El Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT), situat a Ares dels Oms (la Serrania) i pertanyent a l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA), s’ha consolidat com un actor clau en la vigilància espacial. El juny passat va ser classificat com el tercer millor observatori del món en seguiment d’asteroides potencialment perillosos -si s’hi exclouen els grans programes automatitzats o Big Survey, i el sisé si s’hi inclouen-, segons el rànquing publicat per l’organisme europeu NEODyS. Al seu darrere, en quart lloc, apareix Mauna Kea (Hawaii), que treballa amb telescopis de 2,5 metres de diàmetre. El president d’AVA, Jordi Cornelles, explica a Diari La Veu el treball que duu a terme l’entitat.
Què significa per a l’AVA formar part d’aquesta llista?
És una gran satisfacció i un reconeixement. Poder estar en l’elit mundial dels observatoris, tant professionals com amateurs, en aquest camp concret de l’estudi dels asteroides i, sobretot, dels potencialment perillosos, ens fa molt feliços. Per a nosaltres és un premi que ens anima a no deixar de treballar. Si aspirem a continuar en els primers llocs dels observatoris de tot el món, no podem parar.
Com han aconseguit aquest tercer lloc del pòdium mundial? Què s’ha fet des d’Ares dels Oms per a puntuar tan alt?
Ho hem aconseguit gràcies al treball d’un company nostre, Álvaro Fornas, un dels operadors dels telescopis del CAAT, que segueix un asteroide descobert el 2022, però del qual s’havia perdut la pista durant molt de temps. Álvaro va recuperar aquest asteroide, anomenat 2022 BJ, que és dels que es consideren potencialment perillosos, ja que té una grandària respectable, més de 140 metres de diàmetre.
Molt respectable… I com el va localitzar?
Com he dit, es va observar el 2022 i la seua trajectòria es va perdre poc després; per tant, la seua òrbita era inexacta. Ja no se sabia on era el 2022 BJ. Ara bé, el 2025, el company Álvaro Fornas es va dedicar a fer simulacions amb el software que utilitzem en aquests treballs amb l’objectiu de calcular la ubicació d’aquest asteroide perdut, i després de més de 300 simulacions, va acotar una zona del cel, hi va apuntar amb el telescopi i, efectivament, va trobar la pedra de 140 metres que estava desapareguda. Això és el que ens ha fet entrar en el rànquing dels millors observatoris de tot el món, que elabora un organisme europeu anomenat NEODyS. El mes de juny ens vam situar en tercera posició, i el juliol vam passar a la quarta posició. Malauradament, durant l’agost no hem pogut mantindre la classificació, perquè això és un rànquing mensual i la meteorologia, els incendis, les pluges i el mal temps ens han impedit rastrejar el cel. I si no treballes i no aportes mesuraments, doncs no pots puntuar. En resum, la qüestió clau ha sigut l’asteroide perdut del 2022.
Per tant, els grans observatoris detecten elements que són potencialment perillosos per al planeta, però després no en segueixen el rastre. Són entitats com l’AVA d’arreu del món les que s’encarreguen de vigilar-los.
Exacte, exacte… Els Big Survey, els grans rastrejadors, són telescopis normalment molt grans, situats en complexos astronòmics molt ben equipats. Disposen de telescopis de metre i mig, de dos metres, o més… Són aparells molt grans en comparació als que hi ha en un observatori amateur com el nostre. L’única tasca que tenen aquests Big Survey és rastrejar el cel cada nit quan està ras. S’hi dediquen, exclusivament, a això. Són capaços de rastrejar grans àrees de firmament nocturn, cosa que nosaltres no podem fer.
Així, són aquests observatoris, proveïts de telescopis grans i potents, els que troben els asteroides i altres elements potencialment perillosos.
Sí, els detecten, però no en fan el seguiment. Envien una posició, unes coordenades, i diuen: “Ací hem descobert alguna cosa”. Molt bé, però no investiguen si la pedra es dirigeix cap a la Terra ni quina trajectòria seguirà. Per això, després, tan important o més que el descobriment, és la tasca del seguiment, poder determinar exactament l’òrbita de l’asteroide que han descobert grans serveis, com ara el Catalina Sky Survey, als Estats Units; el de Calar Alto, a Almeria, o els de la Universitat de Hawaii. Tots tenen telescopis molt grans. Tot i això, nosaltres, des del CAAT, també hem fet algun descobriment. No molts, dos o tres directament, i una mitja dotzena com a codescobridors, perquè la mateixa nit algun altre observatori també ho ha detectat. De qualsevol manera, com he apuntat adés, el que es valora és aportar mesuraments vàlids i correctes. I és clar, hem pogut fer una puntuació tan alta en el rànquing mundial d’observatoris amateurs perquè hem localitzat aquesta pedra de més de 140 metres de diàmetre, el 2022 BJ, que cap altre observatori del món ha seguit.
El seu to em genera certa inquietud. Per què és tan important vigilar l’asteroide 2022 BJ?
Perquè entra dins de la categoria dels PHA (Potentially Hazardous Asteroid, per les sigles en anglès). És a dir, un asteroide potencialment perillós que s’ha de seguir i monitorar.
Entenc que treballen contrarellotge per a determinar la trajectòria abans de tornar a perdre’ls de vista. Una tasca constant i molt exigent que duen a terme persones entusiastes, enamorades de l’astronomia, no professionals, i, per tant, amb recursos limitats. Com es gestiona l’AVA i quines ajudes o subvencions reben per a dur a terme el treball al CAAT?
Som una associació cultural i científica sense ànim de lucre, i no tenim cap mena d’ajuda, ni subvenció pública ni privada. Ens mantenim amb les quotes dels socis i per les activitats de divulgació que fem en les visites al CAAT o en les xarrades en municipis i col·legis.
Res més?
Res més. L’única ajuda que hem rebut, i això sí que voldria remarcar-ho, va ser fa dos anys, el 2023, d’una entitat dels Estats Units, The Planetary Society, fundada per Carl Sagan el 1980. Una fundació altruista que fa aportacions de diners per a comprar material i equipament a observatoris amateurs que demostren la seua vàlua en el camp en què treballen. Nosaltres els vam enviar un dossier en el qual constava què féiem al CAAT i els mitjans amb què ho fèiem, i ens van respondre immediatament. Ens van preguntar: “Què necessiteu?” Vam contestar que la càmera que utilitzàvem s’havia fet malbé i calia canviar-la. Ens van demanar pressupost, uns 7.000 euros, i la setmana següent ens havien ingressat al compte 8.000 dòlars. Tot això, per correu electrònic, una comunicació… epistolar. I tot va ser molt ràpid, molt immediat. Fixa-t’hi! Això és l’únic que hem rebut, i de fora de l’Estat. Ni la Diputació de València ni la Generalitat Valenciana ni el govern espanyol ni el govern europeu.
És complicat accedir a subvencions o prefereixen mantindre’s amb les quotes dels socis?
Nosaltres hem intentat demanar subvencions. El que passa és que no som un observatori professional, ni una universitat ni l’Institut Astrofísic de Canàries, i les convocatòries estan enfocades a organismes públics, a organismes científics. Nosaltres som una associació cultural, i per tant ens quedem fora. Intentem optar a alguna ajuda, però sempre “entrem amb calçador”. Ens hem reunit personalment amb les conselleries de Ciència, de Turisme, o l’Oficina contra la Despoblació, per a explicar-los el que fem, amb dossiers i quina és la nostra aportació des del punt de vista científic i de dinamització econòmica de l’entorn rural amb l’astroturisme, perquè som un focus d’atracció turística en una zona rural. Però tot són bones paraules i res més. Ningú ens diu: “Què necessiteu per a millorar les vostres instal·lacions?” No ens fan cas.
Evidentment, es podrien destinar ajudes a l’astroturisme; però, personalment, considere que una troballa com la d’una roca de més de 140 metres de diàmetre i potencialment perillosa per al planeta, hauria de ser suficient per a posar el focus en el seu treball i aportar recursos a fi que puguen continuar “vigilant l’espai”.
La veritat és que volem aprofitar aquest èxit, el reconeixement internacional que hem aconseguit amb la troballa de l’asteroide 2022 BJ i la repercussió que ha tingut. Volem tornar a moure’ns una mica pels canals institucionals. Volem traure-li partit a la fita que hem aconseguit aquests últims mesos per a veure si despertem la consciència dels dirigents i que valoren la tasca de “defensa planetària” que fem de manera totalment altruista. Ací ningú cobra res. El company Álvaro Fornas, que ha fet el redescobriment de l’asteroide, treballa cada dia a la seua feina i de nit es dedica a explorar el cel. És un esforç molt gran, arrapes el temps d’on pots. Tot és, com sol dir-se, per “amor a l’art”.
Per “amor a l’art”, és a dir, debades, i per amor… a la societat.
Sí, això és el que ens mou i pensem que s’hauria de valorar més el que aportem. No som un observatori qualsevol. Som un referent en producció científica en l’àmbit estatal. Pense que no hi ha cap altre observatori amateur que ho faça. Cada nit, sempre que el cel està ras, sense núvols, els nostres telescopis, operats en remot des de casa, ja que estem qualificats per a poder fer-ho, treballen, aporten dades que s’envien a organismes internacionals, el principal és el Minor Planet Center. Nosaltres apareixem cada dia en els reporters d’observatoris sobre dades d’asteroides perduts o redescoberts. Insistisc, som un referent estatal i, per què no, internacional.
Si no fora així, no formarien part del rànquing dels millors observatoris del món.
Per això, pense que mereixem més atenció i suport. Som un observatori amateur, sí, però amb resultats que ens posen en el pòdium mundial. I no entenc per què, si no ets una gran universitat o un institut oficial, no pots accedir a subvencions. Potser no sé trobar-la… Jo mateix estic subscrit a la llista de correu del Ministeri de Ciència i, de moment, no apareix res a què puguem optar.
I de la Unió Europea, tampoc?
De totes les subvencions europees que consultem, una informació que rebem setmanalment, no n’hi ha cap per a entitats com la nostra. Són per a sanitat, cultura i altres sectors. Hi ha ajudes de tota mena… Bé, esperem que algun dia n’aparega alguna destinada a associacions científiques com la nostra. També estem intentant optar a fons europeus Leader, però ja veurem. El nostre objectiu seria aconseguir un telescopi nou, més potent, perquè amb el que tenim arribem fins on arribem. Ara bé, un telescopi així costa com a mínim 200.000 euros, i, és clar, no els tenim. De cap manera. Si no és amb subvencions de fons europeus, serà impossible. A pesar de tot, vull ser optimista. Alguna cosa estem movent, però encara no tenim cap seguretat.
Ens quedem amb aquest missatge d’esperança i confiem, pel bé de tots nosaltres, que els concedisquen les subvencions sol·licitades i que, amb un telescopi molt més potent, continuen rastrejant els asteroides potencialment perillosos per a la Terra. I, precisament, sobre aquesta qüestió, el risc que suposen aquestes pedres còsmiques per al planeta, en parlarem en la segona part de l’entrevista, que es publicarà demà.
