La història de la Monarquia Hispànica és, en gran manera, la crònica de la coexistència de dos models polítics profundament diferents: el centralisme castellà i el pactisme aragonés. Aquest contrast va jugar un paper determinant en la configuració de l’Estat modern a la península Ibèrica, especialment a partir de la unió dinàstica dels Reis Catòlics i, més endavant, amb les conseqüències de la guerra de Successió.
La Corona de Castella: un model centralista
Des de la baixa edat mitjana, la Corona de Castella va desenvolupar un model polític en què el monarca anava concentrant més poder, reduint la influència de la noblesa en benefici propi. Aquesta tendència es va accentuar amb els Reis Catòlics, que van reforçar el control reial mitjançant la figura del corregidor, un representant del rei encarregat d’assegurar la seua autoritat sobre ciutats i regnes castellans. Paral·lelament, van impulsar la “Santa Hermandad”, una força de seguretat subordinada directament a la Corona, destinada a mantenir l’ordre i a limitar el poder de les oligarquies locals.
El procés de centralització es va consolidar amb el Consell de Castella, que esdevingué l’òrgan de govern principal, encarregat d’assessorar el monarca i d’unificar l’administració del regne. A més, la Inquisició castellana es va convertir en una eina fonamental per reforçar l’autoritat reial, facilitant l’eliminació de dissidents polítics i religiosos, i establint un control més homogeni sobre la població.
L’expansió territorial de Castella a Amèrica va reforçar encara més el seu model administratiu centralista. Les Índies es van organitzar en virregnats, audiències i governadors, tots ells subordinats al Consell d’Índies, un òrgan directament dependent de la monarquia. Aquesta estructura jeràrquica assegurava que tot el poder emanés de la cort reial. Al mateix temps, les riqueses provinents del Nou Món, especialment la plata de Potosí, van permetre finançar una administració centralitzada i enfortir el poder militar de la monarquia.
El centralisme castellà va assolir la seua màxima expressió amb Felip II. En 1561, va traslladar la cort a Madrid, convertint-la en el centre polític i administratiu de la monarquia. A més, va imposar una política fiscal centralitzada que va asfixiar econòmicament moltes ciutats i territoris, mentre que l’Exèrcit dels Terços es va transformar en una força militar al servei directe del rei, desvinculada de les lleialtats feudals tradicionals.
La Corona d’Aragó: una estructura pactista
En contrast, la Corona d’Aragó es regia per un model polític basat en el pactisme, segons el qual el rei no podia governar unilateralment, sinó que havia de negociar amb les institucions locals, com les Corts i les Diputacions (entre elles, la Generalitat a Catalunya i València) i el Consell d’Aragó.
Cada regne de la Corona disposava de les seues pròpies lleis i institucions, fet que obligava el monarca a respectar els furs i privilegis locals. Un exemple emblemàtic d’aquesta descentralització és el Compromís de Casp (1412), en què la successió al tron va ser decidida per representants dels diferents territoris, evidenciant la importància de la negociació política en el sistema aragonés.
Les Corts de cada regne tenien un poder efectiu: el rei no podia imposar nous impostos ni aprovar lleis sense el seu consentiment. A més, institucions com la Generalitat catalana gestionaven els tributs i vetllaven perquè la Corona complís els acords establerts. Els Furs d’Aragó garantien un cert grau d’autogovern i protegien els súbdits dels abusos reials, com demostra la figura del Justícia d’Aragó, un càrrec encarregat de defensar els drets dels aragonesos davant el monarca.
L’organització militar també responia a aquest model descentralitzat. A diferència de Castella, que comptava amb un exèrcit reial estable, els regnes de la Corona d’Aragó depenien de les seues pròpies milícies locals. Aquesta estructura va dificultar la implantació de polítiques absolutistes, com es va evidenciar en la resistència a les imposicions de Felip II.
Aquesta tradició pactista va generar tensions constants amb els monarques de la dinastia dels Àustries, especialment quan van intentar uniformitzar les institucions dels seus territoris. No obstant això, fins a la guerra de Successió, el model aragonés va mantenir un cert grau d’autonomia política, jurídica i econòmica.
Detall del títol i la caplletra N de les Ordinacions fetes per lo senyor en pere terz rey d’aragó sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort. Nos […].
(BNF, ms. esp. 99, f.1) | Wikimedia Commons
La imposició del model castellà: de la unió dinàstica a la guerra de Successió
Tot i que la unió dinàstica dels Reis Catòlics va preservar les estructures polítiques diferenciades, la tendència cap a la castellanització es va intensificar progressivament. Aquesta evolució es va materialitzar en mesures com la imposició del castellà en l’administració i la justícia, l’augment de càrrecs reials en els territoris de la Corona d’Aragó i la reducció gradual del poder de les seues institucions locals.
Carles I i Felip II van governar la Monarquia Hispànica mantenint formalment els furs de la Corona d’Aragó, però van topar amb una forta resistència en els seus intents d’aplicar polítiques centralitzadores.
El veritable punt d’inflexió va arribar amb la guerra de Successió (1701-1714). La victòria de Felip V de Borbó, amb el suport de Castella, va comportar la implantació definitiva del model centralista. Els Decrets de Nova Planta (1707-1716) van abolir les institucions pròpies de la Corona d’Aragó, suprimint els furs i establint un sistema administratiu inspirat en el de Castella. Això va marcar la fi del pactisme i la incorporació forçosa dels antics regnes aragonesos a un sistema governat des de Madrid.
Resistència i assimilació: la pèrdua de les llibertats aragoneses
Tot i la imposició del model castellà, hi va haver diverses formes de resistència política, econòmica i cultural als antics territoris de la Corona d’Aragó. Les revoltes locals, la preservació de la llengua i les tradicions, i la lluita contra les restriccions econòmiques imposades des de Madrid en són exemples clars.
Revoltes populars contra la centralització
Els antics regnes de la Corona d’Aragó no van acceptar passivament la pèrdua de les seues institucions i llibertats. Una de les primeres i més importants revoltes va ser la dels Segadors a Catalunya (1640-1652), que va sorgir com a resposta a l’explotació econòmica i a l’abús de les tropes castellanes estacionades al territori. Aquest conflicte va culminar amb la proclamació d’una efímera República Catalana. Immediatament després, per a defensar-se de Castella, Catalunya es va posar sota la sobirania de Lluís XIII de França, convertint-se en un principat sota la monarquia francesa, tot i que finalment va ser reprimida pel rei Felip IV.
Un altre exemple és la revolta dels agermanats (1519-1523) a València i Mallorca. Aquest moviment, liderat per menestrals i petits comerciants, es va oposar a l’oligarquia aristocràtica i a l’autoritat reial. La Corona, amb l’ajuda de la noblesa, va acabar derrotant la revolta amb una dura repressió, fet que va consolidar el control monàrquic sobre el regne de València.
També cal destacar la revolta d’Espanya contra Napoleó (1808-1814), en què molts territoris de la Corona d’Aragó es van oposar a l’ocupació francesa. Tot i que l’objectiu principal era expulsar els invasors, en algunes regions també es van reactivar reivindicacions contra la centralització borbònica.
Resistència cultural i lingüística
Una altra forma de resistència es va donar en l’àmbit cultural i lingüístic. Malgrat la prohibició de l’ús oficial del català després dels Decrets de Nova Planta, aquesta llengua es va continuar emprant en l’àmbit privat i en la literatura popular. La preservació de les tradicions locals, la transmissió clandestina de la llengua i la persistència de costums propis van ser estratègies de resistència cultural davant la castellanització imposada.
Durant els segles XVIII i XIX, es van publicar obres en català que mantenien viva la identitat cultural, tot i que sovint en àmbits marginals. Exemples en són els romanços populars, la literatura oral i la publicació d’obres teatrals en llengua pròpia. La Renaixença catalana del segle XIX és una prova clara d’aquesta resistència, ja que va significar un intent de revitalitzar la cultura i la llengua catalana, tant en la literatura com en la política.
Impacte econòmic i control de la monarquia
L’absorció dels antics regnes aragonesos dins l’estructura centralista castellana no només va tenir conseqüències polítiques i culturals, sinó també econòmiques. L’accés a càrrecs de govern es va veure limitat per als habitants d’aquests territoris, mentre que l’activitat econòmica es va orientar exclusivament cap a les necessitats de Castella.
- Marginació del teixit productiu local: la manufactura tèxtil catalana, que havia estat un sector clau, es va veure afectada per les polítiques comercials castellanes. L’obertura del mercat a les importacions estrangeres, en detriment de la producció local, va provocar una crisi en el sector.
- Restriccions comercials: el monopoli de la Casa de Contractació de Sevilla va restringir l’accés dels ports valencians al comerç amb Amèrica, limitant les seues oportunitats econòmiques. Això va impedir que València i Barcelona es beneficiaren del comerç transatlàntic, mentre Castella acaparava els recursos provinents d’ultramar.
- Impostos elevats: els nous tributs imposats per Madrid van ofegar moltes ciutats de la Corona d’Aragó, que havien de contribuir al manteniment de l’administració borbònica i de l’exèrcit. Aquest factor va ser especialment greu a Catalunya, on el Cadastre (un nou sistema impositiu) va generar gran malestar.
Aquestes polítiques van provocar una creixent insatisfacció econòmica i social, que al llarg del segle XIX es va traduir en nous moviments de resistència, com les protestes contra la política comercial i fiscal de l’Estat espanyol.
Llegat històric i moviments nacionalistes
La pèrdua d’autonomia dels antics regnes de la Corona d’Aragó va deixar una empremta profunda que es va manifestar en els segles posteriors. La imposició del model centralista castellà no va ser suficient per eliminar la identitat pròpia d’aquests territoris, i al llarg del segle XIX i inicis del XX van sorgir moviments polítics i culturals que reivindicaven la recuperació de la llengua, la cultura i, en alguns casos, les institucions pròpies.
Catalunya: de la Renaixença al catalanisme polític
A Catalunya, el segle XIX va ser testimoni d’un fort renaixement cultural i nacionalista. La Renaixença catalana, iniciada a mitjan segle XIX, va ser un moviment literari i cultural que reivindicava la llengua i la identitat catalanes, després de segles de marginació. Autors com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller van recuperar el català com a llengua literària.
Aquest moviment cultural va donar pas a un catalanisme polític, que va prendre força a finals del segle XIX amb la creació de partits com la Lliga Regionalista (1901) de Francesc Cambó, que defensava una certa autonomia dins d’Espanya. A principis del segle XX, el moviment va continuar creixent amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), el primer òrgan d’autogovern català des del 1714.
València: la Renaixença valenciana i el valencianisme polític
A València, la pèrdua de les institucions pròpies també va generar un moviment de resistència cultural i política. La Renaixença valenciana, paral·lela a la catalana, va sorgir com un intent de recuperar la llengua i la identitat pròpia. Autors com Teodor Llorente, Constantí Llombart i Vicent Wenceslau Querol van ser figures destacades en la promoció del valencià.
A finals del segle XIX i principis del XX, aquest moviment va donar lloc a les primeres formes de valencianisme polític, amb intel·lectuals i activistes que defensaven l’autonomia valenciana dins d’Espanya. Tot i això, el valencianisme polític va tenir més dificultats per consolidar-se que el moviment català, a causa de la influència del regionalisme conservador i del fort arrelament de la identitat espanyola entre les elits valencianes.
Illes Balears: la recuperació lingüística i el regionalisme balear
A les Illes Balears, la repressió borbònica també va comportar una castellanització progressiva de l’administració i de la vida pública, però la llengua catalana es va mantenir viva en l’àmbit privat i popular. Al segle XIX, la Renaixença també va arribar a Mallorca i Menorca, amb autors com Marià Aguiló i Pere d’Alcàntara Penya, que van reivindicar el català com a part de la identitat illenca.
En el terreny polític, a principis del segle XX van aparéixer moviments regionalistes com el Foment del Turisme de Mallorca, que promovia una identitat balear diferenciada. Tanmateix, a diferència de Catalunya, el moviment polític i cultural a les Balears va tenir un caràcter més conservador i no va derivar en un nacionalisme polític fort fins a la segona meitat del segle XX.
Aragó: la pèrdua de les institucions i la resistència cultural
A Aragó, la centralització borbònica va significar la desaparició dels Furs aragonesos, que havien garantit una àmplia autonomia fins al 1707. Malgrat això, la identitat aragonesa es va mantenir viva a través de la literatura i la defensa de la cultura pròpia. Autors com Braulio Foz i Joaquín Costa van jugar un paper important en la recuperació de la història i les tradicions aragoneses.
Durant el segle XX, van sorgir moviments polítics que reivindicaven l’autonomia aragonesa, com el Partido Regionalista Aragonés (1931) i, més tard, el Partido Aragonés Regionalista (PAR), que va ser clau en l’assoliment de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó el 1982.
Cloenda
L’oposició entre el centralisme castellà i el pactisme aragonés no va ser només un conflicte institucional, sinó una tensió que va modelar la història política, econòmica i cultural de la península Ibèrica. La imposició del model centralista va generar resistències, algunes violentes i altres més subtils, el seu impacte es va allargar durant els segles posteriors.
Més enllà de la desaparició formal de les institucions pròpies, el llegat d’aquest procés es manifesta en la pervivència d’un sentiment de reivindicació de l’autogovern en aquests territoris. La tensió entre uniformització i diversitat ha marcat el desenvolupament de l’Estat espanyol i continua sent un element central en els debats polítics actuals. Així, la història de la Corona de Castella i la Corona d’Aragó no és només una qüestió del passat, sinó una clau per a entendre el present.
