Els Borja han passat a la història pels papes, sants i altres homenots que l’extensa i poderosa família va anar aportant, mentre que les seues dones –a excepció de la famosa Lucrècia- han anat quedant relegades a un segon pla. Una injustícia que sovint oblida alguns dels personatges més cabdals i influents de la nissaga, com el nostre personatge de la setmana.
Isabel (o Elisabet, en algunes fonts) de Borja va nàixer probablement a Xàtiva o a la Torreta de Canals el 1400, en el si d’una família acomodada, amb un negoci de tintoreria, a mig camí entre uns llauradors benestants i la xicoteta noblesa local. Els seus pares –Domènec de Borja i Francina- van tindre un total de cinc fills, el més famós, Alfons, arribaria a ser el papa Calixt III, però Isabel tindria molt més pes en el manteniment del llinatge familiar que es faria mundialment conegut.
La situació econòmica relativament desofegada dels Borja va permetre fer estudiar els fills, sobretot l’home. Alfons estudiaria dret a Lleida i arribaria a ser catedràtic tant en dret civil com canònic, uns coneixements que l’impulsarien en la posterior carrera eclesiàstica i diplomàtica.
Malgrat que Isabel no tindria estudis formals, sí que heretaria un gust per la cultura i l’art que l’acompanyaria la resta de la seua vida, tal com explica la historiadora Verònica Zaragoza en el llibre «Les dones Borja».
Casada als 19 anys amb un cosí –Jofré de Borja- d’una branca nobiliària menor i vinguda a menys, el matrimoni va ser possible gràcies a la generosa dot aportada per la núvia. El marit, però, no estava a l’alçada d’Isabel. Un any després de la boda, Jofré és implicat en l’assassinat del procurador d’Ontinyent amb qui mantenia una disputa i ha de fugir a Nàpols, on Alfons el Magnànim ja s’hi ha instal·lat, deixant Isabel sola i arruïnada per l’embargament dels béns decretat pel jutge. Isabel, però no soles, no cau en la desesperació, sinó que remunta la situació econòmica i recupera i amplia la fortuna familiar. Quan Jofré aconsegueix tornar tres anys després, en aconseguir el perdó reial es va trobar més ric del que era en marxar.
El matrimoni, però, acaba bruscament el 1437, amb la mort de Jofré, que deixa cinc fills orfes: Pere Lluís, Roderic, Joana, Beatriu i Tecla.
Llavors Isabel, la seua germana i les seues filles –i posteriorment llurs marits i fills-, s’instal·len al palau episcopal de València, on viu el seu germà, llavors bisbe de la ciutat. De fet, Alfons no hi és molt físicament, ocupat com està en el suport a l’altre Alfons, el Rei, en la conquesta de Nàpols, així que Isabel es fa amb el control del palau episcopal fins al punt que quan el 1457 el lloctinent general intenta disposar-ne per a la vídua del rei de Navarra, es troba que resulta impossible desallotjar-ne les germanes Borja. El seu poder és tal que el grup de dones comença a conèixer-se popularment com «les bisbesses». Nom que encara hui té un carrer a València.
«Dona varonil»
Les dots d’Isabel per als negocis i l’administració del poder són inqüestionables i ja en l’època causaven admiració i estupor a parts iguals. «És una dona molt varonil i de gran punt», la descrivia l’historiador contemporani Jerónimo Zurita per destacar els seus mèrits en els afers públics. Un adjectiu que potser ara no tindria la mateixa connotació.
Ara, és amb el nomenament del seu germà com a Papa, que el seu poder i riquesa creixen exponencialment. És conegut que Calixt III va omplir la cort pontifícia de valencians, catalans i mallorquins per ocupar tots els càrrecs possibles –que va ser origen de la famosa maledicció italiana «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani».
Isabel no desaprofitaria l’oportunitat i enviaria fills, gendres i nebots a Roma a posar-los al servei del nou Sant Pare. El major, Pere Lluís, seria nomenat capità general de l’exèrcit pontifici; el segon, Roderic, vicecanceller de la Cúria. Els italians, de nou, crearien el neologisme «nepotisme» per descriure la pràctica borgiana de col·locar tots els nebots en càrrecs clau. De fet, li escriu tan sovint –adreçant-se-li com «indigna jermana e sèrvula» i «humil serventa»- i li demana tants favors, que el Papa deixa de respondre-li les cartes, fet del qual ella se’n queixa amargament: «Jamés vostra santedat ha manat escriure’m. No puc pensar que és la causa que així haja cessat la beatitud d’alegrar-me de ses lletres (…) i enlloc de rebre majors gràcies, vostra santedat m’haja llevat d’escriure’m».
Matriarca i fundadora d’una nissaga
És en aquesta època que Isabel suma a la seua baronia de la Torre de Canals –adquirida quan el seu marit encara era viu- noves propietats a Anna, Atzeneta del Maestrat, Castellnou i Pego, ampliant el patrimoni familiar fins a nivells impensables i cimentant el poder econòmic que caracteritzaria la família durant les generacions posteriors. La riquesa arribaria a un nivell que fins i tot es permetria de prestar 800 florins a Joan II durant la seua guerra contra la Generalitat de Catalunya.
El seu paper de matriarca i la importància que li dona al llinatge provoca que els seus néts nascuts de les seues filles opten per mantenir el cognom Borja per davant del patern. És el cas, per exemple, del fill de Joana i Pere Guillem Llançol, Jofré, que fa anomenar-se Jofré Borja-Llançol.
Com a dona del seu temps no s’oblidà d’una intensa tasca caritativa, aportant grans quantitats per als rescats de presoners cristians en mans dels musulmans i per a finançar dots perquè xiquetes òrfenes es pogueren casar.
Malgrat haver viscut la major part de la seua vida, disposà que seria soterrada a Xàtiva, on creà un immens panteó familiar en la capella de Santa Anna –amb un retaule encarregat al pintor Joan Reixach, el més destacat del seu temps- perquè servira d’aparador del poder del llinatge que ella mateixa havia fundat. Un panteó que ella mateixa aniria a ocupar el 1468, després de deixar per escrit les instruccions precises del seu funeral, incloses les robes que havien de vestir familiars i amics.
