la llengua»; «açò i no altres coses, que hem patit moltes de nosaltres com a alumnes, és el que haurien de fer tos els col·legis»; «és sorprenent com les mestres aconsegueixen que els infants parlen valencià entre ells»; «tot i que són d’infantil sobta la confiança que tenen en l’ús de l’idioma»; «les col·laboracions i ajudes en les produccions en valencià són constants i naturals»; «es percep seguretat i autoestima en tot l’alumnat»; «és un programa que sembla transmetre entusiasme a tota la comunitat educativa»; «em fa l’efecte que ja en Primària els alumnes són bons usuaris del valencià»; «usen l’idioma sense inhibicions»; «el PIL no penalitza la llengua materna, la preserva i proporciona moltes habilitats en la segona llengua»; «el PIL és la millor garantia perquè el valencià no es perda»; «interioritzen el valencià, vivencien l’idioma, el fan propi, cosa que no podran fer en altre llocs fora de l’escola, malauradament»; «un programa total: parlar tots, amb tots i a tothora»; «el vídeo és antic, té defectes tècnics, però la forma de treballar és ben actual i moderna»; «estic convençuda que aquests xiquets acabaran usant el valencià en altres contextos fora de l’aula»; «No sabia que a Elx es treballava amb una metodologia tan eficient, motivadora i interessant».
Fins i tot, algunes de les alumnes s’expressaren sobre les intervencions dels familiars: «Fa goig veure la satisfacció de les famílies amb el programa»; «pares i mares són castellanoparlants i porten els seus fills i filles al PIL amb absoluta confiança i convicció sobre el caràcter positiu del programa»; «els pares i les mares s’identifiquen plenament amb el PIL, se senten educativament còmplices de les mestres i lamenten les incomprensions i incompetències de l’administració per a promoure més i millor aquest programa».
Una experiència d’aula que invita a la reflexió final
He decidit citar textualment i una miqueta caòticament, si ho voleu, les expressions valoratives de les alumnes —la «pluja d’idees»— perquè mostren com han percebut el PIL sense la intermediació acadèmica de l’autoritat professoral. Cal dir que la majoria d’aquestes universitàries tenen com a primera llengua el castellà i només una minoria va estudiar seguint currículums vehiculats majoritàriament en valencià —allò que popularment s’ha dit la «línia en valencià»—. Aquells alumnes que van estudiar en valencià, tot i ser castellanoparlants de L1 no havien sentit pràcticament mai l’expressió immersió, malgrat que la immersió va ser reconeguda legalment per l’administració l’any 1990 i reforçat tal reconeixement en el Decret de Plurilingüisme del 2012, com a metodologia i proposta organitzativa, cosa que no van fer els gestors educatius de la Conselleria d’Educació entre el 2017 i el 2023 que sovint la va arribar fins i tot a negar i anatemitzar.
Deixem-ho córrer. Aquesta nova generació d’estudiants del Grau de Mestre formada a la Facultat d’Educació de la UA, que serà la protagonista professional de les dècades centrals del segle XXI, sap —intueix intel·ligentment, si més no— que sense el model d’immersió lingüística cap de les grans innovacions que es prediquen per promoure el plurilingüisme escolar no tindrà ni sentit ni èxit. Si l’escola del País Valenciana —l’Escola Valenciana que encara està per fer— no fa compatible les noves propostes didàctiques, pedagògiques, organitzatives, curriculars… per assolir una educació plurilingüe i intercultural amb el fet de posar en el centre de tot el principi que expressa que els infants valencians s’han d’escolaritzar tenint com a llengua base i vertebradora de tots els coneixements el valencià, i fer-ho d’acord amb els principis activocomunicatius, emotivoafectius i adients per a una llengua minoritzada —i segons en quins llocs en un procés d’extinció ben avançat— no hi haurà cap solució «màgicament tecnològica». Bé està tenir en compte les TIC, TAC, TIL, TILC… i tota aquesta ben diversa «sopa de lletres», però és imprescindible saber que el nostre problema educativolingüístic de dotar l’alumnat del màxim de competència per a fer un ús ple i total del valencià no passa per aquestes novetats si s’oblida la immersió com a programa integral.
Sense PIL a l’escola, sense formar els futurs mestres i professors per a la immersió i sense construir les noves propostes metodològiques tenint en compte la tradició i la dilatada experiència dels centres que han perfeccionat any rere any el Programa d’Immersió, l’Escola Valenciana Plurilingüe i Intercultural no passarà de ser una entelèquia basada en incomprensibles discursos pseudomoderns i fet amb els materials més nefastos de la verborrea pedagògica.
Jo, dieu-me ingenu, m’apunte a l’esperança tan ben expressada per les meues alumnes davant el documental La immersió és possible. I tant que ho és: absolutament possible i del tot irrenunciable en les properes dècades del segle XXI.
