A Dénia encara es gasta la frase “cantes més bé que Teresita Pastor”, malgrat que la majoria no saben a qui es refereix. I això que a l’època, els crítics musicals asseguraven que “serà impossible que el seu nom puga oblidar-se”. La fama, però, Sic transit gloria mundi, que deien els romans. Tampoc és la primera artista deniera oblidada d’aquesta secció, si recordeu la poetessa andalusina Al-Abbadiyya.
Teresita Pastor va nàixer a Dénia el 6 de desembre del 1896 i no hi ha res d’informació sobre la seua família o infància. Les primeres referències documentals és que al 1911 ja es trobava dalt d’un escenari, encara que ella mateixa, en alguna entrevista, va explicar que actuava des dels set anys. Així doncs, o bé es feia la interessant o bé ja actuava des d’abans d’aquesta data.
En aquell moment, però, la nostra protagonista no cantava, sinó que llegia la ment. Actuant amb el Teatro Circo Cortés, juntament amb trapezistes aeris, acròbates i pallassos, s’anunciaven els seus “difícils i acabats treballs de reflexió mental”… amb només 15 anys! De ciutat en ciutat, vivia la vida nòmada de l’artista de circ.
El cant només el comença a incorporar com a complement al xou principal de mentalista. I, lògicament, escull un gènere de música lleugera, sorgit dels antres més sòrdids però que, i a pesar de la fèrria oposició de l’Església, començava a fer-se enormement popular: el cuplet.
Ràpidament, la part de la música comença a guanyar-li terreny al mentalisme i el 1915 s’instal·la a València ja com a cantant –o canzonetista, com s’escrivia a l’època. Actua de forma fixa als teatres La Marina i Princesa i el seu gran èxit de crítica i, sobretot, de públic provoca que les empreses se la rifen. Fa constants gires i canvia de teatre resident. Primer a l’Apolo, després a l’Eslava.
Carrera en ascens
La seua fama va creixent a poc a poc, a base de picar pedra i trepitjar escenaris de tot l’estat espanyol, on, invariablement es guanya el favor del públic que la troba “encantadora i simpatiquíssima”, amb una “veu inoblidable”. Una “canzonetista de grans facultats, escollit repertori i luxosa presentació”, que s’atreveix amb tots els gèneres del cuplet: gitano, còmic, fi, picaresc, muntanyès… (siga el que siga que vulguen dir).
També hi ajuda el seu físic, un “cos esvelt i sinuós” amb uns “ulls negres que embriaguen”, tal com recull la premsa de l’època, que no tenia gaires problemes en opinar de l’aspecte de les dones.
Ara, no penseu que la crítica era sempre positiva per a qualsevol espectacle. Els comentaris positius calia guanyar-se’ls. Llegiu sinó aquest exemple “Con motivo de la feria de este pueblo ha actuado el Gran Aretino, que resultó una auténtica lata; lo único que nos distrajo fue Teresita pastor, único número que nos alegró la existencia, siendo muy aplaudido”.
El 1916 la contracten a Benissa com a gran estrella per a inaugurar el Salón Cine Moderno de Benissa i l’any següent fa una gira per les colònies espanyoles al Marroc.
Ja convertida en una estrella, la premsa destaca la seua presència a un tren accidentat on hi ha hagut morts i ferits greus, encara que la nostra protagonista se n’ix amb unes poques esgarrapades.
Finalment, el 1919 arriba l’última frontera, sempre posposada per por al fracàs o, encara pitjor, la indiferència: el debut a Madrid.
Durant els primers anys de la dècada del 1920 és una autèntica estrella. Apareix a les revistes que hui anomenaríem del cor, apareix amb altres personatges famosos, fa actuacions benèfiques o reivindica l’espardenya com a calcer popular i barat davant de les “sabates més cares”.
Camí a l’oblit
A poc a poc, però, el seu estil va passant de moda i comença a desaparèixer dels principals teatres. El 1926 forma part de la Troupe Les Walkyria, que actuen a Sueca. De fet, en aquesta ciutat s’instal·la una temporada, on fa de parella artística amb la ballarina Isabel Otero.
I, també allí se li perd el rastre durant molts anys.
No serà fins al 1960, quan un responsable de l’Institut Nacional de Previsió Social es dirigeix a l’Ajuntament de Dénia per saber si voldrien fer un homenatge a una “popular artista procedent de Dénia i resident a València que travessa una delicada situació econòmica” que podria servir per “donar-li ànim i una ajuda econòmica”.
Tenia llavors 64 anys i es desconeix de què viu, com ha passat la guerra i ni tan sols si té parella o fills. Tampoc hi ha constància que el consistori de la Marina responguera a la sol·licitud d’alguna forma. I per no saber-se, tampoc hi ha una confirmació del lloc o la data exacta de la defunció.
L’artista “inoblidable”, resta així en l’oblit, arrelada només a les dites populars de la comarca, fins que el 2011, Antoni Reig i Miquel Crespo recuperen part de la seua vida en un article de recerca històrica.
Just fa un any, l’Ajuntament de Dénia li va dedicar un carrer en homenatge.
