Nascuda a Elx el 1887, encara que de ben menuda la família es traslladaria a Alacat, Ermerinda Ferrari Gonzálvez, en una casa bona, “distinguidíssima família”, en l’expressió de l’època, ja que el seu pare era un conegut odontòleg, Antonio Ferrari, qui arribaria a formar part del comitè d’ètica de la professió a escala estatal.
Aquesta posició no només li permetria estudiar, sinó que a més ho faria en una branca especialment complicada per a les dones: la música. Amb tot, el seu talent era indiscutible i amb només 16 anys, ja ha finalitzat els seus estudis al Conservatori de Madrid i destaca guanyant el premi “Estela” d’interpretació, el que fa que si caiga l’etiqueta de “xiqueta prodigi”. Però fins a un cert punt, que no és “xiquet”. La ressenya del concert destaca que és una “criatura notable” i la seua “gràcia i soltesa”. Vaja, com si es tractara d’un talent show per a xiquets i no un prestigiós premi d’una escola oficial.
En una cosa sí que encertaria, però, l’articulista, en considerar la jove Ermerinda com un “xicotet prodigi”. Aquest premi no va ser un èxit aïllat, sinó l’inici d’una prestigiosa carrera, no només en l’àmbit de la música, sinó també de l’escriptura. El 1911 guanya els Jocs Florals de Sevilla amb el poema “Nieve” i l’any següent la tornen a premiar a Elx amb “La bella hilandera”.
Tant amb la música com amb la poesia i la literatura, Ferrari destacaria per la seua “recerca de l’exquisidesa”, un preciosisme delicat i un gran domini del llenguatge, tant musical com escrit.
Catòlica feminista (més o menys) i sobretot, amiga de tothom
Després publicaria una novel·la, “La que quería ser monja”, que va rebre molt bona crítica, sobretot en premsa conservadora i catòlica, malgrat que la història és una crítica, suau, a l’Església, a la que acusa de rebutjar vocacions autèntiques per no anar acompanyades d’un bon aixovar.
I és que la nostra protagonista era una fervent catòlica, molt preocupada per l’honra de la dona i el mal de les murmuracions -tema del seu relat “La cartera”, però que no va poder restar al marge de les inquietuds de les dones de l’època que començaven la llarga batalla per poder desenvolupar-se en tots els àmbits d ela vida, especialment el professional.
Influenciada per Emilia Pardo Bazán, principal exponent de les reivindicacions femenines des d’àmbits conservadors, amb qui realment tindria una estreta relació seria amb la periodista i pintora Estrella Balaca. Balaca il·lustraria alguns dels llibres de Ferrari sobre música, apareguent les dues com a coautores, una prova de la seua proximitat.
Encara més oblidada que la nostra protagonista, Balaca és un personatge interessant, encara que lamentablement no hi ha massa informació. Va pintar, compondre i escriure, encara que va ser sobretot coneguda com a periodista i propagandista de la secció de dones d’Acció Catòlica primer i de la CEDA (Confederació de Dretes Autònomes), després, a més de treballar a la revista Ellas, publicació fundada pel pets feixista José María Pemán. Aquesta era una publicació pensada per contrarestar la creixent influència de les organitzacions femenines d’esquerres, així que parlava de “coses de dones”, com receptes, moda, etiqueta i molta religió. A més, la gran majoria dels seus redactors i col·laboradors eren homes, essent Estrella Balaca una de les poques dones que hi publicava.
Aquesta sensació de “bitxo rar” també la tenia sovint la nostra protagonista, habitualment l’única dona en cercles culturals. Sensació segurament amplificada pel fet de que mai es casaria ni tindria fills.
Amb tot, la relació amb Balaca no era impediment perquè Ermerinda cultivara amistats d’allò més diverses. El seu millor amic seria el també poeta i escriptor Gabriel Miró, furibundament anticlerical, i estaria molt pròxima al poeta Pepe Juan, qui anys després seria empresonat pels franquistes juntament amb Miguel Hernández.
Activista… musical!
Als anys 30, Ermerinda Ferrari és una coneguda compositora i intèrpret que veu com alguna de les seues obres és executada per la que seria l’Orquestra Espanyola i es guanya la vida fent conferències sobre educació musical que sovint acompanya amb actuacions de piano.
Amb tot, té temps per implicar-se a la vida associativa i cultural d’Alacant, formant part de la directiva de la secció musical de l’Ateneu d’Alacant i després de l’Orfeó. La República posa un gran èmfasi en l’educació, objectiu que coincideix amb els de Ferrari, que s’hi implica. Juntament amb l’actriu Emilia Morla funden una institució de formació musical i escènica per a xiquetes.
També en aquesta època és quan desenvolupa més la seua faceta de columnista, col·laborant a diferents publicacions il·licitanes de tot l’espectre ideològic, des del carlista La Defensa fins al Amanecer, òrgan de la societat literària del Cor Clavé, pròxim a la CNT.
Amb la seua nova novel·la, “Inquietud”, torna a topar amb el que va ser una constant a la seua vida: les crítiques paternalistes i condescendents: “és una escriptora jove i molt femenina”, es publicava i a més “l’estil epistolar [de la novel·la] és molt femení, perquè és com escriure un diari”.
Desapareguda, com tantes
Després de la Guerra Civil, costa més seguir el rastre d’Ermerinda Ferrari. Se sap que als anys 40 vivia “molt precàriament” a Madrid i després podria haver emigrat a França, on s’hauria guanyat la vida component música de cinema.
També se sap que al 1950 estava a Barcelona, on registra tres noves composicions, una d’elles amb un poema de Joan Maragall en català, l’única vegada que va musicar un poema d’algú altre.
Finalment moriria a Alacant el 1952, quedant totalment oblidada. Ni reivindicada pel règim, que no la trobaria prou indestructiblement adherida ni per l’esquerra, que ja tenia prou faena. A més, és clar, del factor de ser dona, que en aquestes coses de la reivindicació, sempre pesa.
En els darrers anys, la també música i investigadora Dolores Amelia ha anat recuperant fragments de la seua biografia sense que, a diferència d’altres protagonistes de la sèrie també oblidades, com l’artista Manuela Ballester, la cantant Teresita Pastor o la metgessa Maria Hervàs, encara espera algun tipus de reconeixement oficial.
