Als inicis de la dècada dels 90 del segle passat, el Programa d’Immersió Lingüística (PIL) era ja una realitat, encara que minoritària, al País Valencià. Des de finals dels vuitanta desenes, primer, centenars, després, d’escolars d’Educació Infantil i d’Educació Primària que no haurien aprés mai el valencià a casa, assistien als col·legis públics que oferien aquest programa en una o dues de les seues línies.
Els orígens: el PIL a Elx
Aquest programa s’havia encetat experimental el curs 85-86 a Elx en les Escoles Infantils de titularitat pública i havia trobat la continuïtat als col·legis públics El Palmeral i Vicent Blasco Ibáñez. La demanda de moltes famílies castellanoparlants, el compromís professional i formatiu de les ensenyants i el rigor, capacitat de treball i coherència de l’Assessoria Comarcal de de didàctica de la llengua de la conselleria d’Educació ho van fer possible. El suport o, com a mínim, l’acceptació del projecte per part de les administracions autonòmica i municipal permeteren que el PIL fora una realitat incipient alhora que creixent i cada vega més fermament consolidada Elx. El programa bilingüe es projectà des d’aquesta ciutat meridional cap a la resta del país.
L’any 90, la proliferació de centres amb PIL en Educació Infantil i primer cicle de Primària, junt a una demanda creixent en municipis de «predomini lingüístic valencià», segons la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), però altament castellanitzats, en la seua totalitat o en alguns dels seus barris, de nord a sud del país, va fer que l’administració es vera obligada a aprovar una Ordre per impulsar, protegir i donar cobertura legal al Programa d’Immersió Lingüística.
El PIL es regulà legalment el 1990
Es tracta de l’únic programa bilingüe fort i eficient que pot fer efectiva realment la igualtat competencial en les dues llengües en el Sistema Educatiu Valencià, tal i com exigeix en els seu articulat la LUEV i posteriorment la Llei Orgànica del Sistema Educatiu (1990), d’àmbit estatal. Si més no al escolars valencians que, com constaten totes les investigacions demolingüístiques, són majoritàriament castellanoparlants de llengua primera o apresa al si de la família.
L’Ordre d’Immersió de 1990 impulsava amb mesures ben concretes i objectives el PIL en aquelles escoles que ja l’aplicaren o decidiren aplicar-lo a partir d’aquell curs 90-91. D’aquesta manera, la immersió lingüística passa de ser una opció experimental i voluntarista, quan no heroica, a ser la més ferma alternativa educativa de futur per a construir l’Escola Valenciana. Així va ser en els cursos següents a l’aprovació de l’Ordre. El canvi d’administració el 1995, però, va invertir o alentir la tendència de progressió del PIL, va «amagar» l’Ordre i de facto va negar les virtualitats del PIL.
Així que en la dècada que va de 1985 a 1995 la immersió al País Valencià passà d’una fase experimental —avalada pels bon resultats del PIL de Catalunya,— a un moderat procés d’expansió i institucionalització, tant quantitativa com qualitativa, per a després entrar en un procés d’una certa marginalitat, «banalització» i indiferència intencionada.
Però, malgrat tot, la llavor sembrada, des del sud cap al nord de país, va fructificar en algunes escoles. Hi hagueren, i n’hi ha, moltes escoles públiques que bastiren els pilars fonamentals dels projectes educatius entorn al PIL i les seues indiscutibles i contrastades bondats pedagògiques i idiomàtiques.
Què és realment la immersió
La immersió és un programa bilingüe que prima la llengua minoritzada de l’entorn i que s’adreça a l’alumnat que no la parla i que, normalment en parla una altra de prestigiada, forta o majoritària, si més no, així va ser en els orígens del PIL al País Valencià. En l’actualitat caldria afegir que també s’ha d’adreçar a alumnat que parla diverses llengües estrangeres —els fills i nets de les migracions del segle XXI— amb metodologies adequades a la realitat intercultural i multilingüe de l’aula (alguns investigadors i pedagogs l’han denominada Nova Immersió i, sense abandonar els principis bàsics, parlen de reforçar les estratègies comunicatives amb els infants). El PIL, siga com vulga, se centra en sis aspectes:
- La informació i conscienciació i compromís dels familiars dels escolars entorn al programa
- El ferm compromís professional del professorat amb el programa i la metodologia que li dona sentit, així com el sentit d’equip
- La formació permanent de les i dels mestres que el duen a terme
- Les ràtios de les aules per davall de vint alumnes en Educació Infantil i per davall de vint-i-cinc en Primària
- L’existència d’un professorat de suport específic per al PIL, especialment per a l’alumnat de dos a vuit anys
- Una metodologia activocomunicativa basada en una contínua interacció de la mestra amb l’alumnat i d’aquests entre ells construïda amb una base afectivoemocional ben potent i irrenunciable
Aquests aspectes marquen la diferència entre l’ensenyament en valencià a alumnat valencianoparlant de primera llengua i l’ensenyament seguint un PIL. Ja sabem que el nom no fa la cosa, però dir “immersió” no és més que fer bé i conscientment el que hem dit. Les altres fórmules, denominem-les com les denominem, no responen als preceptes de la immersió lingüística i, per tant, els seus resultats són, com a mínim, incerts i poc fiables.
I va ser, precisament, un dels centres d’Elx que va aplicar i que continua aplicant aquest programa, amb les actualitzacions metodològiques pertinents, el que va elegir el Seminari Permanent d’Immersió Lingüística del Moviment de Renovació Pedagògica de l’Escola d’Estiu d’Elx, per a realitzar un documental el curs 92-93 sobre la pràctica escolar real del PIL.
La immersió és possible (1993)
El col·legi va ser el CP Vicente Blasco Ibáñez i la coordinadora del documental, Tudi Torró Ferrero, llavors inspectora d’Educació de la Generalitat Valenciana i, anteriorment, Assessora per a l’Ensenyament del Valencià de l’esmentada institució. El documental es va titular La immersió és possible (LIEP), va estar patrocinat per la Diputació d’Alacant i s’estrenà el 1993.
El va allotjar en l’esmentada plataforma la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant el 2016, té una durada de quasi 23 minuts i es visualitza en unes condicions tècnicament no molt bones, atés que procedeix d’una antiga cinta de vídeo passada posteriorment a CD sense cap intervenció tècnica de remasterització. Tot i això, el documental se segueix perfectament i és absolutament actual.
Des que va nàixer, el documental, amb els seus diversos suports o plataformes, s’ha usat en la formació de mestres i professorat, en les sessions informatives sobre els programes bilingües adreçades a les famílies en els processos de matriculació escolar, en debats sobre l’idioma al Sistema Educatiu Valencià, etc.
Cal dir, de fet és el motiu central d’aquest article, que LIEP s’usa de manera continuada en la formació dels mestres d’Infantil i Primària dels graus que s’imparteixen en la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant. El fem valdre amb la seua triple funció informadora, conscienciadora i formadora metodològicament des del seu origen, fa uns trenta anys. D’entrada diré, per a aquells «consumidors de modernitat» que tot el que s’hi veu i explica no és obsolet en absolut; no es passa a classes com un exercici de nostàlgia o memòria història, que també es pot mirar des d’eixe punt de vista. Nosaltres, però, el professorat de didàctica del valencià i el plurilingüisme educatiu, l’usem com a una potent eina per a respondre a la preguntes de si la immersió és possible, si és necessària, si està caduca o obsoleta o si és millorable. Ho fem també per deixar clar cada vegada que es projecta que sense immersió no hi ha ni bilingüisme ni plurilingüisme al País Valencià —ni a Catalunya, ni a les Balears, ni al Rosselló—, diguen el que diguen els actuals gestors polítics de la Conselleria d’Educació o el que ocultaren sota vernissos de pseudomodernitat els antics, els del 2015 al 2023. A quaranta anys d’inici de les primeres experiències del Programa d’Immersió Lingüística no només és possible sinó que continua sent imprescindible.
