Josep feia molts anys que estava mort, però això no li ho havia dit ningú. No era per maldat, sinó per una combinació entre l’educació, el respecte i una profunda incompetència emocional. La seua dona, que ja sospitava alguna cosa pel fet que ell passava pel mirall sense reflectir-se (fet que ella atribuïa a un problema de neteja o de consciència), preferí fer com qui no veu. Els fills, més pràctics, ho consideraven un tema incòmode. “Si ell se sent viu, per què arruïnar-li el dia amb tecnicismes?”, deien mentre li oferien cafè descafeïnat i galetes sense gluten.
Josep continuava la seua rutina amb una eficiència admirable: es despertava a les 7:03 (hora que considerava més filosòfica que les 7:00 en punt), es dutxava amb aigua que no mullava (símptoma ja evident de la seua condició etèria), es posava una camisa passada de moda però viva de records i eixia al carrer amb pas decidit, com si tinguera un lloc al qual anar —i el tenia: la feina, encara que el seu despatx feia anys que l’havien reconvertit en una màquina expenedora de croissants d’aire.
Ningú a l’oficina no gosava dir-li res. El seu cap, un home de poques paraules i moltes suposicions, havia decidit mantenir Josep en nòmina per si algun dia feia falta algú capaç de morir sense que se n’adonara. El veien seure davant d’un ordinador apagat i fer com que escrivia informes sobre coses que ja no existien: balances fiscals de l’any 1998, informes de recursos humans de treballadors morts (com ell mateix) i informes de cafès amb massa sucre.
La veritat, tothom l’estimava molt. Era l’únic mort que no feia por. No gemegava de nit, no arrossegava cadenes, no xiuxiuejava secrets esgarrifosos. Era un mort cívic, pulcre, puntual. L’únic que l’irritava eren els morts que es comportaven com a vius i els vius que s’entestaven a morir a mitges.
Quan son pare va morir —per segona volta—, Josep va acudir al soterrament amb un respecte insòlit. «Ara sí que és mort del tot», digué, amb una punyida d’enveja; tanmateix, va notar que a aquest nou enterro, va anar menys gent que al primer. I així passaren els anys. Josep assistia a enterraments com qui va a concerts de música antiga: emocionat, però desorientat. Un dia va mirar al voltant i s’adonà que ja no quedava ningú. Ni fills, ni nets, ni companys de treball, ni la màquina de croissants. El seu nom ja no apareixia als rebuts, ni al padró, ni a la memòria col·lectiva del barri.
Va començar a dubtar. “I si realment estic mort?”, pensava mentre intentava pagar amb pessetes en una cafeteria que només acceptava criptomonedes metafísiques. Però com podia estar mort si encara pensava? O potser pensar era el veritable símptoma de la mort? ¿És la consciència el penúltim estadi abans del silenci etern? ¿Podia la mort ser una rutina i la vida una distracció col·lectiva?
Fou aleshores quan es va asseure en un banc del parc, davant d’un colom que semblava més viu que ell, i va plorar. No perquè haguera entès res, sinó perquè no li quedava ningú que poguera fingir que ell era viu. La seua mort, ignorada per cortesia, havia estat suportable; però la seua soledat era real, i això sí que feia mal. I fou així, paradoxalment, que va morir de pena. La primera mort fou ignorada; la segona, inevitable. I només el colom ho va notar.
Però fins i tot després d’això, durant algunes nits amb lluna plena i poca cobertura, Josep torna a passar pel seu vell despatx, comprova que tot estiga en ordre, escriu un informe que ningú llegirà i se’n va a casa, satisfet, convençut que encara té molt a fer. I potser sí.
Perquè potser ser mort només vol dir que ningú et contradiga mai.
Ara bé, hi ha qui sosté —en cercles molt poc concorreguts de pensament ontològic terciari— que Josep mai no va morir de veritat. Que aquell episodi final, la suposada mort per pena, no fou sinó una nova fase de la seua postvida activa, un estat conegut entre els estultisòfics com a presència absent, que es manifesta quan una persona ha estat tan ignorada per la realitat que aquesta decideix continuar sense ella, per no haver de donar explicacions.
Hi ha teories —poques, però molt convençudes— que diuen que Josep, en realitat, es va fusionar amb el mobiliari urbà: que la seua essència és ara aquella paperera que mai es desborda, o aquell semàfor que sempre fa verd just quan arribes. D’altres afirmen que va reencarnar-se en una idea: la idea d’una vida que no molesta, una vida sense exigències, ni crits, ni celebracions. Una vida discretament morta. I encara hi ha qui sospita que Josep és una metàfora ambulant, com qui camina per error dins d’un poema existencialista escrit per un funcionari deprimit.
Siga com siga, Josep no ha deixat empremta tangible. No hi ha estàtues, ni carrers amb el seu nom, ni frases memorables atribuïdes a ell. Només alguns vells informes amb dates impossibles i frases inacabades: “Proposta de protocol per a relacions humanes sense contacte emocional”, “Informe sobre la conveniència d’ignorar la veritat si fa nosa”, i una nota a mà que diu: “Potser ja no cal ser per existir”.
Però hi ha un lloc —petit, polsós, oblidat fins i tot per l’oblit— on Josep continua present. Un calaix en una biblioteca municipal on ningú entra, al costat d’un llibre sense lletres, s’hi conserva el seu carnet de treballador públic. Encara no ha caducat. I segons les normatives internes de l’ajuntament, mentre el carnet siga vàlid, Josep no pot ser declarat oficialment mort. I això, paradoxalment, li dona una mena d’immortalitat burocràtica.
Així doncs, Josep roman viu-mort, mort-viu, en una zona grisa de l’existència: aquell lloc estultíssim on la realitat no s’atreveix a posar límits clars. I qui sap… potser tots tenim una mica de Josep dins: aquella part de nosaltres que fa com si res, que continua endavant, malgrat tot, per no incomodar.
I mentre no es diga el contrari, Josep continua fitxant puntualment a les 7:03.
També cap la possibilitat que qui escriu aquesta història estiga mort i no ho sàpiga.
