De la protagonista d’aquesta setmana, com és habitual amb altres dones i pobres d’aquesta sèrie –com Ezme, Pilar Prades o Vicenta-Rosa Ferreres– no tenim gaires dades de la seua família, professió o vida privada, més enllà que va nàixer a València el 1865.
El que sí que se sap és el context en què va viure i que va fer que Rita Mas fora una dona d’una gran popularitat a l’època, quan se la coneixia com “La Rulla”. A finals del segle XIX, València es va perfilant com la capital del republicanisme arreu de l’Estat espanyol. La proposta republicana valenciana té característiques pròpies i diferenciades, confluint una sèrie de sectors socials amb interessos diversos –i fins i tot contraposats- que van des de la classe obrera fins a la xicoteta burgesia, llauradors i menestrals, amb un fort accent localista –ara en diríem valencianista- i, sobretot, anticlerical.
Aquest republicanisme va crear una xarxa espessa de societats obreres, ateneus, casinos, cases del poble, diaris i escoles laiques que, entre moltes altres funcions, van permetre que moltes dones accediren per primera volta a uns mínims culturals que incorporaven també la politització.
De fet, quan Vicente Blasco Ibáñez va ser escollit diputat per València el 1899, un canonge de l’arxidiòcesi digué que aquest havia recorregut a les dones per eixir electe, emfatitzant el crim que suposava recolzar-se en aquestes. Deixant de banda la curiositat de l’acusació, tenint en compte que les dones no tenien dret a vot, el comentari mostra fins a quin punt l’Església era conscient de la pèrdua d’influència que suposava una politització de les dones en l’espai polític republicà.
L’estratègia política dels republicans valencians combina l’agitació al carrer amb les candidatures electorals amb un notable èxit. Els republicans aconsegueixen una hegemonia absoluta, governant València ininterrompudament durant pràcticament vint anys, així com la majoria dels diputats al Congrés espanyol. I això que la majoria dels anys estaven dividits entre la facció blasquista i la més radical encapçalada per Rodrigo Soriano.
La por dels conservadors, especialment els catòlics, als republicans era tal que quan aquests van declarar persona non grata l’arquebisbe Guisasola per condemnar el matrimoni civil, aquest no va atrevir-se a tornar a València per por que el mataren. I quan l’alcalde monàrquic va suspendre els 27 regidors republicans per aquest cas, no van trobar pràcticament ningú que s’atrevira a substituir-los per por a les represàlies.
“La Rulla”, present
Però totes aquestes vagues, avalots i revoltes precisaven, més que diputats i líders polítics, gent disposada a donar la cara a primera línia. Una de les que mai fallava i que per aquest motiu va fer-se enormement popular va ser la nostra protagonista.
Està documentada la seua participació en uns aldarulls al port de València el 1894, quan els sectors catòlics van organitzar una peregrinació a Roma per aclamar el papa Lleó XIII. Els republicans van organitzar una massiva protesta. Llavors, s’explica que «La Rulla» va dedicar-se a buidar unes caixes de cebes, perquè els homes tingueren munició que llançar als pelegrins que travessaven amb barca les dàrsenes del port per a poder embarcar. Uns fets pels quals va ser empresonat Blasco Ibáñez durant uns mesos.
La vaga revolucionària del 1917
Però la seua actuació més sonada va ser l’estiu del 1917, quan la nostra protagonista ja tenia 52 anys.
La situació social i política arreu de l’estat espanyol era especialment tensa. La crisi provocada pels efectes de la Primera Guerra Mundial i l’efervescència revolucionària que va arribar després de la victòria dels sòviets a Rússia podien fer que tot esclatara en qualsevol moment. El Govern espanyol de signe conservador va decidir tancar el Congrés i algú tan poc sospitós de radicalisme com Francesc Cambó va proposar una Assemblea Parlamentària a Barcelona amb la participació dels diputats catalanistes i republicans. Paral·lelament, la CNT i la UGT preparaven una vaga general revolucionària per a l’agost.
Però a València tot es va precipitar.
El 19 de juliol una multitud de republicans espera l’arribada del seu diputat Félix Azzati –hereu polític de Blasco Ibáñez i el paper del qual en aquells fets ha estat molt controvertit- de Barcelona. Azzati no arriba i la gent comença a posar-se nerviosa. Corre el rumor que l’Assemblea de Parlamentaris ha estat prohibida i els seus participants detinguts.
Finalment, segons les cròniques de l’època, la nostra protagonista no pot contenir-se més i a crits arenga els manifestants a passar a l’acció. Ella mateixa, al capdavant de 500 persones emprén la revolta. S’enfronten a un fort destacament de la Guàrdia Civil i la cosa acaba a trets. La mateixa Rita Mas no dubta a disparar la seua pistola Smith per a contenir els guàrdies.
Aquell mateix dia es desencadena una vaga general a València que ràpidament s’estén per tota la comarca i fins i tot a poblacions com Llíria o Bunyol. El Govern espanyol declara l’Estat de Guerra i envia dos trens amb militars d’elit per sufocar la revolta. Amb tot, les barricades, sabotatges i tiroteigs s’allarguen sis dies, durant els quals, policies i militars s’han d’esforçar al màxim per evitar l’assalt de l’ajuntament, amb càrregues a cavall pel Carme i metrallaments a Russafa.
El resultat de la revolució esclafada és de tres morts i 77 ferits. La solidaritat d’altres territoris de l’estat mai va arribar, en bona mesura perquè l’alçament va agarrar a contrapeu les organitzacions obreres.
Una de les persones més buscades per la policia és “La Rulla”. Durant dies s’activa un increïble dispositiu per capturar-la per tota l’horta, però sense èxit. Els diaris locals la donen ja per morta, però Rita Mas reapareix, poques setmanes més tard, un cop les coses s’han calmat. La seua llegenda encara es fa més gran.
Amb aquest currículum, sorprén que el diputat republicà Juli Just l’anomenara “la dona de les tronades”, ja que la seua sola presència “anunciava tempesta”. També digué d’ella que “era com una bandera de combat al capdavant d’una multitud enardida”.
El somni republicà de la nostra protagonista es faria realitat el 1931, quan ella ja tenia 66 anys, encara que duraria poc. Els seues fills, Progreso i Garibaldi, serien represaliats pel franquisme per defensar la república, mentre que Rita Mas, “La Rulla” moriria a València el 1946, a l’edat de 81 anys.
