Hui, 19 d’agost, fa 115 anys que va nàixer mon pare a Paiporta, tot i que de seguida, amb els seus pares, va anar a viure a l’Alcúdia.
Amb motiu de la mort del mon pare el diumenge 3 de juny de 2012, les meues germanes i jo vam rebre uns telegrames del qui, aleshores, era president de la Generalitat del País Valencià, el Sr. Alberto Fabra i del Conseller de Governació del Govern Valencià, el Sr. Serafín Castellano, així com també del Sr. Miguel Bailach, “Diputado Provincial de Juventud y Deportes”. Els textos dels tres telegrames (menyspreant el valencià), que ens enviaren aquests tres polítics, expressaven “las sinceras condolencias” i també, “mi más sentido pésame”.
Des de menuts, mon pare ens va inculcar a les meues germanes i a mi, els valors de la dignitat, l’honestedat i la integritat, de la veritat i de l’esforç, així com també l’amor a la nostra llengua i al nostre país. Mon pare va ser sempre un home honest, senzill i bo, que va treballar incansablement per la nostra llengua i per la nostra cultura i pel redreçament nacional i la vertebració del País Valencià. A casa, la ma mare, les meues germanes i jo mateix, vèiem que la dignitat i la coherència eren dues característiques del mon pare. Per això, per dignitat i per coherència, les meues germanes i jo vam retornar uns telegrames que menyspreaven la llengua del mon pare: el valencià. Sense cap mena de sensibilitat, menyspreant i marginant el valencià (com ara mateix passa al Palau de la Generalitat i a l’Església), aquells polítics ens enviaren uns telegrames de condol sense utilitzar la llengua que mon pare va defensar tota la seua vida. I per això mateix vam retornar els telegrames. Les meues germanes i jo, no vam retornar els telegrames per estar escrits en castellà, sinó per no haver estat escrits en valencià. L’amic Francesc Marc Àlvaro va fer un article sobre aquest afer, denunciant la insensibilitat (i la malícia?), dels qui ens van donar el condol sense utilitzar la llengua de mon pare.
Josep Lluís Bausset i Ciscar va nàixer a Paiporta, a l’Horta, el 19 d’agost del 1910, hui fa 115 anys. Els nostres avis ja vivien a l’Alcúdia, però havien anat a Paiporta (on ells havien nascut), per passar les festes de Sant Roc. I per això mon pare nasqué allà. Als pocs dies ja es traslladaren tots a l’Alcúdia, on mon pare va viure tota la vida. I és que si per naixement mon pare va ser paiportí, ell es va considerar sempre un alcudià més.
Després dels primers anys d’escolarització al poble, i veient el seu mestre que tenia capacitat per a fer els estudis de batxillerat, mon pare anà a València a estudiar a l’institut Lluís Vives, gràcies a una beca per a xiquets pobres i catòlics. Intern a l’acadèmia Cabanilles, des d’on cada dia anava a l’institut, mon pare va ser castigat un dia, mentre jugava amb uns companys a la residència on s’hostatjava, pel fet de parlar valencià. Va ser la primera vegada que, per parlar la llengua dels seus pares, mon pare va ser vexat davant dels altres companys.
L’octubre de 1927 mon pare començà la carrera de farmàcia a Madrid, on s’afilià a la FUE. Si bé a ell li haguera agradat estudiar medicina, va començar la carrera de farmàcia ja que el seu pare així li ho aconsellà, pel fet que el meu avi treballava com a ajudant de l’apotecari de l’Alcúdia. Per això, si el pare estudiava farmàcia, podria treballar allà mateix.
El contacte a Madrid amb estudiants bascos i la problemàtica que vivia Euskadi en aquells moments, va fer que mon pare se n’adonara que també al País Valencià hi havia una llengua pròpia, que l’estat espanyol marginava contínuament i per això, hi va participar en les vagues dels universitaris contra Primo de Rivera. L’abril de 1931, dos mesos abans d’acabar la carrera, mon pare va viure a Madrid la proclamació de la República.
De retorn a l’Alcúdia, va haver de fer el servei militar a València. Va ser a la capital del País Valencià, on mon pare va conèixer el Centre d’Actuació Valencianista i l’Agrupació Valencianista Republicana, dues entitats, molt minoritàries, tot s’ha de dir, que treballaven pel valencianisme cultural i polític en els anys trenta. Mon pare ingressà en aquestes associacions i divulgà el pensament i l’ideari d’aquestes entitats valencianistes. A més, llegia i divulgava també els diaris catalans La Humanitat, L’Opinió i El Matí.
Vinculat a aquestes plataformes nacionalistes, el 1932, fundà a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista la Senyera, que adoptà la bandera d’Estat Català com a símbol. Aquesta associació participà durant la República en tota mena d’aplecs i de manifestacions a favor de l’Estatut del País Valencià.
De l’activitat de mon pare en aquell temps, Joan Fuster se’n va fer ressò el 1953, amb una carta adreçada a Vicenç Riera-Llorca, on l’assagista de Sueca escrivia: “Bausset és un altre cas admirable: abans de la guerra, ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista; estaven quasi tots subscrits a periòdics catalans…”.
Per altra part, mon pare es va convertir també en propagador, difusor i venedor dels periòdics Acció (òrgan d’Acció Nacionalista Valenciana) i El Camí, que aglutinava les diverses sensibilitats del nacionalisme valencià.
Ja amb la llicenciatura de farmàcia, a València va estudiar també Ciències Químiques i Practicant de Medicina i Cirurgia. Amb altres estudiants nacionalistes va formar l’Agrupació Valencianista Escolar i l’Associació Protectora d’Ensenyança Valenciana. I va ser com a membre de l’AVE, que mon pare fou un dels membres que s’hi adherí a les Normes de Castelló, signades el 1932 a la capital de la Plana Alta, que consagraven la unitat de la nostra llengua.
El juliol de 1936, quan mon pare estava fent a Madrid les oposicions per a professor d’institut, esclatà la sublevació feixista. Mon pare hagué de tornar a casa, una vegada suspeses les oposicions, i a falta de l’última prova, ja que havia superat tots els exercicis anteriors. A l’Alcúdia s’encarregà (a proposta del PCE) de fer classes als analfabets.
El maig de 1937 va ser cridat a l’exèrcit i destinat al Regiment d’Enginyers de València i després a la Sot-secretaria d’Armament del Ministeri de Defensa, també a la capital del País Valencià. A finals de 1937 fou destinat a Barcelona, on va viure els terribles bombardejos del 16 al 18 de març de 1938. Finalment es va incorporar a l’Exèrcit de Llevant com a tinent farmacèutic, al capdavant d’un dipòsit de medicaments, atenent els ferits de la guerra. En acabar la contesa fou condemnat a un mes de presó per la “Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión”, amb l’obligació de presentar-se després, cada diumenge, a la caserna de la Guàrdia Civil.
En eixir de la presó, mon pare contactà amb els seus amics valencianistes. A més, preocupat pel seu futur laboral i per les oposicions que s’havien suspès, anà al Col·legi de Doctors i Llicenciats de València per informar-se sobre les proves del 36 que havia aprovat, a falta de l’últim examen, i el degà li respongué: “Hay que tener poca vergüenza. ¡Mira que venir a preguntar por unas oposiciones de la España Roja!”. Mon pare va començar a fer classes particulars a València per tal de guanyar-se la vida.
Va ser per això que s’hostatjà a València, a una pensió al número 51 del carrer de la Mar, que ell, amb una fina ironia, anomenava “Pensió Clorofil·la”, pel fet que només menjaven verdures i la carn ni la veien! En aquesta pensió conegué el jove Joan Fuster, que en aquell temps estudiava Dret a la capital del País Valencià. Va ser en una llibreria de vell, mon el pare i Fuster es van trobar buscant llibres en català. De seguida va nàixer una amistat que va durar tota la vida. Fuster, amb inquietuds cíviques i encuriosit pel valencianisme de preguerra, li preguntava a mon pare sobre el nacionalisme d’aquells temps, ja que estava interessat per conèixer-lo. En acabar la carrera Fuster, el futur assagista de Sueca i mon pare van començar una tertúlia a València, aprofitant que els dilluns, tant Fuster (que ja vivia a Sueca) com mon pare, assitien al concert de la Filharmònica, a València. Amb el temps, aquesta tertúlia incorporà els professors Miquel Tarradell i Joan Reglà, que feien classes a la Universitat de València. També participaven en la tertúlia personalitats de la cultura catalana que visitaven València, com Josep Mª de Casacuberta, Francesc de B. Moll o Jaume Vidal Alcover. Mon pare també participava en una mena de “cenacle literari” a casa de Xavier Casp (quan aquest era un ferm defensor de la unitat de la llengua) amb Miquel Adlert i d’altres, que són els qui fundaren l’editorial Torre, que publicava obres en valencià, de Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Joan Fuster, Francesc de P. Burguera, Joan Valls…. Mon pare també va difondre aquests llibres, en plena dictadura. I no només això, sinó que en guanyar Xavier Casp la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, a Perpinyà, mon pare va organitzar a València un sopar d’homenatge al poeta valencià guardonat. Durant aquells anys a València, mon pare es guanyava la vida fent classes particulars de química, matemàtiques i física.
El 1951 els meus pares es van casar en una celebració que va ser en valencià, tot seguint els textos de l’Eucologi, el missal preparat per mossèn Vicent Sorribes. Per altra part, de viatge de nuvis, els pares van voler visitar només Catalunya i les Illes: Barcelona, Montserrat i Palma de Mallorca: els Països Catalans! Encara guardem a casa, la meua germana i jo, les targes, en valencià, anunciant el casament. Uns anys més tard, mon pare va fer que els recordatoris de primera comunió de la meua germana Teresa, el 1959, el meu, el 1963 i el de la meua germana Matilde, el 1972, foren en valencià, malgrat que ens trobàvem en ple franquisme.
El mateix 1951, Joan Fuster inclogué mon pare entre un dels invocats a qui anaven destinats els cinc poemes de la separata de l’editorial Torre, “Va morir tan bella”. Fuster dedicà aquests poemes, a més de mon pare, a Sanchis Guarner, Agustí Bartra, Vicenç Riera-Llorca i “A tots”.
A principis dels anys cinquanta, pel fet de ser químic i farmacèutic, li van proposar a mon pare fer una col·laboració en una ràdio comarcal de Falange. El director de l’emissora li oferí a mon pare un espai (evidentment de franc!) perquè parlara d’agricultura. Mon pare només posà una condició: aquella secció seria en valencià! L’experiment va durar ben poc temps, ja que el programa va desencadenar la ira de les altes instàncies polítiques. El governador civil de València, assabentat d’aquesta “anomalia”, va enviar una carta (que el director de l’emissora li passà a mon pare), que deia: “Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria”. Mon pare en llegir la carta se n’anà de l’emissora i no tornà més!
Com a llicenciat en farmàcia, mon pare va crear un modest laboratori, a la farmàcia de l’Alcúdia, anomenat Biorgeno, des del qual va distribuir diversos medicaments creats per ell. Com a curiositat, mon pare “camuflava” en el nom d’algun d’aquests preparats de laboratori, una paraula en la nostra llengua, com el medicament que va anomenar Fosferro, que incloïa la paraula “ferro” i no “hierro”. Altres preparats van ser, Vitruba B1, Vitruba C o Bioramida.
El 1955 mon pare va repetir les oposicions per a professor d’institut i el curs 1958 va ser destinat a Tortosa. Durant els dos cursos a la capital del Baix Ebre, mon pare va participar activament en la campanya contra Galinsoga, escampant de nit, els fulls que convidaven el boicot a La Vanguardia. Igualment fou un gran activista en la campanya a favor de Jordi Pujol, pels fets del Palau de la Música Catalana, de maig de 1960. Mon pare mateix feia còpies a màquina del veredicte del consell de guerra, per tal de donar-lo a conèixer. Durant la seua estada a Tortosa va conèixer mossèn Manyà, un mossèn catalanista.
L’any 1961 destinaren mon pare a l’institut de Xàtiva on hi anava cada dia des de l’Alcúdia. I per tant, és, ja vivint a l’Alcúdia, després dels cursos a Catalunya, que mon pare reinicià la seua tasca a favor de la llengua, organitzant diversos actes culturals, amb conferències a càrrec de Vicent Ventura, Joan Fuster, Enric Soler i Godes o Sanchis Guarner. Així mateix, cada any, pel 9 d’Octubre, en l’aniversari de la conquesta de la ciutat de València pel rei Jaume I, a ma casa, mon pare i alguns amics més feien unes corones de llorer que, quan es feia de nit, posaven al carrer del rei Jaume I, per homenatjar el rei conqueridor.
Mon pare va aconseguir (i va pagar de la seua butxaca), que aquest mateix carrer i d’altres, a l’Alcúdia, amb els noms tradicionals, foren escrits en valencià: carrer Sant Antoni en compte de San Antonio, Sant Andreu i no San Andrés, l’Església per la Iglesia, Sant Roc per San Roque, Sant Cristòfol, Sant Miquel, Sant Pere, Sant Jaume, l’Estació….De la mateixa manera va ajudar a organitzar els primers aplecs nacionalistes itinerants pels pobles del País Valencià, molt minoritaris, cal dir-ho!
Gràcies a l’amistat amb Fuster i amb Sanchis Guarner, mon pare pogué tractar el mestre Joan Coromines, que vingué a l’Alcúdia perquè mon pare l’acompanyara a parlar amb algun llaurador del poble, quan Coromines estudiava els parlars dialectals dels Països Catalans. A més, i aprofitant l’embranzida del Concili, mon pare participà en una campanya que demanava la introducció de la nostra llengua a les celebracions litúrgiques, amb pintades de: “Missa en valencià”, al peu del campanar de l’Alcúdia i a d’altres llocs, signant una petició en aquest sentit. Entre els signants (més de 20000 persones), hi havia els catedràtics de la Universitat de València Joan Reglà i Miquel Tarradell, el cantautor Raimon, l’escultor Andreu Alfaro, els escriptors Enric Valor, Martí Domínguez, els periodistes Vicent Ventura i Francesc de P. Burguera, o el professor d’institut Josep Iborra.
A finals de la dictadura, mon pare va col·laborar, recolzant i difonent la candidatura de l’amic Francesc de P. Burguera Escrivà, com a candidat a Procurador en Cortes. Es tractava d’introduir a les corts franquistes un home consensuat i recolzat per l’esquerra i pel nacionalisme valencià, per influir, des de dins del Règim, i així fer possible un canvi polític. Dissortadament la maquinària de la dictadura impedí que un home com Burguera, demòcrata i valencianista, poguera arribar a procurador.
Quan als anys seixanta i setanta l’escola era en castellà, mon pare, de nit, feia classes de valencià per als adults que volien aprendre la llengua del país, a l’Alcúdia i als pobles del voltant. Al principi els grups eren relativament nombrosos. Però amb el pas dels dies (i sobretot a l’hivern) la gent anava deixant les classes degut a la feina del dia i al fred. Alguna vegada els més fidels, veient que quedava poca gent que anava a les classes, li deien a mon pare que si volia podia deixar de fer-les. Però ell sempre deia: “Només que en vinga un, jo també continuaré venint-hi!”. La tossuderia i la passió de mon pare per la nostra llengua, va fer que als anys seixanta i setanta, alguns alcudians començaren a llegir i a escriure en valencià.
El seu exemple no era només de paraula, sinó de fets. Sempre tenia una anècdota o una ocurrència, plena d’ironia, per fer veure la importància d’aprendre la pròpia llengua. I ho feia sempre d’una manera pedagògica i amb bon humor. I amb educació, sense ofendre ningú. Quan una vegada un veí nostre li digué que el cap de setmana se n’anava a la “playa”, mon pare li digué que ell no havia estat mai a la “playa”. Aquell home no s’ho podia creure! “Vostè no ha anat mai a la playa?”. I mon pare li jurava una i una altra vegada que no. Que mai no havia estat a la “playa”! Així el va tenir tres o quatre minuts, fins que aquell home, estranyat, li preguntà com és que no havia vist mai la mar! Mon pare li contestà que la mar sí que l’havia vista, perquè cada any anava a la platja de Piles a passar uns dies amb la família, però que a la “playa”, ni havia anat mai, ni pensava anar-hi! Aquell veí nostre, des d’aquell dia, ja no va tornar a anar mai més a la “playa”. Ara, cada estiu, ell també va a la platja!!
També és molt coneguda ja aquella anècdota que li passà a mon pare amb un guàrdia civil de l’Espanya profunda que sempre li estava fent la guitza. Un dia aquell home li digué: “D. José, ¿como es que usted, un hombre, con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?”. Mon pare sabé reaccionar amb ironia i amb rapidesa, deixant aquell home desarmat, ja que, sabent que era de la Manxa, li respongué: “¿Y los patanes de su pueblo, como hablan?”. L’home aquell veié que havia fet el ridícul i només pogué respondre, mentre es posava la ma al tricorni: “¡Coño, pues es verdad!”. Era evident que si mon pare per parlar valencià, parlava com els “patanes” de l’Alcúdia, d’haver-ho fet en castellà, haguera parlat com els “patanes” del poble de la Manxa d’aquell guàrdia civil. A partir d’aquell dia, aquell home ja no va molestar més a mon meu pare!!
En una altra ocasió, a la llar social de la Caixa Rural de l’Alcúdia, mon pare sentia demanar als seus companys de taula un “sumo” de taronja o de pinya per berenar. Mon pare un dia els digué que ell tenia un amic pilotari d’Alginet, que una vegada al mes anava a per ell i esmorzaven a l’Alcúdia un “sumo” d’anguiles, un àpat tradicional valencià i que tothom anomena correctament com a “suc d’anguiles”. Els companys de taula es posaren a riure i li digueren què com podia dir un “sumo” d’anguiles? No seria un suc d’anguiles? Mon pare els respongué: “Com que demaneu cada dia per berenar un “sumo” de taronja, jo també he dit un “sumo” d’anguiles”. A partir d’aquell dia, en aquella taula, els seus amics ja no van prendre més un “sumo” de taronja, sinó un suc de taronja!!
Uns anys més tard, quan es va inaugurar la Llar Social de la Caixa Rural de l’Alcúdia, posaren a la porta del local: “LLAR SOCIAL”! No se sap per què, la gent començà a dir: anem “AL” LLAR, en compte de a “LA” LLAR! En sentir-ho diverses vegades, mon pare li digué al president de la Caixa, que abans de la paraula “Llar”, possara l’article “LA”! El president li digué que sí, però anava passant el temps i no ho posava. Mon pare anava insistint-li: “Escolta, que em digueres que posaries l’article”. I el president tornava a contestar-li que sí, que ja ho faria, però res. I mon pare, tossudament, anava recordant-li la promesa que el president de la Caixa Rural li havia fet i que no havia acomplert. Un dia, cansat d’esperar, mon pare li digué: “Escolta, ja pagaré jo l’article, però posa’l, ja”. Com no podia ser d’una altra manera, el president, cansat d’escoltar-lo, posà l’article “LA”, perquè tothom, d’aquesta manera, anomenés “LA” Llar i no “EL” llar social! Així era el meu pare: discretament i amb ironia, però tossudament, feia veure la necessitat de recuperar la nostra llengua.
Amb motiu del Premi d’Actuació Cívica Catalana, l’any 2000, quan els meus pares i les meues germanes Teresa i Matilde anaven a agafar el tren a València per vindre a Barcelona, a l’andana de l’estació se li acostà una jove oferint-li, ja que feien una promoció, un diari caracteritzat pel seu anticatalanisme. Sense pèls en la llengua, mon pare, sense deixar de caminar li digué: “Jo no compre porqueries!!”.
Al voltant dels anys seixanta, mon pare aglutinà al seu voltant un grup de jóvens universitaris de l’Alcúdia i dels pobles dels voltants amb inquietuds per la nostra llengua i posaren en marxa la primera revista comarcal en valencià, que anomenaren “Parlem”, i que tingué continuïtat amb una altra, que es deia “Vencill”. Mon pare va col·laborar també com a promotor en l’edició i difusió de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Amb els atacs sistemàtics i reiteratius de l’extrema dreta contra la llibreria valenciana 3i4, d’Eliseu Climent, mon pare va signar una carta de denúncia i a favor de la llibertat d’expressió. També col·laborà econòmicament amb l’Eliseu Climent, per tal de fer possible els Premis Octubre i també per pagar les multes que el franquisme imposava, despòticament, a 3i4 pel seu “catalanisme” i pel seu compromís amb la llibertat i la democràcia.
Mon pare hagué d’aguantar menyspreus i burles pel fet de ser un home fidel a la llengua i al País. En una ocasió, quan mon pare tenia més de 90 anys, i ja en democràcia, un veí del poble, jove a més a més, li digué: “Tinc ganes que es muiga Carod Rovira i tots els catalanistes”. Mon pare, sense immutar-se, li contestà: “Escolta, que jo sóc catalanista”. Aquell individu, d’una manera impertinent i insultant, li respongué: “Ja ho sé. I tinc ganes que es muiguen tots els catalanistes, i vostè també”. Mon pare, sense perdre la calma i el bon humor li digué: “Mira, això és qüestió de paciència. Com que sóc molt més vell que tu, si tens paciència i no et mors tu abans que jo, ja em veuràs mort”. I el deixà allà palplantat!
El 1971 mon pare participà en el I Congrés d’Història del País Valencià i en el I Estatge sobre Ensenyament del Valencià, a Castelló de la Plana.
A principis dels anys setanta, mon pare s’afilià al PSPV de Vicent Ventura, J. J. Pérez Benlloch, Joan Garcés, Vicent Madramany, Ximo Sanchis, Francesc Signes….I a l’Alcúdia va organitzar conferències de Ricard Pérez Casado, Ernest Lluch, aleshores jove professor de la Universitat de València, Josep Vicent Marquès….També participà en el Congrés de Cultura Catalana. A finals dels anys setanta impulsà la valencianització del nom de l’Alcúdia, que abans s’anomenava Alcudia de Carlet. I el 1976 va participar en la creació de l’Assemblea Democràtica de la Ribera.
L’any 1984 Fuster escriví un article a la revisat “Qué y donde”, dedicat a mon pare, on elogiava la seua tasca fidel i tossuda per la recuperació de la nostra llengua. En aquell escrit, entre altres coses, Joan Fuster deia: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”. Aquest qualificatiu de “subterrani” explicitava ben bé la dimensió de mon pare de treballar incansablement per la llengua i pel país, des de l’anonimat, sense protagonismes ni ganes de figurar.
Fundador d’Acció Cultural del País Valencià, va col·laborar en les Campanyes Carles Salvador com a professor de llengua per alfabetitzar els adults en valencià.
No cal dir que mon pare es va mantindre sempre ferm en la defensa de la llengua. I quan anava a un restaurant, amb educació però alhora amb fermesa, sempre demanava que l’atengueren en valencià, així com insistia en demanar la carta en la nostra llengua. I per Nadal retornava als bancs els calendaris que li enviaven, pel fet que no estaven en valencià! Quan alguns del jóvens sabien el que havia fet mon pare retornant els calendaris pel fet de no estar en valencià, li deien: “Mire, ens hem de reunir i fer un comunicat per denunciar eixa discriminació”. Però ell els deia: “Em sembla bé. Però mentre vosaltres vos reuniu per redactar un comunicat, jo ja he tornat els calendaris i em sent molt a gust”.
Mon pare va ser també un ferm defensor de la natura. Recorde que en construir la casa al carrer l’Estació, els obrers, abans de començar la construcció, van proposar a mon pare tallar els arbres que hi havia a la vorera, perquè, segons ells, les arrels dels arbres farien malbé la vorera. Mon pare els va dir que no tallaren els arbres i que si alçaven la vorera ja la farien de nou. Una altra vegada, a les vesprades, després de dinar, quan mon pare anava a la Llar a vore jugar al dòmino, veia que als lavabos una aixeta perdia aigua. Tingué la paciència de comptar quantes gotes queien en un minut i calculà les gotes que es perdrien en un dia. Per evitar aquesta pèrdua d’aigua, parlà amb el president de la Caixa Rural, propietària de la Llar, perquè posara fi a la pèrdua d’aigua d’aquella aixeta.
El 1984, l’Ajuntament de l’Alcúdia nomenà mon pare, Fill Predilecte del poble i ACPV també li va retre un homenatge, amb ocasió del cinquè aniversari de la fundació d’aquesta entitat, de la qual mon pare en va ser fundador. El 1992 va ser la Unitat del Poble Valencià, embrió del Bloc Nacionalista Valencià i de Compromís, que li concedí el Primer Guardó d’Or i el 1996 l’homenatjà el PSPV i el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia li concedí el Premi Tio Canya.
L’any 2000, amb motiu del seu 90è aniversari, li va ser atorgat el I Premi Vicent Ventura, concedit per la Universitat de València i la Universitat Jaume I de Castelló, la UGT-PV, CCOO-PV, la Unió de Periodistes Valencians, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià i la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. L’octubre del mateix any, la Fundació Jaume I de Barcelona li atorgà un dels Premis d’Actuació Cívica Catalana. Fou nomenat també Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i President d’Honor del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.
També aquest mateix any eixí un llibre d’homenatge que li dedicà Edicions Tàndem: “Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani”, escrit per Santi Vallès.
El juliol de 2001, la Fundació Huguet de Castelló li atorgà el premi “Valencià de l’Any 2000”, i el 2004 va ser nomenat membre d’honor de la Fundació Ernest Lluch. Va ser aquest antic professor de la Universitat de València, qui escrigué en referència al pare: “Durant 9 anys vaig viure a València i era professor de Ciències Econòmiques a la seua Universitat. Josep Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat durant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià. Ho he viscut de primera mà i he participat en activitats organitzades per ell”.
Mon pare va ser sempre un home tolerant i coherent alhora, que va viure amb dignitat, sense perdre mai la il·lusió per fer del nostre país una terra més lliure. Compromès amb la llibertat i la democràcia, el balcó de ma casa, va ser un dels pocs de l’Alcúdia que no va posar cap signe de dol aquell 20 de novembre de 1975, en la mort del dictador.
Amb motiu de la Iniciativa Legislativa Popular, impulsada per ACPV per demanar que TV3 es poguera vore al País Valencià, mon pare s’afegí a aquesta proposta col·laborant en la recollida de signatures. I encara, el febrer de 2012, en la protesta dels estudiants de l’institut Lluís Vives de València (centre on ell va fer el batxillerat els anys vint), mon pare ens deia: “Si no fora perquè sóc molt vell, de bona gana m’afegiria a aquests jóvens, en la lluita per la llibertat, com ho vaig fer jo durant la dictadura de Primo de Rivera”.
L’any 2010, amb motiu del centenari de naixement de mon pare, Acció Cultural del País Valencià li va retre un homenatge, amb un acte en el qual va participar Francisco Tomás, Rector de la Universitat de València, el P. Abat de Montserrat, Josep Mª Soler, el president d’ACPV, Eliseu Climent, Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, el president Jordi Pujol i l’amic Santi Vallès.
El P. Josep Mª Soler, referint-se a mon pare deia en aquest acte: “Tot el seu treball l’ha fet com a servei, discretament, sense voler figurar ell personalment. Amb un desig ferm de fidelitat a la seva consciència, s’ha dedicat a treballar per la llengua, per la cultura, pels valors democràtics i pel progrés social”.
El món de la Pilota Valenciana també es volgué sumar al centenari de mon pare i el 17 d’abril de 2010 li reté un càlid homenatge al Trinquet Pelayo de València. També l’homenatjà, amb motiu del seu centenari, la Federació d’Escoles en Valencià, en la Trobada d’Escoles, el 25 d’abril de 2010, a la vila de Manuel. Un dia abans, el 24 d’abril va ser la Societat Coral El Micalet de València, la que li va concedir el Premi Micalet d’Honor 2010.
L’11 de setembre de 2010, va ser l’Ajuntament de l’Alcúdia que homenatjà mon pare en un acte multitudinari a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia. Un mes més tard, l’octubre de 2010, li fou atorgat el Premi Importante del diari Levante i el novembre de 2011, l’Ajuntament de Pedreguer li concedí el Premi d’Honor al Mèrit Cultural. Finalment, el 20 de desembre de 2012, la Mancomunitat de Municipis de la Ribera Alta li concedí, a títol pòstum, el Guardó 2012 de la Mancomunitat.
La trajectòria de mon pare (com va dir l’abat de Montserrat en l’homenatge al Centre Octubre de València) “ha de servir de model per a les generacions que vénen darrere d’ell”. Perquè ha estat un home fidel al País i un activista constant en la lluita per la nostra llengua i la nostra cultura.
A la mort del meu pare, com he dit al principi, les meues germanes i jo varem rebre en la nostra llengua, el condol de la Universitat de València, de CCOO-PV, de l’escriptora Isabel Clara Simó, dels periodistes Vicent Sanchis i Vicent Partal, de l’Alcaldia de Pedreguer i de Palmera, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Federació de Pilota Valenciana. També de la Secció Filològica de l’IEC, del president de la Diputació de València, de Valencianisme.com, de l’Escola Valenciana, del Sr. Jordi Pujol, de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, del Consell Valencià de Cultura, de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, del Col·legi de Farmacèutic de Girona, de l’equip de redacció de la revista Barcella. I no cal dir, de l’Ajuntament de l’Alcúdia, del PSPV, de Compromís…..
Però de la Generalitat del País Valencià, només ens van arribar uns telegrames en castellà! Perquè el meu pare sempre ens va ser model de dignitat i de coherència, per això mateix, les meues germanes i jo, els fills de Bausset, retornàrem uns telegrames que menyspreaven i marginaven la llengua per la qual va treballar mon pare tota la vida. No vam tornar els telegrames per estar escrits en castellà, una llengua que mon pare estimava, sinó per no haver estat escrits en valencià, la llengua que mon pare va defensar tota la seua vida.
Amb ocasió dels 100 anys de naixement de mon pare, Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura, escrivia: “Bausset va convertir el paper de professor en el d’autèntic educador, de singular mestre, d’irrepetible amic”. I Vicent Pitarch, membre de l’IEC deia: “la de Bausset és una conducta exemplar i a més a més, de persistència dilatada, fecunda i exercida en fronts variats, com el periodisme, l’agitació cultural, l’associacionisme cívic i la docència”. I precisament, M. Rosa Diranzo, una antiga alumna de mon pare a l’institut de Carlet, ara professora jubilada, deia: “El professor Bausset és un exemple per a tots els qui volem continuar fidels a la nostra terra i a la nostra cultura. Com a professora i antiga alumna de Josep Lluís Bausset, crec que als alumnes els expliquem el que sabem, però els ensenyem el que som. I el professor Bausset va ser per a mi un exemple d’integritat i de saviesa”.
També Robert Martínez, aleshores alcalde de l’Alcúdia, deia de mon pare en l’homenatge que li tributà l’Ajuntament, l’11 de setembre de 2010: “Bausset és un home imprescindible per entendre per què l’Alcúdia és com és i per a seguir construint el nostre poble, des dels valors d’un ciutadania activa i conscient”.
Home de principis, ferm i insubornable, i compromès en la defensa de la llengua i de les llibertats del País Valencià, Josep Lluís Bausset i Ciscar va ser un home senzill, “subterrani”, com el qualificà Joan Fuster. Mon pare va ser per a les meues germanes i per a mi mateix, un exemple de civisme i d’integritat. Un símbol i un autèntic maulet, compromès amb totes les tasques que ajudaren a vertebrar el nostre País: les revistes El Temps i Saó, la Universitat, els Premis Octubre, el Llibre del Poble de Déu, la Tertúlia dels Dilluns, la Fundació Huguet, els Casals Jaume I, la Federació d’Escoles en Valencià, el Trinquet i la Pilota Valenciana…
El seu record i el seu exemple no és només un record i un exemple per a la meua germana i per a mi, ja que Josep Lluís Bausset pertany a tots aquells que estimem el País i la llibertat. Bausset continua present en tots aquells que lluitem per la justícia, per la pau i pels drets humans. Bausset continua present en aquells que volem un País més tolerant, lliure del racisme i de la xenofòbia. Bausset continua present en tots aquells que el recordem i el portem al cor.
Quan va morir mon pare, la senyera del bon rei Jaume I, la mateixa que mon pare posava al balcó de casa cada any el 9’Octubre i cada 25 d’abril, cobria les seues despulles. I la Muixerenga que va acompanyar el seu enterrament, va ser un símbol d’un Poble “que no vol morir”, com canta Raimon.
Mon pare va ser un home apassionat per la llibertat, per la llengua i per la vertebració i el redreçament nacional del nostre País. Un home fidel als amics i un treballador incansable per la dignitat nacional del País Valencià! Un home entranyable que va nàixer hui fa 115 anys.
El fill de Bausset
