Aquella dama m’impressionà excessivament, no per la seua silueta, el seu físic o l’abillament que portava, sinó per l’espai que furtava a l’horitzó. Una estona abans, un horitzó tebi i transmissor de somnis, ocupava el seu lloc; ara, ella, per davant, el feia desaparéixer. Això em va fer pensar que la dama en qüestió era, en veritat, una circumstància de l’horitzó, una circumstància negativa, per descomptat, i que em va fer pensar també, si veritablement darrere d’ella continuava subsistint l’horitzó; si amb la seua presència no només m’impedia la seua visió, sinó que alhora el desposseïa de la seua existència, si és que realment l’havia tinguda abans en algun moment.
La dama, des de la meua distància, no era més que un plànol llarg i ample, i per tant no posseïa ànima; així i tot, era prou real per a desvirtuar i inclús ocultar l’horitzó. El meu horitzó! Eixe horitzó que tot just sentia la meua sobirania sobre ell, eixe horitzó del qual jo subtilment era amo i senyor.
La meua intranquil·litat pujava a mesura que el temps transcorria; la dama, intuint la meua inquietud, s’apropava a mi amb passos curts i segurs, com dilatant l’arribada per fer més lenta la meua angoixa. No sé certament quants dies va trigar a arribar; el meu cos i la meua ment no pogueren resistir l’adversitat. El meu jo era part del tot, la meua visió era el meu cordó umbilical, sense la pau que mamava de l’horitzó, vaig sucumbir irremeiablement aquella vesprada. Després, en el no-res, em vaig casar amb la dama i vaig oblidar l’horitzó de merda.
