La nostra protagonista d’aquesta setmana és filla de la família valenciana més poderosa de tota la història, encara que potser, a la seua generació la cosa ja anava un poc cap avall. En el moment en què neix a Gandia, el 15 de gener del 1498, el seu iaio Roderic encara és Papa de Roma, però la família comença a desfer-se. El seu pare Joan Borja ha mort abans i tot que la xicoteta Isabel -qui rep el nom de la besiaia, fundadora del clan– arribe al món, igual que la resta de tiets -només la tia Lucrècia aconseguirà arribar a vella- i després de la mort del patriarca, pocs anys després, la influència Borja serà durament perseguida a Itàlia, el que patirà la iaia Vanozza.
La seua mare, María Enríquez, governa el Ducat de Gandia amb eficiència i fa una fortuna amb la canya de sucre que inverteix en obres pietoses i mecenatge cultural. Potser els Borja ja no dominen la cristiandat però encara són forts a casa.
És en aquest ambient que creix la menuda Isabel Borja Enríquez, en un ambient de luxe i sofisticació on ella i el seu germà Joan aprenen llatí, literatura clàssica i música. L’objectiu final de tots dos, però, és ben diferent. Mentre el xic heretarà el ducat, a la xica se li buscarà un bon matrimoni.
I la proposta arriba prompte. Amb només 12 anys se la compromet amb el Duc de Sogorb. I és que Isabel és un bon partit, no només per la dot que pot aportar la família, sinó que les cròniques de l’època la descriuen com una xiqueta “d’aspecte angèlic, conversa afable, enginyosa, sagaç, pacient i magna”.
Però la història fa ací un important gir de guió. Pareix que la jove Isabel no veu gens clar això del matrimoni i en un atac sobtat de misticisme religiós mostra la seua imperativa vocació de servir a Déu. Segons la llegenda familiar, aquesta “vocació” li hauria nascut per un miracle que va protagonitzar de menuda, quan va salvar la vida inexplicablement després de caure per una finestra.
Malgrat els primers dubtes dels Borja, que veuen com perden un important actiu en els seus jocs de poder i influència, el 1510, Isabel entrarà al convent de Santa Clara de Gandia, un dels convents que més ha patrocinat la mare.
Sor Francesca de Jesús
Ja com a monja, la nostra protagonista agarrarà el nom de Francesca de Jesús, però la sorpresa gran serà quan l’any següent siga la mare qui seguisca les passes de la filla. Maria ha decidit “jubilar-se”, deixar la gestió del ducat al fill, que ja és tot un home -té 17 anys- i retirar-se a la vida contemplativa.
Bé, açò és més aviat una forma de parlar, perquè per molt que es vestisca de monja, una Borja sempre serà una Borja. El control del convent per mare i filla és total i ambdues es relleven en el càrrec d’abadessa. Però no és només la gestió interna. El convent de Santa Clara es convertirà en una peça clau en la xarxa clientelar i d’influències de la família, una fórmula per recollir donacions -hui crearien una fundació- i un refugi per a les dones Borja que demanden una quota de poder autònoma. De fet, fins a cinc nebodes -el germà Joan no parava de tenir fills- ingressaran al mateix monestir. Aquest poder es reflecteix en l’extensa activitat epistolar amb poders de tipus molt diferent, però també en l’organització d’exercicis espirituals, la versió de l’època dels actuals “cursos de lideratge” per als fills de les elits.
Però aquest ús polític i la seua actitud emancipada i intel·lectual no són contradictoris amb les tendències místiques i les visions. Assegura que parla amb l’ànima de la reina Isabel de Portugal i també es dedica a les profecies, com quan va assegurar que “el Duc don Joan, el meu germà, tindrà un fill que es dirà Francesc, i amb ell no faltarà la successió de la seua casa, abans vindrà a ser glòria seua, per al cel i per a la terra”. Una frase que més tard s’interpretaria cm una referència a Sant Francesc de Borja, fill de Joan, però clar, amb les interpretacions a posteriori, ja se sap.
Isabel, o Francesca, viurà al monestir fins al 1549, amb excepció de l’evacuació de les monges a Baza durant la revolta dels agermanats -recordeu l’Encobert. De fet, uns anys més tard, el 1534, davant l’amenaça d’un possible atac del pirata berberesc Barba-rossa, el seu germà intenta evacuar-la de nou, però només a les monges d’origen noble. La nostra protagonista es nega a marxar deixant les seues companyes en risc. Per sort, finalment no es produí l’atac.
Amb la mort de la mare el 1539, el control del monestir per part de la filla és total. Imposa un estil de vida molt més rigorós, amb un control quasi absolut de les dones que viuen al monestir i una exaltació del vot de pobresa que fins llavors estava una mica més oblidat.
En les exhortacions a les religioses que deixa escrites en la seua obra s’hi inclouen el “no canviar-se de roba ni rentar-la sense permís” (“que la neteja del vestit no taque l’anima”, alerta), “no tallar-se els cabells”, “no tastar el sucre”, vist com un luxe imperdonable – i font de la riquesa familiar, dit de pas- i el control i censura absoluta de tot allò que escrivien, sobretot en les comunicacions amb l’exterior, ja que es veu que hi havia certa tendència de les monges a les cartes amoroses.
Fundant una multinacional
La nostra protagonista ja està entrant a la cinquantena i té ganes de nous reptes. Gandia se li està quedant menuda i es proposa a estendre l’ordre de les clarisses per Castella. “Eixir de la pàtria i deixar els parents, en la més perfecta pobresa”, escriurà llavors.
Amb el suport del seu nebot, Sant Francesc -i l’oposició de bona part de la família- Isabel intenta fundar un convent a La Rioja que no acaba quallant, així que ho intentarà de nou, primer a Valladolid, i més tard a Madrid, en el que després serà el convent de les Descalzas Reales, que encara que no es crearà definitivament fins després de la seua mort, serà molt important en la influència de les dones Borja de les futures generacions, però aquesta història caldrà contar-la en pròxims capítols.
Isabel Borja Enríquez, aka Francesca de Jesús, morirà a Valladolid -on havia nascut sa mare- el 28 d’octubre del 1557, a l’edat de 49 anys.
