Si la vida en els poblets rurals de l’interior ja era dura, amb la fi de la Guerra Civil, encara va ser pitjor. Els vencedors es van acarnissar amb els vençuts i –estigueren polititzats o no- les condicions de vida dels llauradors i temporers sense terra van esdevenir terribles.
Aquest era el cas de Pilar Prades, nascuda Begís (Alt Palència) el 1928. Ja de ben menuda li va tocar carregar poals d’aigua i cistelles de fem i amb només 12 anys, sense haver trepitjat mai una escola i analfabeta total, és enviada a la capital a servir a casa d’alguns senyorets mentre esperaven a trobar marit. El mateix destí que altres desenes de milers de xiquetes de família pobra,.
No hi ha massa dades d’aquests anys de la vida de la nostra protagonista. Pareix ser que malgrat ser molt treballadora, el seu caràcter introvertit i gens servil, amb una mirada que descriurien després com «desafiant», la convertien en una criada incòmoda i sovint era despatxada. Un un sol any va arribar a passar per tres cases diferents.
Amb 26 anys la seua precarietat continuava inalterable i, a més, tampoc pareixia que el tema del marit estiguera encarrilat. És llavors quan és contractada pel matrimoni format per Enric Vilanova i Adela Pascual, que regenten una xarcuteria al carrer Sagunt. Allí no només li toca encarregar-se de la casa, sinó també ajudar a la tenda. Dues faenes amb un sol sou.
Ala pocs mesos, Adela comença a trobar-se mal. Se li diagnostica una grip i la faena de Pilar es multiplica, a més de la casa i el comerç, també ha de cuidar la malalta que, a pesar de les seues atencions, mor després de força dies d’agonia.
El dia del soterrar, Enrique deixa Pilar a càrrec de la xarcuteria. La versió que va publicar-se és que va ser ella mateixa qui convenceria a l’amo que «calia cuidar el negoci». En tot cas, quan torna de cementeri, acomiada de forma fulminant a la nostra protagonista. El motiu que va dir-se? –cal pensar que tot açò s’explicaria en posterioritat- que en veure-la amb un somriure d’orella a orella atenent la clientela i amb un dels davantals d’Adela, com si ara ella fora la senyora van indignar al recent vidu.
Nova casa via El Farol
L’atur de Prades no dura gaire. A través d’Aurèlia, una amiga que és cuinera a casa del metge militar Manuel Berenguer i la seva esposa, María del Carmen Cid, comença a treballar com a criada del mateix matrimoni.
És un bon moment per a la personatge de la setmana. La feina no és tan pesada com la de la xarcuteria i amb Aurèlia hi ha molt bona relació. Amb la cuinera s’han conegut de coincidir a la sala de ball El Farol, un dels tants llocs d’esbarjo de les classes populars de l’època on podien conèixer xics.
Precisament és un xic qui estroncarà l’amistat entre les dues dones. Segons es publicaria després, Pilar li anava darrere però ell va preferir anar-se’n amb Aurèlia. El caràcter tancat i molt sec de Prades no només li va jugar en contra a l’hora de mantenir els treballs, sinó també en el terreny sentimental. Mala època per a les dones de caràcter brusc.
Pocs dies després d’aquest incident, Aurèlia comença a trobar-se mal. Prades ha d’assumir, a més de les seues tasques, les de la cuinera i cuidar la malalta, que cada volta es troba pitjor. Als vòmits i les diarrees se li suma les extremitats unflades, pel que el doctor Berenguer decideix internar-la a l’hospital.
Allí, Aurèlia comença a millorar ràpidament, però ara, qui emmalalteix és María del Carmen Cid, amb símptomes similars als de la cuinera. Ací, el marit comença a sospitar i decideix fer-li una prova amb propiatol per detectar possibles tòxics. El resultat és positiu: la malalta té grans dosis d’arsènic. Llavors Berenguer es posa en contacte amb l’antic amo de Prades i decideixen exhumar e cadàver d’Adela per comprovar les causes de la mort. Sols veient el procés de momificació del cos ja apunta el que després confirmarà l’autòpsia: altes concentracions d’arsènic.
Detenció i procés
Pilar Prades és detinguda per la Guàrdia Civil i en un escorcoll a la seua habitació se li troba una ampolla de Diluvión, un verí de formigues amb base d’arsènic. A la caserna intenten fer-la confessar amb maltractaments i tortura psicològica, tenint-la 36 hores sense dormir ni menjar, però sense resultat. Prades es declararà sempre innocent –fins i tot contra el consell del seu advocat que li assegura que si es declara culpable serà més fàcil aconseguir el perdó- i només admet haver utilitzat una volta el Diluvión per endolcir una infusió quan se li havia acabat el sucre. Addueix ser analfabeta per justificar no conéixer el contingut de l’ampolla.
La detenció i posterior procés de la nostra protagonista atrauria l’atenció de la premsa sensacionalista de l’època, que despertaria tots els mites de la dona enverinadora, un dels grans terrors del sistema patriarcal. I, en aquest cas específic, la criada enverinadora, terror del domini burgés.
Malgrat les proves que l’assenyalaven, el cert és que Prades mai va acceptar la seua culpabilitat i mai va quedar clar el mòbil. La premsa publicaria la intenció de casar-se amb els vidus que deixava –a l’igual que molts dels detalls incriminatoris explicats més amunt, que no serien sinó reconstruccions periodístiques posteriors-, però era una pretensió tan complicada d’assolir que costa de creure com un mòbil seriós.
Execució
Finalment, el 1959 és condemnada a mort, una sentència habitual a l’Espanya franquista però que ja feia una dècada que no s’aplicava a cap dona.
De fet, el cas va fer-se famós per la negativa del botxí, Antonio López Guerra a portar a terme l’execució amb el garrot vil.
El botxí recordaria anys després en un documental: «Totes les persones que érem allí, el president, els del tribunal, empleats de la presó de dones i tots, fins al capellà, tots decaiguts i desanimats perquè una dona és molt diferent d’un home. Una hora el menys esperant allí, des de les sis del matí fins prop de les set, ja era completament de dia, es va fer de dia i tots amb les cares desencaixades i a un dels oficials li va donar un mareig i van haver de portar-li’l. Anaven a donar les set, ja de dia, feia sol i llavors ja sense poder aguantar vaig i li dic que a veure què fem, quin cony passa, quan es fa això perquè si no jo em vaig. La xica degué sentir-me, que continuava allí esperant, i llavors va i es dirigeix a mi i llavors va ser quan ella em va preguntar si jo tenia dona, si tenia una filla, sí, i per què tenia tanta pressa, per què tenia jo tantes ganes de matar-la».
De fet, la Guàrdia Civil va haver de drogar i emborratxar López Guerra perquè acceptara fer la seua faena, el que va provocar que, com era habitual en ell, allargara de forma innecessària el patiment d’una mort que ja era cruel per naturalesa, degut a la seua poca destresa amb el garrot vil. Uns anys després, una escena similar es repetiria en l’assassinat de Salvador Puig Antich.
La història del botxí arrossegat a la força a executar una condemnada seria la que utilitzaria després el director de cinema Luis Garcia Berlanga com a base per la seua famosa pel·lícula El Botxí.
Pilar Prades moriria el 19 de maig del 1959 amb el trist registre de ser la darrera dona morta per garrot vil a l’estat espanyol.
