«Baba» sembla ser la història d’un pare, Taoufik – “baba” en àrab significa, precisament, “papà”- però en realitat, és la història d’un fill que, precisament en la relació amb el pare, es busca a si mateix. El fill es diu Ahmed Maalek i la seua particularitat és viure entre dues cultures diferents: la musulmana i tunisiana del seu pare; la italiana de la mare: Ahmed significa lloatíssim. “Vaig ser lloat, tot i que només vaig poder plorar. Ahmed és el sinònim de Muhammad, el nom del profeta tan respectat pels musulmans, i el meu pare havia decidit dir-me així per evitar que en la seva família hi hagués massa Muhammad. A la mare li hauria agradat dir-me Marc. ‘El meu fill musulmà no pot anomenar-se com un cristià’, havia tronat el meu pare. Marco és un bon nom, ordenat i educat; Ahmed t’ofereix l’encant de l’ètnic, la idea de mil viatges entre deserts i camells. Aquest nom m’hauria pogut oferir diverses possibilitats d’interacció en un futur no gaire llunyà, però aquest pare meu no podia saber-ho. No obstant això, Ahmed era també un nom problemàtic, un signe de responsabilitat que només hauria conegut diversos anys després”, arranca la novel·la, que arriba en la nostra llengua de la mà de Bromera.
A Ahmed li calen diversos anys per conèixer-se realment a si mateix. L’ocasió es manifesta a través del seu pare, que ingressat a l’hospital demana que es revise el seu fill una última vegada, el mateix fill que tornarà a trobar-se entre els records del passat, entre un plat d’arròs de creïlles i musclos i un de cus-cus, els intents d’aprendre l’àrab, els viatges a Tunísia i l’acceptació conflictiva de la seua homosexualitat, per trobar un lloc que puga anomenar-se casa.
“Baba” es mou entre l’autoficció i la novel·la de formació. No és casual que el nom del protagonista amague similituds amb el de l’autor, de Maalek a Maalel. Altres diferències també són mínimes mentre que les similituds aclaparen, des de la ciutat d’origen, Andria, fins a la col·laboració en un periòdic a Sicília.
El mateix autor ho va confirmar: “Vaig perdre el meu pare l’any passat al febrer. Al cap de dues setmanes vaig començar a escriure. Es pot considerar autoficció, ja que pren com a punt de partida gran part de la meva vida. Vaig utilitzar Ahmed, i no el meu nom, per poder explicar la meva història anant a reflexionar sobre el que em va passar sense caure’ns massa dins. Amb Ahmed m’he allunyat de mi mateix. Sense ell, potser, hauria explicat una història a mig fer”.
Un relat de múltiples identitats que es reflecteixen en el nom: Ahmed, Ahmouda per al pare, Moemi per a la família materna… però també la identitat sexual, cultural i lingüística. En la família les llengües convivien tàcitament: “No era estrany sentir la meva mare parlar en italià i el meu pare respondre-li en àrab. És per això que ja als tres anys feia confusió: havia d’anomenar-lo baba o pare?”
Ahmed nota des del principi el poder lingüístic de la seva família, ben representat –i aquesta és una de les grans virtuts de Baba– en els diàlegs, amb el seu pare que s’inventa el seu propi llenguatge, barreja d’italià i tunisià anomenat “minsh normal”, la iaia Raffaella que parla en italià equivocant-se en temps verbals i pronunciant incorrectament les paraules…
Fer memòria, fer història paradoxalment, sentir-se refugiat permet a Ahmed, de totes maneres, fer seves les cultures i les identitats que habita. El protagonista no nega els llaços familiars, no accepta la relació amb la terra d’origen del seu pare, i accepta la seua homosexualitat. Decideix acollir la seua diversitat i pluralitat i fer-ne el seu punt de força, la condició necessària per a existir com a Ahmed: “Comprenia, amb un retard que accelerava les distàncies, que la família és tot el que més s’allunya de la idealització. He construït una imatge familiar convenient a certs estàndards qualitatius, deixant de banda els defectes de fabricació. Però una família és sovint composta per defectes individuals que units provoquen un curtcircuit imparable, en el qual cada fil descompost és part d’un conjunt que si falla, ho fa sense separar-se mai. Tenia dues famílies: havia arribat el moment d’una història amb més identitat”.
Tot i que Taoufik va ser un pare de vegades dur, Ahmed no només recorda els moments feliços que va passar amb ell, sinó també els menys feliços, com el fet de menjar d’amagat troços de pernil o d’haver d’assistir a l’escola alcorànica. Això és perquè «fer memòria era fer història: no es pot fer història si es deixa de recordar».
És per això que Taoufik crida el seu fill i el vol amb ell a l’hospital, i és per això que, per fer feliç el pare, Ahmed fa l’Erasmus a Tunísia: perquè una identitat està feta de memòria, d’arrels properes i llunyanes, records feliços i tristos, necessaris per a fer pau amb les seves contradiccions i acceptar-se pel que és.
Tot el que hem viscut i heretat, per bé i per mal, ens permet existir, i Mohamed Maalel aconsegueix explicar la multiculturalitat sense retòrica i moralisme, però amb la ironia i la malenconia de qui ha entès que casa, al cap i a la fi, és el record d’aquesta pluralitat d’arrels, que sovint ens han fet sentir exclosos, però que ens han fet el que som avui i què serem en el futur.
“Em deien Ahmouda i sabia que podia confiar en tu. Vivien una doble consciència i jo era la peça que unia els dos mons en què transitaves. Un d’ells era invivible, però d’una gàbia no se’n pot eixir sense tenir les claus. Baba, m’has permès créixer de la manera que soc avui. Cada vegada que algú em somriu, cada vegada que algú diu que m’estima, penso en tu. Perquè sovint un fill és la fotografia d’un pare, només en una resolució més alta. T’he plorat quan has marxat, llegeixo la teva memòria en el meu cos”.
