Juli Martínez Amorós (Novelda, Vinalopó Mitjà, 1975), tècnic del Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant, ha guanyat el Premi Teodor Llorente de Novel·la Negra aquest 2022 amb La merla blanca (Vincle), una trama narrativa ambientada a Alacant i en ciutats adjacents que descriu les interioritats més fosques del poder econòmic, social i polític.
-Vostè és de Novelda, però va ambientar la seua novel·la a Alacant. Per què?
-Volia generar un vincle entre el lector i la realitat o la història que contàvem. Volia que hi haguera una geografia coneguda, però no volia que fora exactament la protagonista. Per això hi ha molts llocs de l’entorn. També perquè moltes vegades, els grups humans, per norma general, els componem uns d’ací i uns altres d’allà. Si els haguera fet tots de la ciutat d’Alacant hauria sigut com una mica més forçat. A més, això m’ha donat molta flexibilitat per ambientar un dels temes fonamentals de la novel·la: la denúncia del que ocorre en les carreteres de muntanya del nostre entorn. És d’un dels temes principals que va inspirar la creació d’aquesta novel·la.
-Què li va inspirar a fer aquest llibre?
-Moltes coses. Tal com comentava, la causa motriu era el fet de veure la impunitat amb què moltes persones circulen amb les motos. O el fet que jo, amb altres companys, vam mirar de posar solució d’una manera correcta a aquest problema. Ens van reconèixer que hi ha molts més accidents i que la denúncia era raonable, però també ens van respondre que no farien res. A partir d’aquest plantejament va sorgir l’espurna per a generar tota aquesta història, un poquet amb la confabulació que hi havia al darrere. Aquest seria un primer punt de partida. Després, cal dir que la novel·la toca temes universals però també temes molt valencians. Evidentment, la corrupció política dels primers quinze anys del segle XXI, l’especulació immobiliària, la depravació fins uns extrems que no hem arribat a conèixer… tots els elements actuen com a motors d’una mateixa història.
-Descriu amb molt de detall les interioritats del poder. Se les ha imaginat o en té constància del funcionament?
-No en tinc constància. Diria, com s’acostuma a dir, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Jo no he pogut accedir a les esferes del poder. Sí que es poden veure alguns comportaments, com han anat establint-se, també es pot veure quins contextos permeten més poder, i això sí que és més constatable… Per això, els càrrecs que van ocupant alguns personatges al llarg de la seua peripècia vital, no són arbitraris. Si algú és secretari de finances d’un lloc determinat és perquè en aquest lloc té un poder que no tindria en un altre lloc exercint el mateix càrrec. Per tant, hi ha una mica l’observació i la sensació que existeix un poder amagat i una capacitat impune d’actuar. A partir d’ací hi ha una denúncia que evidentment troba paral·lelismes amb la realitat.
-La corrupció política al País Valencià ha generat tanta literatura com hauria d’haver generat?
-Diria que sí que n’ha generat, i molta. Però crec que sempre ens hem quedat curts. Recorde ara Societat limitada, de Ferran Torrent, i vist amb els ulls d’ara penses que sí, que ell també es va quedar curt. I fins i tot jo, amb La merla blanca, en alguna ocasió he tingut eixa sensació. La corrupció política que hem patit ha sigut tan bèstia que crec que encara estem en una mena d’estat de xoc. Però al final també és significatiu de com som els humans i de la falta de memòria que tenim. Perquè crec que hui podem ser crítics, constructivament, o fins i tot enfadar-nos una mica, amb el govern valencià actual. Però fa l’efecte que a algú se li oblida d’on venim i de les barbaritats que hi havia. Eren barbaritats molt grosses. I tot això encara està, perquè encara hi ha alguns focus de poder que no s’han ventilat.
-Parla de la vida d’un home honrat, empentat a la venjança, i de la falta de valors dels poderosos. Creu que aquesta realitat està més present en la nostra societat del que acostumem a imaginar?
-La novel·la és conscientment maniquea. Jo vaig voler crear una dissociació entre gent que està en el costat fosc i gent que està en el costat clar. Això no vol dir que uns personatges siguen tot éssers de llum, però sí que són essencialment bons, i eixos contrasten amb els que no ho són. El contrast volia que es vera. I això ocorre en la realitat? Això seria boníssim d’indagar. Hi ha hagut llibres d’assaig, com el del periodista Rodrigo Terrasa, La ciudad de la euforia, que venia a preguntar-se per què el PP va tindre durant tants anys aquella majoria incontestable. La resposta era perquè tots, tots, s’acontentaven amb les molletes. I això ens diu que molta part de la societat era comprable. Per tant, el fet de ser moralista en la novel·la és una opció conscient que vaig assumir. Per desgràcia, després la realitat és una altra. Si tots fórem més kantians com a mètode real de comportament, segurament moltes d’aquestes coses no haurien passat. Però pràcticament qualsevol persona estava disposada a vendre sa mare per un pessiguet, i això es veu en la història amb els personatges Hugo i Borja Riquelme, aquesta és la realitat que teníem.
-Què més vol transmetre la seua novel·la?
-Un dels temes universals que a mi m’apassionen, perquè psicològicament és molt significatiu, són els límits de la venjança. Es tracta d’un element molt cinematogràfic. L’obra, evidentment, beu molt de la narrativa negra clàssica –Agatha Christie, Patricia Highsmith, etc.–, però també beu de Clint Eastwood. I la reflexió sobre els límits de la venjança crec que és una de les claus. Perquè, la bona gent topeta amb el poder? Sí. Perquè hi ha un moment en què tu no ets capaç de creuar certes línies, però qui ho fa una vegada ja canvia de perspectiva. Per això, els límits de la venjança són un dels temes universals que tenen més pes. També la relació dels pares amb els fills, un altre tema universal que d’alguna manera, amb pinzellades, es planteja a la novel·la. Jo no abunde en descripcions psicològiques, però hi ha elements que permeten compondre la psicologia dels personatges principals sense que jo explique, necessàriament, com són.
