Filla de l’hàbil administradora Isabel de Borja i el més aviat pocapena Jofré de Borja –sí, els eus pares eren cosins, però en aquest cas, no pareix que influïra per a mal en la genètica- va ser la menuda de cinc germans: Pere Lluís, Roderic (qui seria el Papa Alexandre VI), Joana, Beatriu i, finalment, la menuda Tecla.
Nascuda a Xàtiva el 1435, als dos anys va quedar òrfena de pare, moment en què la família es trasllada a València. De xiqueta viu al Palau Episcopal on, en teoria, residia el seu oncle, el també Papa Calixt III, però que en realitat ocupaven amb tota tranquil·litat sa mare i la tieta, fins al punt que eren conegudes popularment com les bisbesses.
El tiet no sols els deixa la casa, sinó que també s’encarrega de promocionar els nebots. Assegurar-se que tenen una bona educació que, en el futur, permeta als homes assolir una bona posició i a les dones un bon marit.
Aquesta educació pretenia convertir-la en una gentildona, segons el model marcat en llibres com Il Cortegiano, de Baldassarre Castilgione, que en l’època feien furor. Ha de saber dansa i cant, però també llengües i, com l’humanisme comença a imposar-se, molta lletra. L’objectiu és tenir elegància alhora que naturalitat, bellesa, gràcia i prudència, tot amb l’objectiu d’agradar. Recordem que al remat, del que es tractava era d’aconseguir un bon marit.
I com les escoles estaven prohibides per a les dones, el tiet va encarregar-se de contractar els millors preceptors privats, que anaven fins al Palau Episcopal on s’arribaria a organitzar una càtedra de dret.
Tecla és una dona extremadament culta, capaç de conversar d’igual a igual amb els principals intel·lectuals de l’època i, també, una important mecenes d’artistes diversos.
Ebullició cultural
Ens trobem a la València del Segle d’Or, un dels focus de moviment cultural més importants d’Europa. Artistes, escriptors, impressors… moltes d’elles dones –dedicarem més personatges a algunes d’elles- coincideixen a la capital del Túria. Un ambient que ja vam descriure en el cas de Joanot Martorell–
L’aristocràcia s’entreté amb el “Joc de Mandar”, una espècie de competicions de destresa poètica on dames i cavallers intercanvien poesies anomenades mots i en què la nostra protagonista arriba a jugar-hi amb ni més ni menys que Ausiàs March, encara que, com en el cas d’Al-Abbadiyya –de qui ja vam parlar- només se’n conserva un poema, un d’aquests mots que va enviar a March.
El to del text entre ambdós, però, fa suposar que deuria ser una intensa relació epistolar –i potser d’algun altre tipus, tenint en compte la fama del poeta.
“Entre els ulls i les orelles / jo em trob un contrast molt gran (…) Dient los ulls que val més / De vós lo veure que l’oir, / Ells no hi volen consentir / Dient que lo contrari és. / Vós, qui de totes valeu més, / Així de fora com de dins”.
Unes floretes a les quals la nostra protagonista va respondre: “Molt poc estim lo que en mi és, / Mas, puix forçat és lo meu dir, / Al qui dirà ‘mes val que em mir’ / Jo li condamne lo procés. / Però, si parle lo revés, / De veritat mudant camins, / A vós remet los meus juïns / Qui sou de tots lo més entès”.
Cadascú que jutge el grau d’intencionalitat d’aquest “joc cortesà”.
Per als Borja, el patrimoni és el patrimoni
Cal pensar que, mentre escrivia aquestes enceses cartes Tecla era una dona casada. Des dels 13 anys, ni més ni menys, era esposa de Vidal de Vilanova, comte de Castella. La família aportà les baronies d’Anna, Atzeneta d’Albaida i Pego com a dot.
La mort del marit sense descendència, però, provoca que els Borja reclamen el retorn de la dot, que romandrà en la família.
El 29 d’agost del 1459, amb només 24 anys, la nostra protagonista morirà a causa de la pesta negra, que en aquella època va assolar Europa.
