La nostra personatge d’aquesta setmana no va nàixer al País Valencià i fins i tot, difícilment se la pot considerar valenciana, però sí que va tenir molta influència sobre la nostra terra i una relació molt especial amb la nostra gent, tan especial que si la historiografia hispànica en general l’ha recordada per les seues aportacions a la cultura, el seus excessos i, també, les tafaneries de la seua vida sexual, per als valencians és sobretot la responsable d’una sagnant i absurda repressió que va destrossar la societat valenciana de l’època.
Úrsula Germana de Foix no va haver de patir mai per tenir un plat calent a taula. Més aviat el contrari. Per part de mare era neta del Rei de Navarra i neboda de Lluís XII de França, i el pare, governador de Milà, va ser beneficiat amb el Comtat de Foix (Occitània) pel monarca francés. Just on naixeria la nostra protagonista en un dia desconegut del 1488.
Ens saltarem el capítol de l’educació, que és calcada a la d’altres nobles protagonistes d’aquesta sèrie de l’època del Renaixement, com Lucrècia de Borja o María Enríquez, i passarem directament als inconvenients de formar part de la noblesa en aquella època, sobretot si eres dona: els matrimonis com a mecanisme de la política.
Amb sols 18 anys, Germana és donada en matrimoni a un iaio vidu de 54 anys. Ferran II “el Catòlic”. Ferran, enfrontat al seu gendre, Felip “el Bell” pel regne de Castella, necesitava urgentment un nou hereu a qui deixar els regnes de la Coronoa d’Aragó, de nou separats dels castellans, una volta morta Isabel i “expulsat” ell del govern dels regnes d’ella. A més també volia refer les aliances amb França un poc pels mateixos motius, així que va “comprar” a Germana per la colossal fortuna de 100.000 ducats a compte de les despeses franceses a Nàpols.
Però si penseu que tot era poc romàntic, espereu, que la feliç parella va casar-se per poders -Ferran va enviar un emissari a Blois i els nous casats no es coneixerien personalment fins a cinc mesos més tard, quan es consumaria el matrimoni.
Com el principal objectiu d’aquesta rocambolesca relació era engendrar un hereu, els monarques van posar-se mans a l’obra immediatament, i ací naix el mite de la fogositat de Germana, que s’alimentarà d’altres episodis que ja s’esmentaran.
El cas és que van estar a punt d’aconseguir-ho, ja que el 1509, tres anys després del casori, naixia Joan, qui estava destinat a ser Rei de València i la resta de territoris de la Confederació. L’infant, però, moria a les poques hores. Ferran no es va donar per vençut i es diu que els seus intents eren constants malgrat l’edat. Diu la llegenda que va ser precisament l’abús d’una substància utilitzada com a afrodisíac, l’extracte de cantàrida, un elixir tret de l’insecte homònim, que en dosis elevades pot ser mortal. Altres fonts discrepen de la necessitat de potingues, basant-se en el que deixà escrit un tal Pedro Mártir de Anglería: “El nostre Rei, si no es despulla dels apetits donarà prompte la seua ànima al creador i el seu cos a la terra; està ja en els seixanta-tres anys de la seua vida i no consent que la seua dona se separe d’ell i no n’hi ha prou amb ella, almenys en el desig”. En realitat, aquesta declaració no és incompatible amb l’ús d’afrodisíacs, però en tot cas pareix que tothom coincideix en el motiu pel qual Germana acabà enviudant el 1516.
Amant del net del seu (difunt) marit
Abans de morir, Ferran va deixar una generosa herència a la seua jove dona i també una petició al seu net Carles V, nou rei de Castella -i també d’Aragó- mort el seu pare Felip i incapacitada la seua mare Joana “la Boja”. “Perquè no li queda, després de Déu, un altre remei sinó només vós”, va deixar escrit per tal de garantir que no li faltara de res.
Carles, tot just un adolescent de 17 anys, que no parla castellà, arriba a la cort de Valladolid, un país diferent, hostil, amb una cort austera, i troba refugi en la nostra protagonista, amb qui comparteixen la llengua materna i el gust pel luxe, l’ostentació i la bona taula.
Aquesta complicitat aviat es torna en una ardent relació sexual, tan seriosa i constant que el monarca fa construir un pont de fusta que uneix el seu palau amb el d’ella. I, de nou, un peu a la llegenda i al rumor. Germana moriria sense descendència oficial molts anys després, llegant un valuós collar de 133 perles a una filla de Carles anomenada Isabel. Però l’Emperador no té cap filla amb aquest nom, així que durant anys va alimentar-se la possibilitat que hagueren tingut una filla il·legítima comuna.
Virreina de València: comença el terror
De nou, però, l’amor no triomfà. La relació “clandestina” acaba abruptament quan Carles decideix casar a Germana amb Joan de Brandenburg per tal de garantir un vot per a l’elecció al tron imperial germànic, i enviar-la a València com a virreina el 1523, malgrat que es considerava que tenia més aviat poc interés en la política.
Allí -o ací- la situació està encara un poc rebolicada. L’anterior Virrei, el comte de Melito, ja havia derrotat la revolta de les germanies, que amb l’assassinat de l’Encobert l’any anterior ja es podia donar per liquidada i els seus líders més radicals havien estat tots executats o morts en combat, en bona mesura gràcies al paper d’alguns dirigents més moderats dels primers moments del moviment que havien buscat la rendició a canvi del perdó i el treball per darrere per desmobilitzar la revolta.
Germana de Foix, però, no entén de compromisos i entra a València com un bou en uns encants. Cròniques de l’època assenyalen que va arribar a ordenar fins a 800 condemnes de mort -historiadors posteriors redueixen la xifra a un centenar. Càrrecs municipals, líders gremials, antics agermanats que havien traït el moviment, penedits perdonats per l’anterior Virrei… tots acaben a la forca i els seus caps adornen les portes de la ciutat. El castic, a més, és col·lectiu: a banda de les confiscacions particulars s’imposen multes col·lectives als gremis i un total de 360.000 ducats a les ciutats agermanades. Bona part d’aquesta immensa suma anirà a les butxaques particulars de la nostra protagonista, en part perquè l’Emperador li havia fet renunciar a totes les seues terres, títols i rendes en favor d’ell mateix.
S’anul·len a més els privilegis i institucions de contrapoder medieval més o menys participatives, iniciant la senda del centralisme i l’absolutisme que s’acabaria de recórrer després d’Almansa. Si feia tan sols un segle, el Regne de València era una potència econòmica i un far cultural, ara queda totalment sotmés, humiliat i desestructurat.
El regne de terror de Germana s’allargaria fins al 1528, quan seria l’Emperador qui signaria un perdó reial per tal de frenar-la un poquet.
Luxe i luxúria
La historiografia hispànica, com déiem, ha preferit centrar-se en el paper de la seua cort, reconeguda pels seus excessos i ostentacions. Un nivell de vida mantingut en bona mesura a les imposicions als artesans valencians i que va convertir la cort de Germana en un centre creador en música i literatura, amb una important col·lecció de còdexs grecollatins -pels quals faria construir el monestir de Sant Miquel dels Reis– i destacant autors com el poeta Juan Fernández d’Heredia, el compositor Luis Milá o Baltasar de Romaní, qui va traduir al castellà l’obra d’Àusias March, ja que la Virreina imposa el castellà com a única llengua vàlida a la seua cort, sent també responsable dels primers documents jurídics en aquesta llengua del Regne de València.
Amant de tots els excessos, també els de la taula, Germana arriba a patir obesitat mòrbida, el que genera nombroses crítiques i burles. Després d’un terratrèmol, el bufó de la cort va explicant que el va provocar la Virreina al caure del llit i enfonsar el terra, “matant un botiller i dos cuiners” que dormien al pis de baix.
Excessos també carnals, ja que el mite sobre la seua fogositat creix amb la mort, el 1525, del seu marit en ple acte sexual.
El seu examant i net polític, llavors decideix buscar-li un nou marit, ja se sap que una dona de la noblesa és un actiu que no es pot desaprofitar, i la casa com a recompensa amb Ferran d’Aragó, Duc de Calàbria, a qui Ferran havia empresonat a Xàtiva i que va rebutjar l’oferta dels agermanats de convertir-se en Rei de València.
Finalment, moriria a Llíria el 15 d’octubre del 1536 i seria sepultada al monestir de Sant Miquel dels Reis.
