Si la setmana passada en referíem al mite de la “malèvola reina castellana que ve a oprimir els valencians”, hui portem el seu revers. El protagonista d’aquesta setmana és tan mencionat i reivindicat com realment desconegut i que malgrat tenir una estàtua a la plaça més important de València -davant l’ajuntament- en general poca gent sap va fer per merèixer aquest honor.
Francesc de Vinatea va nàixer a Morella el, en principi, 1273, i se l’ha conegut sovint per Guillem, degut a una errada al citar-lo en la Crònica de Pere III “el Cerimoniós”. L’errada supera la simple anècdota, si tenim en compte que la citada crònica és la principal font de coneixement del personatge. Si s’equivoca fins i tot en nombrar-lo, doncs es pot imaginar la resta.
Fill de Pere i Elisenda, el pare era un militar que havia arribat a terres valencianes amb Jaume I i que després s’instal·laria a Morella, en el procés de colonització que seguí la conquesta, on fundarien una família, de la qual el nostre Francesc en seria el fill major.
Pertanyent doncs a la noblesa guanyadora va tenir una vida fàcil i va poder estudiar. La història diu que va passar bona part de la joventut a València, per després tornar a Morella convertit en jurista. Com que la Universitat de València encara no s’havia creat, no queda clar si això de “jurista” és una forma de parlar més que un títol acadèmic o és que també havia viscut a Lleida, la primera universitat de la Corona, fundada just en aquella època. En tot cas, aquesta no és l’única llacuna de la seua biografia.
Matrimoni amb final sagnant
Cap als vint anys es casaria amb Na Carbona, pubilla del castell i lloc de la Todolella, títol que el nostre protagonista ostentaria a partir de llavors, i amb la que tindria almenys una filla, Francesca, i potser també dos xiquets, Nicolau i Pere.
Pareix que la seua vida passaria sense massa sobresalts i, en algun moment desconegut, esdevendria jurat en cap -una espècia d’alcalde de l’època- de Morella.
Al 1320, però hi ha una dada coneguda, quan pareixia que tot anava a torçar-se definitivament però al final quedà en un ensurt de no res. Un dia que tornava a casa després d’un viatge va trobar-se a Na Carbona al llit amb el seu jove escuder, Domènec d’Aquis. Ple d’ira mataria als dos amants, amb l’agreujant que ella estava embarassada. De fet, els registres judicials assenyalen que Vinatea fins i tot hauria arrencat el fetus de l’úter.
Després del crim, l’autor es dirigiria a València, on demanaria el perdó al llavors monarca, Jaume II, conegut com “el Just” (esperem que no per aquesta decisió), que el condemnaria a una multa simbòlica de 600 maravedís d’or, al considerar que en ser “un delicte d’honor”, era “comprensible”.
Poc després, ja sembla que tot estava oblidat i es casaria amb segones núpcies amb Jaumeta Castella.
El seu moment estel·lar
Després d’un nou parèntesi de diversos anys, el 1329, Vinatea era el Justícia de la ciutat de València. Com va arribar a aquest càrrec -una jutge però depenent de l’administració municipal- no queda clar i pareix que el seu nom no es troba a les actes del Consell Municipal, fet pel qual, hi ha historiadors que defensen que era un personatge un poc mític, assimilable a l’Encobert, Pep de l’Horta o Ezme, que també han passat per aquesta secció.
Però tornant al 1329, el rei, que llavors ja era Alfons III “el Benigne”, va encarregar-li de jutjar els assassins del comanador de Santa Maria del Puig. Però seria uns pocs anys després, 1332 o 1333, segons les cròniques, quan arribaria el moment que el faria passar a la història.
La setmana passada ja explicàrem el context en la biografia d’Elionor de Castella, segons dona d’Alfons III que pressionava el marit per tal d’aconseguir terres i senyorius per als seus fills, que no tenien opcions d’heretar la corona.
La situació era tan extrema que el Regne de València quedava pràcticament partit per la meitat, amb Tortosa, Albarrasí, Alacant, Maella, Borriana, Castelló de la Plana, Xàtiva, Oriola, Guardamar, Novelda, la vall d’Elda i tot el Morvedre concedits a l’infant Ferran “a perpetuïtat”. A banda de la pèrdua del patrimoni reial, el que no agradava al futur rei Pere III -gran enemic de la madrastra i els germanastres i, recordemho, font principal en aquesta història- però tampoc a les ciutats afectades, que preferien seguir sota jurisdicció reial.
És en aquest context, déiem, que Francesc de Vinatea és escollit per comandar la delegació de jurats que es dirigeix a la Cort per recordar-li al rei que aquesta decisió anava contra els Furs i la seua obligació de respectar les lleis que havia jura i que es trobaven per sobre de la pròpia autoritat reial. Una defensa, a més, que segons la llegenda va fer de forma vehement, fins i tot violenta, amenaçant amb una rebel·lió armada si fos necessari i pronunciant les paraules amb les que és recordat: “cadascun de nos som tant com vós, però tots junts molt més que vós”, que no deixava de ser una versió del jurament de fidelitat al rei de les Corts dels diferents regnes de la Corona,
Arribaria també la indignada queixa d’Elionor en el sentit que “açò no ho consentiria el re don Alfonso de Castella, germà nostre, que ell els degollaria a tots”, a la que Alfons respondria: “Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons”.
Així, Francesc de Vinatea salvaria la unitat del Regne de València i la vigència dels furs, aconseguint fer-se un lloc a la història, personalitzant el mite de la defensa de les institucions valencianes, una espècie de democràcia medieval en oposició a l’autoritarisme castellà -que després ens imposarien els borbons.
I, potser, la reina no aconseguiria passar-lo pel cadafal, però el nostre protagonista moriria poc després d’aquests fets, quan rondava la seixantena, alimentant el mite que potser Elionor l’havia fet assassinar.
La batalla pel relat
Francesc de Vinatea seria “redescobert” molts segles després, amb la Renaixença, en un moment en que el redreçament cultural i nacional del País Valencià necessitava mites propis que l’alimentaren. En aquest sentit, la figura d’un jurista que defensa les institucions pròpies d’avant l’abús reial seria un recurs molt útil al segle XIX, en plena batalla dels constitucionalistes liberals contra els absolutistes. El fet que, a diferència dels agermanats, Vinatea no s’alçara en armes i a més resultara victoriós el feia més diferible per a sectors burgesos d’ordre.
Així, seria reivindicat pel valencianisme de diferents tipus fins arribar a la fi del franquisme, quan tant els àmbits progressistes li podien dedicar una òpera -composta per Matilde Salvador, vella coneguda de la secció- com els ultres violents posar-li nom a una de les seues esquadres de terror.
L’estàtua davant de l’Ajuntament de València -al mateix lloc on pocs anys abans encara hi havia la del dictador Franco- la va fer erigir Rita Barberá per iniciativa d’Unió Valenciana el 1993. És com a mínim paradoxal que un partit que hui en dia reclama acatament total al monarca, reivindique la figura d’algú que va fer, precisament el contrari.
Les oscil·lacions del mite, però, no van acabar ací. El 2022, amb la reforma de la plaça de l’Ajuntament en projecte, Joan Ribó avançaria que l’estàtua de Vinatea “seria retirada”, per falta “d’estima veïnal”, el que, naturalment forçaria la defensa del monument per la dreta. Tota? No. Un diputat de Ciudadanos qüestionaria els honors a Vinatea “per assassí masclista” i demanaria la seua total cancel·lació, no sols en la plaça de l’Ajuntament sinó en qualsevol altra forma i institució. Una contundència sorprenent per algú que havia compartit grup parlamentari amb Toni Cantó i que fa sospitar que amagara altres coses.
Unes vicissituds que, de totes formes, mostren fins a quin punt els relats històrics ens parlen més de l’època en la que s’escriuen que de l’època sobre la que escriuen.
