El polifacètic Hugo Mas acaba de publicar «Valls», un disc amb col·laboració amb la banda de jazz Bron –trio forma per Vicent Colonques Tico Porcar i Matt Baker-, on musica els poemes de Joan Valls, l’obra del qual és tan «complex com reivindicable i desconegut»
Acabeu de treure disc, com està funcionant?
[Vicent Colonques] Està arrencant, no és un disc difícil de consumir però tampoc és música festiva, és un projecte de recorregut.
[Hugo Mas] Quan toques amb gent tan bona com Bron, tan professional, et permet que siga una cosa de llarga durada. Si tenim dos concerts ara, un a la tardor, dos més l’hivern vinent… i no passa res, no has d’assajar cada vegada. Amb els Arthur Caravan, per exemple, això no podríem fer.
Aneu llavors a contracorrent del que marca hui en dia la indústria musical.
[VC] El disc és un concepte que se n’ix de la celeritat actual de la música, on has de treure un disc l’any perquè sinó no pots tocar. Tradicionalment el jazz no ha funcionat amb aquests terminis.
[HM] El fet de no fer música mainstream et permet açò. No tens la pressió d’haver d’estar fent un disc anual, que al final també provoca que la qualitat se’n ressentisca, a més d’haver de lidiar amb l’estrès… Perquè si a sobre no et pots dedicar plenament a la banda, encara has de fer altres coses per viure.
Açò ens portaria a la següent pregunta, que és precisament si es pot viure anant tant a contracorrent?
[HM] Mal! [Riu], però he pogut viure, sobretot ho he pogut fer de forma més relaxada. I tot i açò em continuen cridant per tocar. S’hi pot viure si no tens massa expectatives. Però és que estar dins la roda tampoc és fàcil, per què pleguen tants grups de música? Doncs perquè no aguanten el ritme.
[VC] Els músics de Bron vivim tots de la música, però també perquè som músics a l’ombra, toquem en molts altres projectes que ens donen de menjar, sovint de pop o indie, i després tenim un projecte més personal que és Bron. Però bé, aquesta és una gran tradició al jazz.
«És cert que és l’Any Estellés. Però és que l’hem recitat i musicat tant…»
I parlant de mainstream. Es pot ser menys mainstream que musicar un poeta que no és Estellés precisament en l’Any Estellés? Perquè, qui és Joan Valls? No el coneixia gens.
[HM] [Riu] Sí que tot té un punt antimainstream, perquè és cert que a Joan Valls no el coneixia ningú, i és un primera espasa que cal estudiar i reivindicar. És cert que és l’Any Estellés. Però és que l’hem recitat i musicat tant… És un poeta nacional, entenc que açò passe, però és que ací al final fem una falla: Ovidi, Estellés… o agarrem tot i ho cremem. Si realment açò fóra un país normal tampoc passaria res, però ací t’ho comenten: «com traieu un disc sense Estellés?».
Sovint, quan entreviste a músics els pregunte: «De tant reivindicar Estellés no hi ha el perill de convertir-nos en un país d’un sol poeta?» No hi ha ningú més a reivindicar?
[HM] Cal entendre-ho. Estellés és un poeta fàcil de musicar, és fàcil d’entendre i és directe, et toca. També passa amb Ovidi Montllor, que té discs més complexos però quan se’l reivindica sempre es tira de la part més directa. En canvi Valls és un poeta difícil. Vitalment recorda Montllor: amb 16 anys entra a la fàbrica, milita, perd la guerra…
Però més major que Montllor
[HM] Sí, sí, ell fa la guerra, la perd i llavors es refugia en una poesia molt franciscana, austera, escriu sobre la Serra de Mariola, però acaba publicant 21 poemaris i només els últims assoleix una complexitat lèxica i semàntica que no es troben a la literatura catalana. I a més també és quan es reconstrueix i s’assumeix com a subjecte polític, és més reivindicatiu. És la part que més m’interessa. Però és clar, és tan complex que és difícil que és massifique. Ens caldria un ingent públic molt intel·lectualitzat que no existeix enlloc.
I potser també menys accessible que Estellés? Es poden trobar els seus llibres?
A Alcoi és conegut, però és cert que de les set antologies i 21 poemaris no se’n troba cap. Cal anar recopilant en llibreries de vell, però no s’ha fet mai una integral de la seua obra.
«A Alcoi hi ha una dita: «alcoians, morellans, i la resta valencians». Perquè Morella també té un rotllo similar: aïllament, fàbriques…»
Sempre que visite Alcoi o parle amb un alcoià em trobe amb aquest microclima cultural, molt ric però que sovint va a un altre ritme que la resta del país.
[HM] Cal tenir en compte que és una ciutat aïllada durant molt de temps, fins que no van fer l’autovia era difícil l’accés. I malgrat açò s’hi fa una revolució industrial, tenen relació amb Catalunya, hi passen coses…
[VC] Dins la música valenciana actual, Alcoi és un punt amb molt de pes…
[HM] I també hi ha hagut molts pintors, arquitectes… Es fa una revolució industrial en un entorn on no es fa i llavors es crea una diferència. En contrast, a Alcoi s’han perdut les albades i tota la tradició més vinculada a la cultura rural ja va desaparèixer cap al segle XIX. A Alcoi hi ha una dita: «alcoians, morellans, i la resta valencians». Perquè Morella també té un rotllo similar: aïllament, fàbriques…
Canviant un poc de tema i perdoneu la meua ignorància: açò de fer cançó d’autor amb jazz, és molt habitual?
[VC] Ovidi ja ho va fer, tocant amb l’orquestra Mirasol.
[HM] Però sí, podríem trobar molts més exemples, no és una innovació revolucionària, però hi ha una connexió, perquè la cançó d’autor té molta més importància a la nostra cultura de la que li donem, en tot aquesta cornisa mediterrània que va des del nord d’Itàlia, el sud de França, Catalunya, el País Valencià… Açò del tio que agarra una guitarra i canta cançons d’amor o critica la Cort ens ve des del segle XIII. Té per a nosaltres la importància que el jazz té per als afroamericans.
[VC] I després també hi ha el que fem a Bron, que és un jazz europeu, molt influenciat per Esbjörn Svensson Trio, però bé, el nom ja podia donar pistes, i que per a pursites del jazz, açò nostre no ho és. Però el punt important ací és que Hugo necessitava una base que l’arropara, que li donara comoditat i li permetera estirar les coses, que és el que intentem fer. És el maridatge perfecte. I si t’hi fixes, l’últim tema és una improvisació lliure. Estes coses es poden fer quan estàs donant el punt de llibertat que té el jazz.
Perquè Hugo, parlaves de la importància de la cançó d’autor, però l’escena de jazz valenciana és molt potent, també.
[VC] És un dels punts forts de l’estat. Quan es va publicar un llistat mundial de les catedrals del jazz, a tot l’estat espanyol n’apareixien cinc: dos a Madrid, dos a Barcelona i el Jimmy Glass de València. Allí pots veure les principals figures internacionals. I després tens el Sedajazz, una escena…
[HM] …i un substrat de músics de banda. Perquè quan tens un poble educat musicalment, la probabilitat de trobar gent amb talent és molt més alta.
«Pense que açò és l’inici d’una gran amistat… musical!»
Però fins ara no havíeu fet res junts.
[HM] Vam coincidir en un projecte estrany que era Deesses Mortes, però jo els seguia molt a Bron, perquè el jazz m’agrada molt i el seu concepte especialment, així que un dia vam eixir el tema de col·laborar. Jo tenia aquests poemes que havia musicat però que no valien com a música d’autor perquè els poemes són tan complexos i intel·lectualitzats que és complicat fer-los sols amb veu i guitarra. Però cal dir que amb Bron ha estat tot molt fàcil, són uns músics molt bons, professionals, amb un concepte molt clar i açò fa que les coses siguen molt fàcils. De fet, quan vam gravar el disc ens va quedar mig dia d’estudi ja pagat i els vaig proposar de gravar una poemes meus, recitar-los amb base de jazz, una cosa molt bonica, així que ja tenim el segon disc quasi acabat [Riu].
Aquesta era precisament la següent pregunta, si la col·laboració continuaria.
[VC] A mi m’abelleix molt fer un disc de Bron amb lletres d’Hugo. Un projecte començat des de zero i totalment col·laboratiu. Pense que açò és l’inici d’una gran amistat… musical!
