Trencar amb els plantejaments estètics anteriors ha sigut l’objectiu dels artistes joves des que el món és món, però no és fins a finals dels anys seixanta que Theodore Roszak defineix aquesta actitud amb el terme «contracultura». Al mateix temps, un jove de poble, arrelat a una ciutat petita valenciana, escandalitza amb una atrevida aposta per l’expressionisme abstracte, una de les marques de les avantguardes del moment. La novel·la La cadira de l’artista indòmit (Edicions del Bullent, 2024), d’Ester Vizcarra, retrata la contracultura artística dels anys seixanta i setanta, a través de l’experiència individual de Manuel Solbes Arjona, que s’hi llança des d’Alcoi amb una obsessió que no l’abandonarà mai. La novel·la parla, també, de la cerca de la identitat, la llibertat de pensament i les ànsies d’independència.
Què et va animar a escriure La cadira de l’artista indòmit?
La fascinació per una època. Aquesta novel·la no és només la biografia novel·lada d’un pintor de províncies, sinó que aporta elements per comprendre a la joventut dels anys seixanta i primera meitat dels setanta, que és la immediatament anterior a la meua. Sempre he tingut la impressió que jo havia nascut massa tard. Em vaig perdre aquella explosió de rebel·lia que sorgí a les ciutats americanes com a reacció a la bel·licositat dels dirigents. Em vaig perdre la concreció a Europa del mateix esperit que va acabar en el Maig del 68, i em vaig perdre l’impuls de la destrucció de l’art tradicional. Crec que les posteriors onades de trencament social i cultural no han tingut la naturalitat d’aquell «fes l’amor i no la guerra» dels hippies, o aquell «alceu les llambordes, a sota hi ha la platja!» dels fets de París.
Contracultura vol dir que els artistes joves anaven contra la cultura establerta?
Si ens referim al món de l’art més aviat es tractava de trencar amb tot el que s’havia fet abans, però era alguna cosa més que això. La paraula indicava un rebuig del funcionament del món. Els joves es rebel·laven contra el sistema en tots els aspectes i l’art era una d’aquestes formes de rebel·lia, igual que l’estil de vida hippy o el consum de drogues. Recordem que, en els anys seixanta, els Estats Units estaven en plena efervescència dels moviments pels drets civils i la fi de la discriminació per raó de raça, també és el moment en què la guerra de Vietnam s’agreuja, el malestar de la joventut americana origina una onada de sentiment antisistema que s’expandeix a Europa.
És d’això que parla la novel·la?
Això és el context. La novel·la se centra en com viu la seua època Manuel Solbes Arjona, un jove nascut l’any 1945 que veu el món a través del color. Hem de tenir en compte que tot aquest ambient arriba molt ofegat a l’interior valencià. Manuel sap que el món està canviant, però haurà d’eixir d’Alcoi per poder viure com ell vol, a més en un país encara governat per la mà fèrria d’un dictador. Pensant que la capital de l’art és Madrid fa uns primers intents, sent molt jove, fins que es desil·lusiona i comença a mirar a Barcelona. Després serà La Palmas de Gran Canària, més tard Venècia i finalment Nova York.
És a Nova York on triomfa?
De fet, no. On realment té èxit és a Las Palmas. Allà hi havia una tradició de modernitat i avantguarda molt superior a la majoria de les ciutats de la Península, gràcies a un grup de surrealistes que havien revolucionat l’art des dels anys quaranta. No sempre havien estat ben tractats per la societat, però havien fet la seua labor. Quan arriba Manuel, hi troba grups que han fet evolucionar això cap al conceptualisme abstracte i ell també s’hi llança, les seues exposicions reben molt bones crítiques i, al mateix temps, s’entusiasma amb els espectacles inspirats en el dadà, protagonitza happenings, performances i accions trencadores. En aquell moment, els joves apostaven per matar l’art, és a dir, proclamaven que el procés era més important que l’obra mateixa. A més, com a bons anticapitalistes, estaven en contra de la mercantilització de l’art.
S’ha de tenir molta voluntat.
O un esperit fidel perquè el concepte de contracultura i avantguarda és molt curiós. Hi ha qui diu que una persona està trencant amb l’estètica anterior tot el temps que és rebutjat pel mercat, però deixa de ser contracultural en el moment que el mercat l’accepta, perquè que li compren les obres vol dir que ja està en sintonia amb els gustos de la societat. De fet, hi ha artistes que comencen trencant tots els conceptes i, com que no venen quadres, fan petites concessions fins a trobar el punt just que els permet ocupar un nínxol del mercat de l’art. Tenen èxit, però en realitat han traït l’esperit que els movia.
Això no es pot dir de Manuel Solbes.
Diria que no. Ell es disfressa esporàdicament de figuratiu i pinta col·leccions on la gent puga reconèixer una imatge, encara que tinga un fons abstracte. Però la seua obra personal, la que l’alimenta espiritualment, són eixos enormes quadres abstractes, i no para de pintar-los. El que marca la seua trajectòria és la resolució i el coratge amb què manté l’esperit artístic que l’impulsa des de la seua joventut.
Hem parlat de Las Palmas de Gran Canària, però no de Venècia i Nova York, a què hi va? Es relaciona amb artistes importants?
Diguem que els coneix i hi té breus contactes. Arriba a sopar un dia amb Andy Warhol. I Dalí el convida a una recepció, però no té gaire habilitat per a aprofitar aquests moments, els viu i prou. També coneix gent important a Venècia, el vicecònsol Vannoverschelde, que era el seu company de diversió nocturna, i l’escultor Marco Bravura. A Barcelona, coincideix amb Ovidi Montllor. També és curiosa la manera com acaba amb cadascuna d’aquestes ciutats, perquè és recurrent: «La ciutat s’havia cansat de mi», diu de Las Palmas, i més tard ho dirà de Venècia. Ell no es cansa de l’entorn, però sent que deixa d’encaixar-hi.
Com ha estat el procés de documentació i el de ficció?
Ha sigut difícil des d’un punt de vista i molt fàcil des de l’altre. Sobretot ha sigut diferent del procés de la meua anterior novel·la biogràfica. Enterreu-me en batí i sabatilles (Lletra Impresa, 2017) anava sobre un poeta mort, hi havia molta documentació escrita i poemes autobiogràfics. La cadira de l’artista indòmit va sobre un artista plàstic viu, tota la documentació escrita són crítiques de les seues exposicions o entrevistes sobre el seu art. La solució era parlar amb ell. Vaig enregistrar 22 entrevistes al llarg de tot un any. Els episodis són reals, però la matèria primera amb què estan reconstruïts està passada pel filtre de la memòria de Manuel Solbes i pel sedàs de la percepció d’Ester Vizcarra. També hi pot haver desplaçaments temporals, llicències literàries i algun personatge marginal necessari de més, com a qualsevol novel·la.
Més enllà de la professió artística del protagonista, quins temes diries que tracta el llibre?
Diria que la cerca de la identitat i la llibertat de pensament. Després, les ànsies d’independència, que comencen amb les estades adolescents a Madrid i continuen amb la constant fugida de la família, i aquí no estic parlant dels pares –que tothom ho ha fet– sinó d’escapar-se de la dona i el fill. Una mica també la soledat de l’ésser singular que se sap incomprès més enllà de les mostres de simpatia. El conflicte generacional està sempre present, la societat dominant en cada moment mira els joves amb una barreja de condescendència i rebuig. Finalment, el concepte que tenim de l’èxit, que és tan esvarós com el concepte de la felicitat.
