“Si s’haguera de definir Joan Peiró en una sola paraula, aquesta seria la integritat”, explicava l’historiador i sindicalista Emili Cortavitarte a l’homenatge que la Confederació General del Treball (CGT) va organitzar ahir en memòria del que va ser secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d’Indústria de la república durant els pitjors anys de la Guerra Civil.
L’acte, que va iniciar-se al matí amb la col·locació d’una placa de record al fossar de Paterna on va ser afusellat pels feixistes el 24 de juliol del 1942, va continuar a la vesprada amb un acte al Centre Octubre, que va comptar amb la presència d’Amapola Peiró, neta de Joan i filla de Josep, un dels fills del dirigent sindicalista que va dedicar bona part de la seua obra a escriure’n una biografia. Obra magna -que es presentava ahir a València- que va haver d’acabar la mateixa Amapola, una volta traspassat el pare.
Amapola Peiró va tenir records tendres, tant pel iaio com pel pare, i va evocar algunes anècdotes familiars com la “fuga” pactada d’una comissaria de Perpinyà per tal de treure els altres dos fills del camp de refugiats d’Argelers o el compromís de Peiró amb els refugiats de l’estat espanyol a França, que el portaria a quedar-se a París fins i tot després de la invasió nazi. Mentre altres exmembres del govern republicà i líders sindicals marxaven a llocs més segurs com Mèxic, Peiró va optar per quedar-se i seguir ajudant a aquella gent que no tenia on anar. Un gest que li acabaria costant la vida, després de ser detingut per la policia col·laboracionista francesa i entregat a les autoritats franquistes per petició personal del cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer.
Fidel a les conviccions fins al final
La semblança més política de Peiró va córrer a càrrec de Cortavitarte, a partir de la biografia publicada pel fill. “Un llibre -va explicar- que té tres lectures, la primera com una narració humana de la vida d’aquella persona, una altra sobre una història en primera persona del que va suposar l’exili de tants antifeixistes i la tercera una defensa política del llegat del pare”.
L’historiador va destacar tres exemples de la integritat de Joan Peiró. El primer quan, en plena dictadura de Primo de Rivera, s’enfronta al seu amic i company de lluita Àngel Pestaña, que creia que calia professionalitzar els sindicats. La segona, quan en plena revolució denuncia els excessos de certs grups d’incontrolats, el que li va suposar amenaces de mort d’alguns sectors anarquistes, que mai es van materialitzar, malgrat que Peiró mai va deixar de denunciar el que considerava violència injustificada. El tercer quan, als quatre dies després de deixar el ministeri, ja s’havia reintegrat a la seua faena de cristaller, a la cooperativa de cristalleria que ell mateix havia ajudat a crear a Mataró i que era una de les principals empreses del sector arreu de l’estat espanyol -“i que després permetria al pare trobar faena de cristaller a París, a una empresa que tenia relacions comercials amb la cooperativa de Mataró”, explicaria Amapola Peiró.
Finalment, Cortavitarte faria referència a la que segurament seria la decisió més transcental de Joan Peiró al llarg de la seua vida. Ja tancat a la presó Model de Madrid, després de mesos de tortures i pèssimes condicions de vida, alts dirigents de la Falange i també excenetistes que s’havien passat de bàndol, van passar per la seua cel·la per oferir-li un alt càrrec als sindicats verticals i poder reunir tota la família de nou si accedia a col·laborar amb el règim feixista. Malgrat que l’alternativa era la mort, Peiró va rebutjar totes les ofertes.
La matinada del 24 de juliol del 1942, s’enfrontaria a l’escamot d’afusellament com l’home íntegre que sempre va ser.
