Conta Aina Torres, en una breu biografia de Matilde Salvador i Segarra, que quan tenia deu anys va anar a un concert de la Banda Municipal de Barcelona al seu Castelló de la Plana natal. Llavors, la dictadura de Primo de Rivera havia prohibit tocar La Santa Espina, però la norma regia soles dins de les fronteres del Principat, així que al País Valencià, els músics van incloure la mítica cançó d’Àngel Guimerà al repertori. Els catalans presents al concert ploraven quan sentien allò de «som i serem gent catalana» i per a Salvador, allò va ser «el primer avís en relació amb els signes d’identitat i em va fer prendre consciència del problema amb què la nostra cultura es topava».
Aquesta anècdota, juntament amb el fet d’haver nascut a Castelló de la Plana –un altre fet anecdòtic, segons com es mire- marcarien profundament l’obra de Salvador. Profundament arrelada a una ciutat i a una cultura.
Va nàixer el 23 de març del 1918, al si d’una família d’artistes. La mare era la pintora Matilde Segarra i el pare el violinista Josep Salvador, membre del grup fundador de la Societat Filharmònica i del Conservatori de la ciutat. També la seua tieta i el seu avi eren músics reconeguts. En aquest ambient, amb quatre anys ja aprèn a tocar el piano i amb 17 ja compon les primeres obres. De fet, va ser la primera dona a matricular-se al Conservatori de Castelló de la Plana, un «primera dona» que l’anirà acompanyant sovint al llarg de la seua vida. Si bé abans de la guerra ja havia compost òperes en castellà, el 1941 compon La filla del rei barbut, una obra basada en la llegenda del gegant Tombatossals, fundador llegendari de Castelló de la Plana, a partir d’un llibre de Josep Pascual, esdevenint la primera òpera escrita íntegrament en valencià. Com era d’esperar, va topar amb la censura, que no la deixava estrenar si no es feia en castellà. Salvador va negar-s’hi, dient que preferia no estrenar a traduir-la. Finalment, va arribar-se al compromís d’escriure una introducció en castellà que deixava pas a l’òpera original en valencià.
Dos anys després es casa amb el seu mestre, Vicent Asencio, deu anys més major que ella i que durant la república havia format un grup que aspirava «a la realització d’un art musical valencià vigorós i ric, a l’existència d’una escola valenciana fecunda i múltiple, que incorpore a la música universal el matís psicològic i l’emoció pròpia del nostre poble i del nostre paisatge».
L’himne de Castelló de la Plana
Durant els pròxims anys, Salvador compondrà les seues obres més importants. El 1945 la Marxa de la Ciutat de Castelló, que tindria tant d’impacte i es popularitzaria de tal forma que el 1987 seria declarada himne oficial del municipi. El 1967, Missa de Lledó, en honor a la patrona de la ciutat i on, de nou, tornaria a topar amb la censura. Les autoritats eclesiàstiques es neguen a autoritzar-la perquè és en valencià i açò és «fer política». La situació la va desencallar Manuel Sanchis Guarner, qui va respondre al bisbe: «I vostè no en fa de política, amb la negativa?». Finalment, el 1974, compon l’òpera Vinatea, on narra la història del noble valencià executat pel rei Alfons el Magnànim i que es converteix en la primera òpera escrita per una dona –i durant 50 anys, l’única- a estrenar-se al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Una altra «primera volta» de la nostra protagonista.
El 1979 mor el seu marit i Matilde passa a viure amb la seua germana Josefina, també música, a València, a qui ha de cuidar pel seu delicat estat de salut.
Són anys d’ebullició cultural i compromís i Matilde Salvador no hi és aliena. El 1986 compon, per encàrrec de la Federació Catalana d’Entitats Corals, la col·lecció Cinc sardanes vegetals, cada una dedicada a una terra de parla catalana. Amb la música busca «que es note en quina terra estan soterrades les meues arrels», tal com deia ella mateixa.
També musica els poemes d’autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Xavier Casp, a més de dones com Gabriela Mistral o Alfonsina Storni. Al llarg de la seua vida compondrà més de 300 obres d’estils molt diferents: ballet, per a veu, òperes, litúrgica, per a corals…
Cap a finals del 1990, ja amb més de 70 anys, arriba el moment dels reconeixements, des de la Distinció de la Generalitat al Mèrit Cultural a la Creu de Sant Jordi, passant pel títol de Filla Predilecta de Castelló de la Plana (sí, ho heu endevinat, la primera dona en rebre’l).
Moriria el 2007, amb 89 anys, a València, per ser soterrada després al cementeri de Sant Josep a Castelló de la Plana.
