Joan Pellicer: etnobotànic i metge*

Joan Pellicer va tindre contacte amb la medicina oficial. Ja ho vam comentar a les jornades en homenatge a la seua figura, organitzades pel Seminari d’Estudis sobre la Ciència i celebrades a Gandia el 2009. Sols recordaré la seua col·laboració amb l’hospital de Gandia a través de la Unitat de Digestiu i amb AISSA i el CEIC Alfons El Vell, o la vinculació amb el Departament d’Infermeria Comunitària, Medicina preventiva, Salut Pública i Història de la Ciència de la Universitat d’Alacant, així com moltes altres institucions i associacions extramèdiques.

 

Si ens centrem a la seua obra, hem d’afirmar rotundament que no es pot entendre la figura i la tasca de Joan Pellicer i Bataller sense considerar la seua condició de metge. Cal no oblidar que Joan es va llicenciar en medicina a València i que, a la mateixa Universitat, es va doctorar anys després. Entre el començament de la carrera als anys seixanta i la lectura de la tesi el 2004, hi ha el treball ingent i fecund d’un metge gens convencional. Probablement el magisteri extraordinari de José María López Piñero, admirat per ell i per molts, li va impactar de forma especial. Malgrat la seua adscripció al col·legi de metges, Joan Pellicer va renunciar a l’exercici de la medicina oficial per seguir aprenent una altra medicina que enyorava. La Facultat se li havia quedat curta i buscava el saber antic de la tradició oral.

És difícil conèixer les motivacions íntimes que el van dur a prendre una decisió tan radical com la seua. Persona independent i gens servil com era, va voler viure l’aventura de la vida d’una forma pròpia i vocacional. Pels anys setanta ja recorria el camí que havia triat. Joan ha d’aprendre, com pot, els coneixements botànics que els nous programes docents li havien negat. Amb la seua ànsia de saber, canvia les estretes sales universitàries per la immensa aula de la natura, els doctes professors de la medicina tecnocientífica pels hòmens i dones de la medicina popular.

En una cursa contrarellotge, entrevista herbolaris, sanadores, curanderos, pastors, llauradors, cuineres, esporgadors, sequiers, caçadors, melers, boletaires, mestresses de casa i una llarga llista que resumeix totes les ocupacions i oficis relacionats amb la tradició oral de la salut i amb el coneixement de la immensa farmaciola botànica que és el camp valencià. S’hi dedica en cos i ànima. Pellicer vol posar-li remei a «la progressiva desvinculació entre la cultura popular i l’acadèmica». Per això, un dels seus objectius principals serà: «Aportar dades per tal de propiciar un millor i exhaustiu coneixement científic del nostre llegat fitoterapèutic tradicional i de la nostra medicina popular». Així, el metge atípic que era trepitja senderols i viaranys, camins i assagadors, la costa i l’interior, valls i muntanyes, planures i serres, marjals i secans, recorrent tot el territori Diànic. Escorcolla fins el racó més amagat buscant les plantes comuns, els arbres coneguts i les rareses botàniques ignorades o els endemismes fugissers. Joan s’assabenta dels seus noms, pregunta, escolta, anota i ens retorna, oralment i per escrit, en conferències i llibres, en excursions i programes televisius, el nom de cada indret i de cada herba amb les seues propietats i usos, tot adobat d’un magnífic salpebre literari i mitològic. Els acompanyants de les seues inoblidables passejades botàniques escoltaran sovint referències a la farmacologia actual. Mostrarà el bell rusc o el monumental ginkgo biloba, al temps que esmentarà medicaments que contenen els derivats respectius. En una ocasió, considerant el rabet de gat, se’n feia creus de la tesi d’un amic farmacèutic que incloïa, entre altres, l’anàlisi de la estimada planta. «Tu imaginat la quantitat de substàncies beneficioses que queden per estudiar» va dir, al remat. Joan sabia perfectament que l’etnobotànica podia ser la porta d’entrada del coneixement científic i del descobriment de nous fàrmacs.

 

Mentrestant, els seus “professors” i “professores” continuaran informant-lo. Calia, però, destriar el gra de la palla. Joan sap que, com a la medicina oficial, al costat dels savis també hi són els impostors i mentiders. Uns es refugien en grandiloqüències i sofisticacions tecnològiques, altres en teatralitats de gurus.

—Els veig vindre des de mig kilòmetre!— deia, quan ja havia aprés a «dominar l’art d’esquivar borinots, “tavanots”, rabosots, trompellots, manifasserots i restant fauna impertinent».

Ell fuig, com gat escaldat, de la caterva que representa un País «avergonyit d’ell mateix», perquè vol copsar «les veres fonts de la seua substància: l’indígena, l’home i la dona nadius que saben de les plantes» que coneixen la «matèria mèdica» dels metges antics.

Joan Pellicer va arribar al moll de l’os de la ruralia valenciana. Va entrevistar més de 600 persones, que es diu molt prompte. Els seus informants, autèntiques biblioteques vivents, eren la darrera generació de la cultura oral i li trametien gran part de la seua saviesa, abans de desaparèixer per sempre.

Al cap de més de 20 anys de treball feixuc, mentre rellegia els papers de camp per a la tesi, Joan confessa: «Després de tantes visites i converses als nostres pobles i masades, pot ser, només he enraonat amb un sol home, un sol vell llaurador de no importa quin racó de les terres valencianes».

 

Aquest valencià paradigmàtic fou el que presentà al text doctoral que per fi llegia, gràcies a l’acolliment amable del Departament d’Història de la Ciència i Documentació i de la insistència del seu director de tesi, Josep Lluís Fresquet. Joan passaria hora i mitja llarga embadalint al tribunal i al grapat d’assistents amb el seu apassionat discurs.

—I ara us parlaré dels meus catedràtics— va dir, alhora que projectava la imatge d’uns quants personatges del camp, perfectament identificats amb nom i ofici.

Es va detindre en una diapositiva. Era un pastor, prim, serrat de barba portador d’un barret desballestat i uns pantalons que subjectava amb un cordell. Era talment una ànima de les solituds muntanyenques.
—Mireu quin personatge, és increïble!— exclamà sorprès ell mateix de la imatge que presentava.

Els segons de silenci que va guardar eren ben eloqüents. La incredulitat de Joan Pellicer estava a les antípodes del menyspreu o de la misericòrdia. El doctorand manifestava la seua admiració per aquell pastor que, des de la seua rusticitat feréstega, podia ensenyar una cultura mèdica, ignorada per molts dels que havien passat per la facultat i que es pensaven tindre l’exclusiva de la terapèutica. Aquell home era un magnífic representant del “poble mèdic” i els seus coneixements, junt a molts altres de dins i fora de la universitat, formaven part d’una medicina global i integradora. Era, en definitiva, un catedràtic de la medicina popular que podia contribuir a un propòsit anunciat per Joan feia quasi vint anys: desfer l’«estés i nefast malentés» que «ha volgut fer rivals la ciència de la poesia […], la tecnologia de la naturalesa, la ciutat del camp, la medicina acadèmica de totes les altres maneres d’assistir i de guarir.»

Fou un dels moments culminants de l’aventura científica del metge i etnobotànic Joan Pellicer. Estava oferint al «ciutadà esdevenidor […] un quadre global de la medicina i cultura herbolària popular valenciana de les darreries del segle vint».
No voldria acabar, però, sense una proposta de futur. El present acte hauria de fugir de la nostàlgia i esdevenir un punt de partida per a la continuïtat de la seua obra. Eixe és el repte. El proper 2017 farà 10 anys de la pèrdua prematura de Joan Pellicer. Pot ser una bona fita per engegar projectes ambiciosos. Una darrera mirada a la seua tesi podria inspirar objectius antropològics, lèxics, mediambientals, econòmics, socials i, naturalment, mèdics. Aquest seria el millor homenatge que li podríem oferir.

 

*Parlament pronunciat el dia 23 d’abril passat en l’acte institucional celebrat amb motiu de la declaració de Joan Pellicer com a “Fill Predilecte” de Bellreguard. Aquest text, junt als de Jaume Pellicer, Joan Vallès, Josep Bernabeu i Maria Josep Picó, ha estat editat recentment per l’Ajuntament, al que cal agrair l’esforç en el reconeixement del seu, i nostre, metge etnobotànic.

Francesc Devesa i Jordà