[Entrevista publicada a La Veu dels Llibres el 8 de juliol del 2023]
Aquest any se celebra l’Any Vallverdú, l’any d’eixe homenot que, en el seu centenari, va fer anys el 9 de juliol, encara manté una lucidesa intel·lectual que fa enveja, i una capacitat de treball i creació inesgotable. Josep Vallverdú és un home eixerit, mancat de tota vanitat, i no serà per tots els mèrits que acumula. Josep no deixa de caminar com a mínim dos quilòmetres al dia, i la seua capacitat de creació no coneix ni descans ni límits, és tan vell o tan jove com ell mateix es vulga sentir; no és pas un home desganat de vida. Josep estima tant la llengua catalana i l’ofici d’escriptor, que enraonar amb ell es assaborir la carnositat dels mots, la musicalitat de les paraules, i la perfecta cadència de les síl·labes.
Josep Vallverdú, activista cultural amb presència ininterrompuda a les nostres llibreries, que s’ha sabut explicar en els seus articles en premsa, és d’aquells intel·lectuals que, paral·lelament a la creació literària, està amatent a les sol·licituds de la societat i, si ha convingut, no ha dubtat de donar testimoni públic de la seva humanitat, de la seva civilitat més enllà de la literatura, esdevenint un referent de ciutadania compromesa.
Amb afabilitat ens acull al seu pis de Balaguer, el qual gaudeix d’unes vistes al riu Segre, i d’un perfil de l’església de Santa Maria, que sols fan que acaronar la mirada i captivar els sentiments. A la casa, la seua amatent companya, l’Antonieta, també ens acull amb la mateixa afabilitat. També hi ha Carme Vidal Huguet, comissària de l’Any Josep Vallverdú, que l’acompanya en totes les entrevistes i atén els entrevistadors.
Després d’aquesta entrevista, com m’agradaria que se m’hagués empeltat una rameta de coneixements i sensibilitat d’aquest homenot anomenat Josep Vallverdú i Aixalà.
Josep –és així com vol que em dirigisca a ell–, ets un home de Lleida, de la terra ferma, i segur que saps que les terres valencianes foren repoblades per gent vinguda de Lleida; a més a més, tu feies escultures amb paper-cartró, amb el mateix procés de com es feien les Falles. Llavors, és possible considerar que ets un valencià del nord?
(Se somriu) Rodonament sí, és clar, soc un valencià del nord, la millor definició que es podia considerar en aquest cas, atés que he treballat amb el paper d’una manera molt artesanal i molt particular. Jo vaig descobrir la pasta de paper de pura casualitat, i certament m’agradava molt crear amb ella; ara, però, ja fa temps que no conreo aquesta activitat creativa.
Quines son les teues influencies d’infantesa?
La meua família paterna ve de Montblanquet, poble que ha arribat a tenir sols dos habitants, i s’ha despoblat diverses vegades. D’aquest poble era el meu besavi, que era el pare del meu padrí, i va venir a casar-se a Sant Martí de Maldà, un poble de la vall del riu Corb. Mon pare no va voler ser pagès, tot i que era l’hereu, i va anar a Lleida, on va treballar de dependent de comerç, i el padrí es va quedar al poble. Van morir en poc de temps el meu padrí i el meu pare. La meua germana de petita era protestona i rebel, se’n volia anar de casa, i després va haver de fer de mare de sis fills i de mestressa del seu marit, que era metge, castigo de Dios (se somriu).
El padrí de Sant Martí de Maldà, quan era l’estiu, em reclamava. Jo l’hivern el passava a Lleida i l’estiu el passava a Sant Martí. Per tant, jo tinc una doble educació, d’una banda una educació rural, on de la mà del meu padrí em vaig ensenyar a fer hort i estimar la terra. Una altra cosa que tinc amb comú amb els valencians, saber fer hort. D’altra banda, de la mà del meu pare vaig adquirir una educació ciutadana. El meu pare era republicà, catalanista de centre. Ell tenia un sentiment independentista, però era moderat en les expressions. Mon pare em va donar una educació civil, de respectar les idees dels altres. Ell em deia: “Tu tens l’obligació de defensar amb la sang, si cal, el dret de l’altre a dissentir de tu”. Del meu pare he heretat el respecte als altres, una catalanitat natural.
El meu pare comprava premsa catalana com ara La Humanitat, el Mirador, i em va subscriure a la revista el Patufet. Mon pare, malgrat no tenir educació superior, era un home amb força cultura. Ell era comerciant, el comerç ensenya tant com els estudis. Mon pare era un home pont, jo soc més un home castell, i com a home pont em portava a casa tota mena de revistes, i llegia molt. El meu pare m’ha donat aquesta educació ciutadana, un fort valor envers la persona humana.
Vam tenir a casa una biblioteca bastant interessant, la qual em va desvelar el mon. A més a més, el padrí tenia una biblioteca immensa, encara que desordenada i caòtica. Llibres antics, llibres nous i llibres que havia comprat per lots. En recordo un que es deia El arte de descasarse, un títol força estrany per l’època. Al poble, amb el padrí, jo també llegia molt. El meu padrí tenia la revista El Teatre Català, que era una revista que publicava cada setmana una obra de teatre. El padrí havia dirigit el grup de teatre d’aficionats del poble. Una de les meues aficions primeres fou escriure obres de teatre.
Ets un escriptor sobre el qual s’han escrit tesis doctorals, que ha estat investit Doctor Honoris Causa, que ha rebut la medalla d’Or de la Generalitat Catalana, que és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Creu de Sant Jordi, que té un premi d’assaig que du el teu nom… Deixes un immens llegat a la literatura catalana. Creus que es coneix prou tot el teu llegat literari?
Jo crec que ara sí, perquè durant molt de temps, jo vaig ser un activista conegut a Lleida, en tots els camps culturals, no pas en el polític, de partits, però en l’ideològic sí. Quan vaig tornar a Lleida als anys seixanta, de retorn de Barcelona i de Sant Feliu de Guíxols, vaig trobar una ciutat que arrossegava encara molts rastres del franquisme, amb la gent acomodada a aquella situació. Tanmateix, vaig poder trobar encara una solada de catalanitat molt viva, vinculada a l’antiga seu de Joventut Republicana. Llavors jo vaig dir això s’ha de remoure, i a poc a poc vam anar fent una mica de contrapès a aquella vergonyosa invasió falangista. Després de passats els anys, i restablerta la democràcia, crec que sí que s’ha conegut i reconegut la meua obra creativa.
L’any 1954 vas guanyar el premi de novel·la d’Alcoi amb el llibre Las cinco vidas del Nereo. Com fou aquesta fita?
La meua relació amb el premi fou molt graciosa. En aquella plena època franquista, algú em va dir “Per què no escrius també alguna cosa en castellà?” Llavors jo ho passava molt just, m’acabava de casar, el nen sempre estava malalt, és malalt crònic. Jo llavors treballava al despatx d’una fàbrica de suro, portant la correspondència estrangera. L’amo em pagava justet.
El premi va caure de pura casualitat. Jo llegia La Vanguardia i en un anunci petitíssim deia “Premio de novela juvenil en Alcoy, premio Mossèn Josep”. L’arquebisbat de València patrocinava aquest premi, el qual tenia un aire escolar, i s’havia de presentar en castellà; eren temps de ple franquisme. Els de l’editorial Marfil d’Alcoi, en col·laboració amb l’arquebisbat, van crear aquest premi. Donaven un primer, segon i tercer premi. Llavors jo vaig dir “Inventa’t una novel·la i presenta-t’hi”.
Vaig tenir la idea ràpidament. Al llibre explicava, amb cinc episodis, la història d’un vaixell que arranca al segle XVIII, i arriba als nostres dies passant per diverses vicissituds i històries. El llibre va guanyar el primer premi i em van donar vint-mil pessetes, que era una xifra impressionant aleshores. Llavors jo vivia a Sant Feliu de Guíxols, on feia de director d’una Acadèmia, i al poble va caure com una benedicció. Que un membre del poble guanyés un premi com aquest, em va donar rellevància al poble.
Com s’inicia la teua relació amb el món de l’educació?
Jo vaig estudiar filologia clàssica, i a la filologia clàssica no m’hi volia dedicar. A mon pare el tenia preocupat, pensava que si no feia oposicions què faria, com em guanyaria la vida. Jo anava per les acadèmies fent classes, anava escrivint alguna cosa; no tenia massa pressa de fer-me un posició econòmica. El meu pare ja començava a remugar, i llavors em vaig trobar un company que em va dir que li oferien anar a dirigir una acadèmia que s’obriria a Sant Feliu de Guíxols, i em va dir si hi volia anar jo, i li vaig dir que sí.
A la postguerra, Franco no va crear instituts i llavors la gent anava a acadèmies, el buit d’instituts es suplia amb acadèmies. Eren com l’acadèmia Cots, que s’ensenyava de tot. Quan aní a parlar amb la gent que muntava l’acadèmia, vaig descobrir que ells no muntaven acadèmies, ells eren una companyia d’assegurances, que oferien admetre als nens a l’acadèmia si contractaven una pòlissa d’assegurança. Per fer una mica de propaganda de l’empresa d’ensenyança que es deia EDESA, Española de Enseñanza SA, havien muntat unes quantes acadèmies, però només perquè es veiés. Era una acadèmia que no tenia finalitat educativa ni pedagògica, i on s’ensenyava inicialment mecanografia, ortografia, anglès, i francès. Després enviaren més professors i poguérem fer ciències, matemàtiques i més matèries acadèmiques.
L’acadèmia va durar un poc més de quatre anys, ja que no tenien tots els permisos. Com que no ho veia clar, als dos anys vaig plegar i me’n vaig anar a treballar a una empresa de suros, a treballar al despatx. Tanmateix, vaig continuar fent classes particulars al vespre. Anys després, ja vaig fer oposicions al cos docent, on vaig acabar sent Catedràtic d’Institut, i també he fet classes a la Universitat.
A més a més, la meua primera dona, Isabel Arqué, era una gran professora i pedagoga. Un dia em va dir: “Jo vull fundar una escola en català i moderna”, i va fundar l’Escola Alba, de Lleida. Ella havia estat deixebla directa d’Alexandre Galí i Coll, de Vicens Vives, de Carme Serrallonga, d’Artur Martorell. Isabel havia estudiat a l’Escola Blanquerna, per tant, tenia una formació pedagògica molt sòlida. Isabel no va poder superar unes complicacions que arrossegava des de feia temps i va morir un 18 de maig de l’any 2012.
Una societat que no llegeix és una societat condemnada a la misèria intel·lectual, tanmateix els nous mitjans audiovisuals estan provocant un arraconament del plaer de la lectura entre els més joves. Com salvarem Rovelló entre les noves generacions?
L’invent més terrible del segle XX es diu telèfon mòbil. És com una oficina a la butxaca. Si es fa servir per telefonar o enviar i rebre missatges, encara, però si es fa servir per a tot és on tenim el problema. A la quitxalla, que normalment és mandrosa, el mòbil els tanca la tendència a llegir. El que té tendència a llegir ho farà sempre, però el que no, difícilment l’adquirirà. La lectura, doncs, és ara un problema, perquè la quitxalla no està actualment acostumada a llegir. Està acostumada a llegir missatges curts i poc més.
Jo vaig entrar molt gran en tot aquest mon dels mòbils i els ordinadors. L’ordinador el faig servir per escriure, per buscar coses al Google, i poca cosa més. Jo em vaig inventar un missatge que deia 4PMKPanda, que volia dir: Ens trobarem la colla a les quatre de la tarda al quiosc, i això és el que fa la quitxalla, missatges curts per comunicar-se. Sols llegeixen els missatges curts, els llargs no. Veuen un llibre i diuen: Uf dues-centes pàgines, no, no!
Continuem amb els joves i la lectura. Què penses de les lectures obligatòries als centres educatius? Ajuden a fomentar la lectura o allunyen els joves de la lectura?
Els joves, moltes vegades, llegeixen el que no volen. El Dr. Molas m’explicava que ell condemnava les lectures obligatòries, en la idoneïtat de les lectures obligatòries. No pots agafar una nena o un nen de quinze anys i fer-li llegir Foix, no; dona-li Josep Vallverdú, dona-li Juli Verne; si no, acaben veient la lectura com una cosa confusa. Carner també el troben massa alambinat. Se’ls hauria de donar la lectura que a ells més els agradaria.
Fixa-t’hi, que en literatura catalana no tenim literatura de quioscos. Una vegada ho vaig dir molt seriosament a La Galera: “Voleu que faci jo cada mes una novel·la de 80 pàgines que es pugui posar als quioscos, i que l’aprenent del lector llegís això? És un producte literari que no existeix”. La revista Cavall Fort encara s’està venent per subscripció, encara no és als quioscos. Amb les edicions digitals de diaris i revistes acabarà desapareixent el paper. Això és un mal, ja que jo crec que el suport de paper fa més agradable la lectura.
Com visualitzes la novel·la juvenil?
La novel·la juvenil ha de ser una novel·la iniciàtica. El personatge, quan acaba la novel·la, ha de ser millor que quan la va començar. Això repercuteix en el lector, que quan l’acaba de llegir, sense necessitat de fer pedagogia, ha aprés a estar més ben situat en el món, i ser més responsable.
Tu vas començar a escriure des de molt jove, però a quina edat vas pensar que eres un escriptor amb tot el que això implica?
Jo vaig començar a escriu als dotze anys, i ja em vaig creure que era un escriptor. Quan el professor ens deia “heu d’escriure una redacció sobre el que heu fet el diumenge”, tots feien el mateix, però jo no feia el mateix. Jo m’imaginava un diàleg entre un individu del poble i un foraster. Pere Calders, quan era estudiant, els van dir a classe que expliquessin com és el camp. La resta dels seus companys explicaren que al camp hi ha flors, hi ha arbres, hi ha muntanyes, unes sèquies… però ell es va inventar un diàleg entre dos pardals… dos teuladins dalt d’un arbre. Això és ser escriptor.
Ara que parlem de natura. En març de 1985, en el programa Identitats, et va entrevistar Josep Maria Espinàs. En l’entrevista, vas dir que estimaves molt la natura, que t’agradava sentir-te a prop de la terra i dels animals, i que fins i tot t’hauria agradat estudiar veterinària. Et senties ja aleshores un ecologista, quan llavors hom no parlava quasi de l’ecologisme ni del canvi climàtic?
Doncs clar, jo he aprés que és la natura des de xicotet. Si treia les males herbes, treia les males herbes, perquè sabia que eren males herbes respecte de la planta que fagocitaven. No sabia llavors què era allò de l’ecologisme, però en les meues actituds ja era un ecologista. Com que ecos vol dir “casa” i “economia”, doncs la cosa ecològica també significa “el respecte per”, tant respectar els altres com respectar l’entorn.
A diferència del que es deia en la Il·lustració, que l’home està per damunt de la natura, cal recordar que l’home “forma part de la natura”. Cadascú de nosaltres sols som un element vital al si de la natura, no per sobre de la natura. La natura no està al servei de l’home, això és un error catastròfic. Mira que està passant ara, amb la crisi climàtica: està passant la venjança del cosmos, sobre damunt nostre. És molt greu el que està passant. M’han convidar a fer la lliçó inaugural de la Universitat de Barcelona, ara a l’inici del proper curs, i estava pensant que una part central del discurs que faré serà palesar el perill que tenim de fer malbé del tot aquest planeta nostre, perquè és molt fort el que està passant. Tinc molt interioritzada l’estima per la natura.
Desprès del tercer volum de les teues memòries, quin nou projecte literari tens entre mans?
El quart volum, Mosaic de Tardor, està a punt de sortir. És un llibre que agafa des de 1970 fins ara. Jo havia escrit per Proa, bastant ben editat, sobre l’any 90 o 92, tres volums d’autobiografia: Vagó de tercera, que era el primer, Garbinada i ponent, que era el segon, i el darrer: Desmudat i a les golfes. Fa dos anys em vaig adonar que allò s’havia acabat l’any 70, i des de llavors fins ara no havia dit res, i això que des de llavors han passat moltes coses. En articles havia dit coses, però explicar-me ordenadament no.
Aleshores, com que jo ja havia donat tota la meua biblioteca i tota la meua documentació a la Universitat de Lleida, i no tinc papers a casa, doncs ajudant-me de la memòria i alguna informació colateral que trobava en fonts diverses, vaig refer les meues memòries. Jo a l’any 70 vaig deixar Lleida i em vaig fer una casa a Puiggròs, a tocar de les Borges, i des de fa uns anys que visc amb l’Antonieta a Balaguer. Des de l’any 70 fins ara han passat tantes coses, tant a mi com a Lleida, al món, a Espanya, a Catalunya o als Països Catalans, com ara les bufades independentistes, tan mal portades des del punt de vista tàctic, segons el meu parer, i que ens han abocat al moment actual, un moment d’impasse. La independència és sempre un procés molt llarg, i és un procés que sempre acaba amb una taula de converses, i amb cessions per les dues parts. Però, els governs espanyols tenen un lema inamovible, siguin del govern que siguin: la unitat d’Espanya és intocable, i d’aquí no baixen. El President Pujol, amb qui vaig col·laborar des de l’any 50, tenia una teoria: que s’havia d’anar a poc a poc.
Amb quins escriptors valencians has mantingut més contacte? Amb quins has tingut més relació?
Jo vaig conèixer Joan Fuster, però poc. Fuster el vaig conèixer aquí a Balaguer, perquè va venir amb l’editor Albertí, en un temps en què Fuster cercava les fronteres de l’idioma, i com que som en contacte amb el veí Aragó, doncs vam tenir una petita conversa, però jo vaig parlar poc amb ell. Després el vaig tornar a veure quan jo era jurat dels premis de Santa Llúcia, on ell també ho era, i allí vam tornar a coincidir, on sols vàrem tenir converses curtes, no vam mai arribar a una relació profunda, però el vaig llegir molt. Fuster s’ha de llegir. Jo faria que tota persona que té interès per la nostra cultura, llegís Fuster, perquè és un model d’ecologisme superior, que diria jo. Tenia una visió molt universal, molt panoràmica de tot, i molt profunda. Tanmateix, fou malaguanyat, perquè fou molt maltractat.
També vaig conèixer Germà Colón, però poc, abans que ell moris, quan jo vaig ingressar en l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1991. Ell ja cuejava, però encara va venir a un parell de reunions. Era molt bo d’escoltar, perquè era un pou de saviesa filològica, un home preparadíssim.
Amb qui he tingut més contacte és amb el Mira, perquè ha vingut molt a Balaguer, perquè ha fet moltes conferències aquí a Lleida. Li van donar un premi aquí a Balaguer i vaig ser jo el qui l’hi vaig lliurar; i a més a més Mira també ha fet filologia clàssica com jo, i l’admiro molt.
A Ferran Torrent el vaig conèixer de passada, igual que Vicent Alonso. Amb Alonso vaig tenir una sola conversa, però vaig pensar “aquest home és molt interessant”. A Piera sí que l’he vist molt més, vam viatjar junts a la Fira del llibre de Torí, on vam estar tota una setmana junts. Em va fer anar a Alzira a xerrar allí. Amb Ferrando i amb Pitarch, com a filòlegs, també els he tractat. Pitarch m’estima molt, m’estima massa (somriu). M’envia unes cartes on em diu “la falta que ens fas”. Ho diu perquè jo ja no vaig a les reunions de l’IEC, jo soc emèrit des de fa molts anys ja, i em fa molta mandra viatjar. El Brauli Montoya, el Pérez Saldanya, Lluís Polanco, que… se’l veu poc perquè sempre està voltant pel mon. Jo diria que de tots els que he anomenat, amb els que tinc més simpatia, són el Pitarch i el Ferrando. Son dues persones amabilíssimes, elegantíssimes intel·lectualment. El Pitarch diu que jo he salvat la llengua i coses d’aquestes (torna a somriure).
Ara però, he de dir que alguns poetes valencians son extraordinaris, de lectura obligatòria. Jo em vaig quedar fascinat amb Vicent Andrés Estelles. Jo vaig parlar amb ell dues vegades, és un poetàs! La poesia de Fuster també està molt bé.
Recuperem els lligams valencians-lleidatans. No sé si coneixes una experiència que ja fa anys que es realitza, que son les trobades dels valencians que tenen el cognom de Benavent al poble de Benavent del Segrià. Què es podria fer segons tu per tal que valencians i lleidatans ens sentírem més a prop?
Es curiós, de Benavent era la padrina de la meua primera dona. Ho trobo força interessant. Si hi hagués gent que es digues Vallverdú ja m’agradaria que es trobessin, però bé, no és un topònim i és més difícil. Ja estaria bé que es descobriren més lligams com aquest, per exemple gent que es pugui dir Àger. Evidentment, molts cognoms valencians devien de venir del poble dels repobladors lleidatans.
Ivars, Alberola, Camarasa, Agulló, Ponts, Ivorra, Tàrrega, Verdú, Ciscar, Cellers o Tamarit són pobles de l’àrea d’influència de Lleida que han donat origen a cognoms valencians. I molts altres, com el mateix Balaguer, on som ara.
Invoquem ara Joan Fuster i el seu Qüestió de noms. Per tu català, valencià, mallorquí… sols son una qüestió de noms, o la voluntat d’una segregació idiomàtica imposada?
Hi ha sens dubte una segregació imposada pel poder, i és un absurd, perquè la llengua és una, amb les variants corresponents. Si un senyor que a casa seua parla asturià i al carrer parla castellà, de segur que no fa una bandera separatista del seu idioma. Que se’n diu valencià, se’n diu valencià des del segle XV, no s’ho han inventat ara. Els escrits al segle XV ja diuen llengua valenciana, però no dubtaven que era català. Els mallorquins si en volguessin dir mallorquí no em faria res, i els rossellonesos també diuen català. No hi ha cap dubte que tot és català, en vulguis dir com en vulguis dir a cada territori. A diferència del leridadismo, que era un castellanisme i volien segregar.
La qüestió lingüística mai ha estat tan aguda com aquí. Al Canadà, per exemple, no han tingut cap problema amb la qüestió lingüística. Al Quebec tothom sap parlar el francés i l’anglés, i aquí tothom hauria de saber parlar català i castellà, però no, hi ha gent que està trenta-vuit anys vivint aquí i diu sense cap rubor que “no entiende y que no habla catalán”. Això de les escoles és una vergonya. Una família protesta i es canvia al castellà. Si pel poder espanyol fos, no hi hauria el 25%, hi hauria el 30% o més.
El periodista Francesc Canosa, que per cert va escriure el llibre Tu, Vallverdú, entrevista a una vida, va encunyar, des de la revista de Lleida Arts, el terme Lleida Power. Creus que veritablement hi ha un Lleida power?
Rotundament no. Lleida, a diferencia de Tarragona o Girona, llevat de la capital, no té poblacions importants. La ciutat més important després de Lleida és Balaguer, amb 17.000 habitants; Lleida, 140.000. Llavors el hinterland de Lleida és de ciutats molt petites com ara Tàrrega o Mollerussa, d’un 16.000 habitants cadascuna; i poca cosa més.
Girona té Figueres amb 46.000 habitants, té Palafrugell amb 23.000 habitants, té Sant Feliu de Guíxols amb 22.000 habitants, té Palamós amb 18.000 habitants, i d’altres. Totes elles ciutats industrials, comercials i de pes, per no parlar del turisme. Lleida sols té al seu voltant capitals de comarca amb poc de pes de població.
No hi ha un Lleida power, el que hi ha és una Lleida que havia estat pobra de producció cultural, literària sobretot. Passats els anys vuitanta, ha tingut darrerament un esplet d’escriptors molt joves, i alguns de la Franja també incorporats. Això li ha donat a Lleida un brill que no tenia, i ara una presència una mica més evident a Barcelona. Tanmateix cal dir que jo ara no estic gaire al corrent de les novetats.
Quan escrius, quin imaginari, quines reflexions, quines vivències, quins dubtes vitals vols transmetre als teus lectors?
Dubtes vitals, cap! (se somriu). Moltes vegades, per analitzar un autor, es pren com a punt de partida la seua literatura narrativa. De literatura narrativa sols he fet literatura juvenil. Tinc dos o tres volums de relats curts per a gent gran. Allí hi ha de tot, i agafant la definició de Vidal Vidal, “hi passen coses”. És a dir, no hi ha només una introspecció o problemes psicològics, hi passen coses. Una aventura que li passi, un convenient que li passi, un nus argumental. Tinc tendència a escriure accions, a través de les accions es veu el caràcter dels personatges, però no m’he plantejat mai de fer una “novel·la per a grans”, d’aquestes que tenen un premi i que després es veuen ben gruixudes. No és la meua vocació, jo continuo sent essencialment un autonarrador, és a dir, estic bastant sobre el jo, sobre mi mateix, com els escrits de les memòries que abans comentava.
Parlem ara del Vallverdú i la vida. Afirmava el poeta Enric Casasses a Vilaweb que “El mon fa segles que no rima”, creus que el mon està abocat a una distopia inevitable, tal com apunten moltes sèries televisives, o la societat sempre trobarà la salvació?
No ho podem plantejar en uns termes absoluts de sí o no, hi ha de tot. Jo diria que el que ens està amenaçant és la pol·lució atmosfèrica, la presència de gasos nocius a l’atmosfera. Aquests gasos ara provoquen uns fenòmens que abans sols es veien de tant en tant, i ara per desgràcia molt sovint, com són les grans inundacions i les grans sequeres com les que patim ara. Fa ja massa mesos que no plou com caldria. En la banya de l’est d’Àfrica la gent se està morint de gana, que és una cosa tremenda. Tot d’una, més inundacions, més tsunamis, més erupcions volcàniques. No se si tots aquests fenòmens es deuen a un desequilibri de l’estratosfera que envolta la terra. El que si sé és que hi deu haver un motiu o altre que ho provoca. Fins i tot el geòlegs ens informen que veurem més moviments sísmics.
El mal va començar en el segle XVIII, amb el avenços científics, que van crear la química per exemple, i al segle XIX va continuar. Tanmateix, va ser alhora un temps d’esperança, amb el positivisme de Comte i tot això. Al segle XX s’han fet més invents i perfeccionaments que en la resta de la historia de l’home. Al segle XX es crea el plàstic, que és producte d’una deixalla del petroli, i el plàstic ens ha envaït, però alhora hem desxifrat el genoma humà. Per consegüent, tot això ha produït un engreixament mental de l’home, en el sentit que creu que ho pot aconseguir tot, i aleshores ve un moment en que tot això continua avançant i arribem a la Intel·ligència Artificial. La IA no és més que l’evolució del xip.
La IA la vaig descobrir escrivint correus electrònics. Jo escric molt sovint a la Carme Vidal, i en els correus quan escric una “C” de seguida em surt Carme Vidal. Però la prova més terrible i perillosa que vaig veure de la potència de la IA, fou quan un dia a casa vingueren uns amics industrials i la seua filla. La seua filla, amb el telèfon, va entrar a una intel·ligència artificial de les que hi ha en Internet. Li vam dir que li digués a l’aplicació que s’inventés un viatge, que volíem anar a Perth, a Australià. Llavors, en un instant, va dir per on anar, com anar-hi, en quins aeroports fer els canvis, en quines estacions ens podríem desplaçar millor, què fer quan s’arriba a l’aeroport, i tot de detalls.
Després li vàrem demanar que fes un article signat per Vallverdú sobre el vi i la vinya. Als nou segons comença a crear l’article, sense cap falta d’ortografia, amb un català perfecte. Jo començo a tenir fred a l’esquena, ja que mentre llegia l’article creat per la IA vaig començar a reconèixer frases que eren meues, girs idiomàtics que jo utilitzo, construccions sintàctiques meues, paraules que jo faig servir molt.
La IA havia llegit tot el que hi ha en Internet sobre mi, en poquíssims segons i m’havia sabut suplantar. Aleshores vaig pensar que estàvem perduts. Un ordinador ja podia ser Josep Vallverdú, i això fa pensar, ja que tot sembla que depèn d’un algoritme que no controlem. Una associació de científics nord-americana ha demanat als fabricants de la IA que parin; encara que la màquina, encara que estigui en stand by es continua alimentant, processant dades i autocreant-se. Amb la IA estem presoners, ara resulta que ens hem empresonat.
Abans parlaves de Carme Vidal, que és la comissaria de l’Any Vallverdú, i em consta el seu immens treball per donar-hi la màxima projecció. Què vols remarcar de la tasca desenvolupada per ella?
La Carme té moltes condicions organitzatives. Primer, té un avantatge sobre qualsevol altre comissari o sobre qualsevol altra comissària possible, i és que ens coneixem des de fa molts anys. La Carme havia estat alumna meua, quan tenia disset anys. Segons ella, va demanar d’anar a l’institut de les Borges Blanques perquè volia venir a les meues classes. Quan ella va començar a tenir càrrecs en l’entorn de la cultura a Lleida i altres indrets, vam tenir més contactes, perquè jo anava molt, per exemple, a l’Institut d’Estudis Ilerdencs durant els vuit anys que ella en va ser directora. Afegim que es va fer molt amiga de la Isabel, la meua anterior muller, fins que ella va morir. Després va continuar l’amistat amb la l’Antonieta, la meua actual muller. La Carme venia sovint a l’Espluga, i s’ocupa de la meva obra. Sempre hem tingut una sincera amistat.
Com et perceps tu com a persona? Amb tota la teua trajectòria vital, què has descobert que és el veritablement important en la vida?
Jo soc molt vital, soc dels que pensa que en el fons no em sortiran bé les coses, però he de provar de fer-les. Jo soc un pessimista que treballa com un optimista. Soc dels que valora les coses pel que són, no pel que voldries que fossin. Si un arbre t’ha sortit una mica tort, doncs paciència; si una cosa no t’ha sortir prou bé a la primera vegada, doncs torna-ho a provar, i possiblement et sortirà més bé. No cal cedir mai al pessimisme.
Les temporades que he estat pessimista han durat poc, m’he sobreposat sempre. La malaltia de la Isabel fou molt dolorosa, durant cinc anys tenia tots els mals del món i vaig aguantar sense defallir. Si estàs al servei d’una persona, ho dones per bo tot. Jo tinc un fill de setanta anys que té una malaltia crònica, i està ingressat en un centre especialitzat, i no per això he deixat mai d’estimar-lo ni d’estar per ell.
Quins llibres teus són els més referencials, que s’han de llegir per tal de conèixer el teu llegat literari? Recomana, doncs, als lectors de La Veu dels Llibres, tres llibres que han de començar a llegir per tal d’entrar en l’univers Vallverdú.
Comencem per un llibre que es va publicar a València, un llibre d’aventures infantils, de seixanta-cinc pàgines, que porta com a títol Gasan i el lleopard, que va tenir un premi. Un altre seria Proses de Ponent, és un llibre bàsic. També Indíbil i la boira. Per últim, recomanaria algun llibre juvenil de gamma alta, d’aquells que poden llegir tant els joves com els adults, com per exemple El testament de John Silver, que és la meva aportació a la continuació de L’illa del tresor. Aquest llibre se l’han llegit alguns anglesos i m’han dit que és la millor continuació que han llegit mai de L’illa del Tresor. De continuacions del llibre de Stevenson se n’han fet moltes.
Quin missatge personal vols adreçar als lectors de La Veu dels Llibres.
Que llegeixin i coneguin la meua obra literària, que no quedaran defraudats. Que no es descuiden de llegir, a més a més dels llibres que he recomanat, la meua poesia. Tot prosista fa de tant en tant algun poema, però arran de la mort de la Isabel vaig aprofundir en els meus sentiments, en el coneixement de les coses en forma de poemes. Un fenomen que em va passar és que expressar-me en forma de poemes va estar una mena d’oxigenació per a mi, una mena de vitamines per continuar. De tant en tant tinc necessitat d’expressar-me amb vers. Ja tinc set llibres de poesia publicats, i això és molt per un període de deu anys, del 2009 fins ara, i ara estic ja fent el vuitè. De poesia, no et pots posar a fer-ne per pura facilitat, hi ha d’haver quelcom que et somogui a tu. Jo faig poesia de l’experimentació, de la memòria, de contacte amb el món. Crec molt en la teoria de Maragall de l’“Elogi de la paraula”. Una frase et motiva.
Per últim, quina resposta o comentari voldries dir a aquella pregunta imprescindible que no he sabut fer-te.
(Se somriu) Escolta, a mi les entrevistes m’agraden, me n’han fet moltes, però sempre m’he adonat que en cadascuna d’elles explicava alguna cosa més. Per tant, vinguin entrevistes, perquè potser entre totes al final hi haurà un retrat no fragmentat sinó més complert d’una persona que ha tocat moltes tecles.
Si et diguera que jo de major voldria ser Josep Vallverdú, que em respondries?
Jo de gran voldria ser aquell nen que tenia quatre anys.
Josep, ha estat un plaer immens per a mi poder fer-te aquesta entrevista, i sols em queda donar-te les gracies i desitjar-te el millor.
