Com tantes altres creacions humanes, físiques o mentals, el llenguatge té una cara amable i una de fosca. La primera ens faculta per a tindre una vida més plena, individualment i en col·lectivitat; enriqueix l’expressió i la comunicació, envigoreix la comprensió i l’anàlisi. La segona, refractària a la reflexió i el lliure pensament, esdevé poderosa eina al servei del domini i del control.
Victor Klemperer, alemany d’origen jueu, publicà, en 1947, LTI. Apunts d’un filòleg, on LTI és l’acrònim de Lingua Tercii Imperii (el llenguatge del Tercer Reich). Per a l’autor, més que els missatges, arguments i textos dels líders nazis, als quals calia parar atenció conscient en la lectura o l’audició, la principal eina de manipulació de masses fou l’aprofitament de les possibilitats inconscients i mecàniques del llenguatge en la configuració del sentit comú. Repetits insistentment, els conceptes seleccionats pels ideòlegs de l’imperi s’integraren en les ments, amb capacitat de guiar el pensament dels individus, de modelar el col·lectiu. “El llenguatge no sols crea i pensa per mi, sinó que guia alhora les meues emocions, dirigeix la meua personalitat psíquica, tant més com majors són la naturalitat i la inconsciència amb què m’entregue a ell“, diu Klemperer (la cursiva és meua). No és exclusiu de l’Alemanya nazi, solament és el cas més destacat per l’especial brutalitat d’aquell règim i la direcció centralitzada dels òrgans de propaganda.
A les actuals democràcies liberals el llenguatge i el pensament també són modelats amb el concurs de renovades tecnologies. El francés Eric Hazan prengué el testimoni a Klemperer, i en 2006 publica LQR. La propaganda de cada dia, on LQR és l’acrònim de Lingua Quintae Republicae, per la vigent Cinquena República Francesa. Hazan denomina així el llenguatge que s’ha creat i imposat, no com una decisió d’una direcció centralitzada, sinó com a «emanació i instrument del neoliberalisme», facilitant el consentiment de la ciutadania en el seu programa i pràctiques. Ressignificació de les paraules, abús dels eufemismes, missatges simples assimilables de forma automàtica i involuntària, colossal desenvolupament del màrqueting i la publicitat, col·laboració imprescindible dels mitjans de comunicació de masses i de la gegantesca indústria de l’entreteniment. Imperceptible, subtil, el control del llenguatge soscava la reflexió autònoma i aplana la perpetuació de l’estat de coses.
Les reflexions de Kazan sobre la França republicana són aplicables a tots els països on el projecte neoliberal reclama l’acceptació de la ciutadania, també a l’estat espanyol, per descomptat. Especialment diligents en controlar el llenguatge, les potències dominants, els imperis. Metòdicament, tecnològicament, el llenguatge es testa en grups experimentals. Les tècniques de màrqueting desenvolupades en el món empresarial per estudiar les reaccions del públic als seus productes o serveis, s’usen també per a conéixer la resposta de la ciutadania als missatges que li interessa llençar al poder. Amb els mitjans de masses sota control, una colossal difusió, que ofega o arracona les reflexions alternatives, està garantida; i amb la difusió, s’hi facilita la manipulació de les multituds, procurant l’acceptació social.
Un legislador a l’ombra
Cabria també un treball titulat LRH. Lingua Regnum Hispaniae recollint el llenguatge que ha anat teixint i espargint el projecte espanyolitzant i homogeneïtzador. Un dels termes que hauria de contindre seria nacionalitat, a qui dediquí la peça anterior. Feu passar per l’adreçador els qui pretenien definir-se com a nació, i apaivagà els qui s’escaroten quan senten parlar d’una nació diferent de l’espanyola, l’única que apareix reconeguda a la constitució. Durant la gestació de la constitució hi prengué part, influint en el redactat, el que algú etiquetà de “legislador a l’ombra”: la cúpula de l’exèrcit franquista que acceptà el terme nacionalitats, però pressionant per assegurar un text que deixés ben lligada la indivisibilitat.
El llenguatge també es manipula forçant la desaparició de mots perquè s’esvaïsca el que representaven. A l’avantprojecte de la Ponència constitucional, l’article 2 (on es garanteix el dret a l’autonomia de nacionalitats i regions) reconeixia l’existència de diversos pobles d’Espanya, una expressió que havia assolit popularitat durant la transició. L’avantprojecte encara no contenia els termes indisolubilidad ni indivisibildad. Les esmenes d’Alianza Popular, especialment concernit en suprimir el terme nacionalitats, no qüestionaven el concepte los pueblos de España, tampoc les de l’UCD del president Suárez.
Conta Jordi Solé Tura(1) que el darrer dia dels treballs de la Ponència, i exercint ell la presidència de la sessió, li arribà, des de la Moncloa, una redacció manuscrita de l’article 2 on s’accepta el terme nacionalitats, però s’afegeixen termes de bloqueig: desapareix la referència a los pueblos de España(2), i emergeix la indivisibilidad, la indisolubilidad i la patria común. Era una redacció innegociable compromesa amb el legislador a l’ombra, l’exèrcit, que Solé Tura cita com “els sectors consultats”.
Romangué los pueblos de España a l’article 46, relatiu al dret d’aquests a veure protegits llurs patrimonis cultural, històric i artístic; quelcom coherent amb la sinonímia que s’ha construït entre nacionalitat i nació cultural. El depositari dels drets polítics solament és el pueblo español, que té la sobirania (arts. 1 i 66). Los pueblos de España tornà a aparéixer en un preàmbul, no previst per la Ponència, que redactà Enrique Tierno Galvan, el qual tranquil·litzà els diputats explicant que el preàmbul no forma part de la constitució, i no té capacitat normativa. Espanya tancada i segellada, i amb tots els triomfs a les mans en cas que algú volgués obrir una escletxa –o la finestra sencera– reclamant el dret a l’autodeterminació, com passà amb Euskadi, en la primera dècada d’aquest segle, i amb Catalunya, en la segona.
A més, el llenguatge enllestit durant la gestació de la constitució, ha estat repetidament difós pels mitjans de masses –incorporant-lo al depòsit del sentit comú– amb el conegut afegitó: “la constitución que nos hemos dado entre todos”. Una expressió que encobreix que per a molts, com deia Joan Puchalt ací a la Veu, en març de 2020, “…ens la feren servir, i la votarem favorablement, perquè sabíem d’on veníem i no hi havia altra cosa”.
(1) En el llibre Nacionalidades y Nacionalismos (1985), ed. Alianza.
(2) Potser era un concepte incòmode. España havia ratificat en 1977 els Pactes inclosos en la Carta Internacional de Drets Humans. L’article 1 dels Pactes citats diu «Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació».
