Art conceptual enfront de «feixisme decadent», als Encontres a Beniarbeig

La crítica d’art Pilar Parcerisas va impartir la conferència «Art conceptual enfront del feixisme decadent» en la sessió d’aquesta setmana dels Encontres a Beniarbeig (la Marina Alta). Una ponència en què va explicar la reacció d’una generació nascuda en la postguerra que va fer de la seua proposta artística un art polític.

Tomàs Llopis, després d’anunciar que la conferència de Joan M. Minguet, «Feixisme i avantguardes. L’art no és mai neutral», ajornada el passat 8 de febrer, se celebrarà el dijous 7 de març, va presentar la conferenciant sobretot en el seu vessant de comissària d’exposicions per tal com hom tendeix sovint a ignorar el llarg procés de producció d’una exposició d’art, que va des de l’estudi i l’apropiació del tema fins a la construcció d’un relat que acoste l’espectador a una selecció prèvia de les peces que il·lustren el discurs expositiu. Tenint en compte aquesta llarga activitat i a la vista del currículum d’exposicions i de publicacions de Pilar Parcerisas, s’entén l’interès per convidar-la als Encontres a Beniarbeig. Cal destacar en aquest sentit l’exposició comissariada per ella Idees i Actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980…, celebrada al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona l’any 1992, que ja situava el tema a tractar, a més d’altres exposicions com Agnus Dei. L’art romànic i els artistes del segle XX, un repàs a l’art del segle XX a través d’artistes nacionals i internacionals per a explicar el refús al naturalisme i el retorn a l’esquematisme del romànic, sense oblidar les publicacions de l’autora, que el presentador enumerà sumàriament.

Efectivament, Pilar Parcerisas va encetar la seua intervenció amb la referència al seu llibre Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980, publicat el 2007 per Akal, on l’autora va ressenyar i reconstruir tot el que va passar a l’estat espanyol durant les dècades del seixanta i el setanta quan el franquisme estava debilitat, però precisament per aquesta debilitat va reforçar l’aparell repressiu. En aquest context, una generació d’artistes es rebel·la contra el concepte d’estat,  que apareix vinculat a la idea del pare, de la família, de la religió, de la política, etc., i crea una dinàmica per a tombar les bases sobre les quals s’ha viscut fins aquell moment.

Va ser a Catalunya, abans que en cap altre lloc, on una colla d’artistes plantegen un nou art avantguardista que comporte al mateix temps una praxi política i que no siga només una il·lustració de la realitat, sinó que cree un nou llenguatge. La primera manifestació d’aquest art té lloc a Granollers l’any 71, seguida dels Encuentros de Pamplona. Per altra banda, aquests artistes també veuen representada la figura del pare en la generació anterior d’artistes que encanen en Tàpies. Als Encontres de Banyoles de l’any 73, patrocinats pel col·leccionista Jordi Gimferrer, Carles Santos fa un manifest en nom del Grup de Treball, un col·lectiu que aplega els artistes que critiquen un art d’estil enfront d’un art d’actitud, critiquen l’objecte artístic perquè cal substituir-lo per una proposta mentalment interessant, i critiquen el valor comercial de l’objecte en favor de la participació de l’espectador. Unes manifestacions que provoquen un enfrontament entre Tàpies el Grup de Treball, el qual reivindica la valoració de l’activitat de l’artista com a tal treball i no com a plusvàlua artística. Tota aquesta energia s’aboca cap a la transformació de la institució artística amb la finalitat, entre altres, d’inserir la praxi política i la lluita de classes en l’activitat artística. A partir d’un cert moment aquest grup se sent marginat dels mitjans de comunicació i crea, l’any 74, el Sector de Plàstics, un servei de resposta permanent a la premsa. En aquest punt de la xarrada Parcerisas feu al·lusió a La Vanguardia i sobretot a Destino, que qüestionaven els postulats del Grup de Treball, i es referí al treball Anunciamos, publicat a La Vanguardia on mitjançant el llenguatge dels anuncis per paraules aquests artistes pretenien intervenir en els mitjans i tenir una presència social.

A partir dels punts exposats, la ponent va anar mostrant diferents treballs d’aquests artistes com el cartell de solidaritat amb el moviment obrer, del 14 d’abril del 73, elaborat amb la finalitat de denunciar la repressió franquista i d’obtenir uns guanys que anirien destinats als presos de la dictadura. És el moment del PSUC, un partit interclassista on hi havia treballadors, artistes, intel·lectuals, etc. Aquest mateix any, el Grup de Treball es presenta com a tal a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i transforma allò que havia de ser una exposició d’art en una exposició d’informació, la qual cosa esdevé una plataforma d’exposició de les publicacions sobre art que es fan en l’àmbit internacional. Va exhibir, Parcerisas, el catàleg de Terrassa informació d’art de desembre del 73, que recull els 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya, agrupats per professions, per no publicar-ne els noms, entre els quals hi ha dos membres del Grup de Treball: Carles Santos i Pere Portabella. També aportà la ponent treballs inacabats com el projecte Recorreguts, també en solidaritat amb el món obrer, amb la finalitat d’obtenir diners per als presos, de manera que aquests treballs es podien comprar amb el compromís del comprador d’editar-los. Aquest treballs finalment no es van comprar, però Parcerissas sí que els va poder exposar i ara són un llibre que està al MACBA.

En aquest repàs de la història recent, Parcerisar es va referir a la politització de l’any 74 i a la mort de Puig Antich, que ara es commemora en el cinquantè aniversari, i als artistes que dins o fora del grup de treball van fer importants aportacions al diguem-ne programa conceptual. Cal citar, ni que siga de passada la Biennal de Venècia de París del 75, el catàleg de la qual presenta dues pàgines en blanc en record de la repressió franquista, i també la Biennal de Venècia d’aquests mateix any on s’exposen textos del Grup de Treball. Però aquell any va significar el final de l’activitat del grup com a tal. Parcerisas encara tingué ocasió anit de referir-se més concretament a artistes com Ferran García-Sevilla, concretament al que va suposar el seu treball sobre Carrero Blanco; Jordi Benito, Fina Miralles, Eulàlia Grau, i altres manifestacions artístiques en aquest mateix sentit com ara les d’Alberto Corazón y Valeriano Bozal a Madrid, i el grup Onda Sur a Mallorca.

L’acte conclogué amb un col·loqui en què el públic va palesar l’interès de l’exposició en tant que es tracta d’un vessant incòmode de l’art que sovint ha estat silenciada malgrat que és la crònica exacta del seu temps segons els principis d’uns artistes que sense renunciar al compromís amb l’ofici es van arriscar a combatre el feixisme.