Aquell cafè, com qualsevol altre que fora semblant, posseïa un saló ample, perimetrat per grans espills. Totes les seues parets reflectien les oposades, i amb això feia una sensació de major amplitud. La decoració, que era clàssica, aportava detalls de vertadera avantguarda (és clar que tal vegada eixes novetats, hui en dia, estiguen ja periclitades).
El meu amic i jo ens vam asseure, pràcticament en la taula més apartada del centre del local, allà on havien de col·locar-se les parelles d’enamorats per a intercanviar promeses que mai complirien. Allà ens col·locàrem cercant també la soledat i potser amb les mateixes intencions.
Era una hora de poca concurrència, per la qual cosa l’acció de situar-se en un racó estava de més, però preveient que la conversa fora llarga, vàrem convenir que així fora.
Enfront de dues tasses de cafè, les nostres cares; les nostres mans creuades davant els llavis, tancant (entre elles) qui sap quins propòsits. El meu amic parlà primer, trencà el silenci amb un sospir; jo el vaig mirar als ulls (perquè estranyament el sospir li havia eixit d’ells), fou una mena de gemec o sanglot, com si fora un sospir mut, tan sols de mirada, etern, un sospir implorant barrejat amb vergonya, tot just perceptible, però impossible d’ignorar. Jo no vaig saber què contestar-li, encara que, per altra banda, entenia perfectament el que desitjava indicar-me. Tan sols (si bé era una cosa que senzillament presumia) podia contestar-li si utilitzava una altra forma de comunicació, diferent de les distintes i variades, àdhuc estranyes, que en el món existien.
El sospir era totalment i absolutament suficient per a evitar o substituir tots els mots. Mai podria explicar-me la intensitat del seu patiment i del seu desassossec mitjançant el llenguatge comú. La meua mirada també li va parlar, o tractà de parlar-li. El temps, potser hores, va passar sense a penes molestar-nos. L’adés fumejant i apetitós cafè es tornà aigua bruta. Els nostres pensaments, tan nítids i clars al principi, també van perdre tota la força i ideals que necessitaven per a mantindre’s. Tan aviat això va passar ens estrenyérem les mans, i, sense dir-nos adeu, ens vàrem acomiadar amb les parpelles.
