Joan Garí (1965) ha publicat un nou recull de poemes a considerar, la seva tercera obra poètica. En un món sense normes (Neopàtria, 2023) ha rebut el premi Vila de Nules 2022. El títol forma part d’una de les col·leccions més singulars de l’editorial que dirigeix Antoni M. Bonet. Joan Garí és essencialment escriptor, un escriptor notori, destacadíssim, del País Valencià. El podríem considerar com un autor inclassificable, tal com a ell li agrada sentir-se, lliure de prejudicis. Ha conreat amb mestria el dietari, l’assaig literari, la novel·la i els seus treballs periodístics, d’incalculable valor. Actualment escriu als diaris La Veu, Ara i El País, com a cronista i crític literari.
En el seu dietari Senyals de fum (Edicions 3 i 4, 2006) es pregunta finalment si aprenem realment alguna cosa. Aquesta és la seva essència filosòfica, emocional. En tota la seva obra es percep com la poesia flueix en cada pàgina, en cada construcció, en cada apreciació que fa, sigui d’un paisatge, d’un llibre o d’un record amb el seu pare menjant una tomata al tros. La seva emoció està al servei de la tècnica, de la bellesa narrativa. Per això, la seva poesia és particular i s’allunya dels seus llibres d’oracions més estirades. Si en la seva poesia, les pàgines són més blanques, amb més espais buits, és perquè en els seus textos narratius, més foscos, hi ha una poesia dissimulada, amagada, concentrada, que s’hauria de poder descobrir i admirar.
En el pròleg del llibre En un món sense normes ho esclareixes molt bé. Defineixes l’amor sense cap misteri, sense cap proclamació mitològica “quan s’ha tocat el sol amb les mans”. De l’amor què ens queda? El que s’ha viscut com ens ho podem quedar? I el que no s’ha pogut viure com es pot implorar?
Jo crec que l’amor és una subespècie de la memòria. És un estat emocional –sense un estat emocional molt concret no es pot escriure poesia; qualsevol altre gènere sí, però no poesia– que dura un instant etern –per usar una fórmula proustiana. I després, quan s’acaba o es converteix en un hàbit o en un costum, els escriptors aprofitem per fer-ne literatura. De l’amor m’interessa, doncs, el pòsit que deixa en l’esperit, la manera en què la memòria el metabolitza i en permet segregar algunes lliçons morals que després els lectors poden aprofitar. Un poeta enamorat és com qualsevol altre ésser humà: una criatura desvalguda sotmesa a atzars i lleis que desconeix. Però tot això, amb el temps, es cou i se solidifica en un aprenentatge universal. Crec que En un món sense normes és un llibre universal que podria llegir-se perfectament en qualsevol altra llengua, en aquest sentit.
La vida neix de l’amor? Què sabem realment de l’amor? És una pregunta, potser, molt repetida.
De l’amor, no en sabem res. Si en tinguérem, per dir-ho així, una mena de manual d’ús que ens servira de brúixola acabaríem igualment desorientats i perduts. A l’amor es viatja per a perdre-s’hi, per a abandonar-s’hi. Aquesta és la gràcia i la desgràcia de l’amor.
Feia molts anys que no publicaves un llibre de poemes. Com ha estat la gestació d’aquesta nova obra? Com l’has anat treballant? Durant quant de temps?
Feia més de vint anys que no publicava –ni escrivia– poesia. A finals del segle XX vaig infantar Poema d’amor en dos temps i Física dels límits, tots dos ja introbables a les llibreries… Tots dos títols són productes, com et deia, d’estats emocionals irrepetibles: el primer, d’un fracàs amorós; el segon, d’una certa obsessió o pugna ideològica amb la transcendència, amb la idea de Déu. És curiós perquè crec que aquests dos temes –l’amor, la teologia– ara han tornat i els he fusionat dins En un món sense normes. Jo sempre he sigut un lector constant i delerós de la Bíblia. No per motius religiosos, per cert. Després d’estar escolaritzat tretze anys seguits amb els Salesians en vaig eixir completament ateu. A mi la Bíblia m’interessa pel que té de llibre total, de compendi de tot el saber humà, de la seua impotència i els seus anhels. Un escriptor que no estiga disposat a llegir en profunditat la Bíblia i traure’n les corresponents lliçons no podrà ser un bon escriptor.
Són uns quaranta-cinc poemes entre un home madur i una dona jove. Inventada? Recreada? Viscuda? Somiada?
La dona és real –i ben real–, però això no té la més mínima importància. Podria ser perfectament inventada. Des del moment que ha estat inclosa en un llibre de poemes passa a ser un actor poètic. La dona per a mi –la seua bellesa però també la seua intel·ligència, com ja va observar Ausiàs Marc– és un subjecte de provocació estètica. Com es tracta d’un amor clàssic, heterosexual, alguns –o algunes– diran que no s’adiu amb els nous temps. Pensa que hem hagut de sentir que aquell vers immortal de Neruda, “Me gusta cuando callas porque estás como ausente” és un atemptat contra les dones, perquè les reclama en silenci. Explicar als qui o les qui han pensat això quin és el valor estètic i gnoseològic del silenci en un combat poètic els provocaria una explosió mental, així doncs, millor deixar-ho…
Suposo que la poesia també és podria considerar com una forma d’imaginació.
La poesia és una arma –amb el permís del clàssic– carregada de passat. Tot en literatura és un ajustament de comptes amb el passat. És més: tota la meua literatura –la poesia, el memorialisme, la ficció narrativa…– és una reavalaució constant del passat, una lluita contra el temps per fixar determinades sensacions i vivències, per llegar-ho als lectors del futur. I, encara que no em llegira ningú, en el futur, la lluita hauria tingut sentit, perquè és la meua lluita.
Per què ens entestem a buscar en les coses més sentit del que potser no existeix?
Perquè el sentit ho és tot. Som vius i caminem damunt la terra a la recerca del sentit. Per això fem art. Un món sense sentit, i sense la necessitat de trobar-lo, seria un món inhumà. Les màquines no es preocupen pel sentit…
Sobre els llavis d’ella escrius uns versos deliciosos: “Soc el primer que els besa cada vegada”. La imatge i la idea és molt potent.
Cada vegada que fem l’amor som els primers a fer-ho. Cada vegada que observem el cos amat descobrim Eva abans que en el paradís s’instauraren normes. Per això el món que jo vull és un món “sense normes”.
La imatge del temps, de l’instant, i de l’amor, és així de desitjable?
Si l’amor, com deia, és un instant etern, un segon còsmic, una eternitat efímera, només ens queda fruir d’aquest instant. Som éssers racionals, és clar, però sense el desig –sense allò que hi ha d’irracional en nosaltres– estaríem perduts, cancel·lats. Necessitem obeir els impulsos del cos que ens porten a un naufragi. Necessitem ofegar-nos per accedir a un estrat d’existència sense el qual no podríem parlar de vida.
L’amor no es busca. Però sembla que estem desesperats quan el trobem?
L’atzar, l’imponderable, les coincidències fortuïtes ens obrin camins que, sense aquestes forces cegues, mai hauríem emprés. Bussejar en apnea per trobar la part amagada de l’iceberg ens dona la mesura exacta de la nostra insignificància, però ens permet conéixer el món real.
I també sembla que les històries d’amor siguin previsibles a l’hora d’oblidar-les?
No hi ha res més tòpic que una història d’amor. La faena de l’escriptor, precisament, és contar d’una manera nova una cosa ja vista, gastada, aparentment previsible. Ningú que llija En un món sense normes tindrà la sensació –o això espere– d’assistir a una funció rutinària i cansada. Aquest serà el seu valor.
Tinc un amic, un geògraf, que va fer una equació on demostrava que l’amor no durava més de tres mesos.
L‘obsessió física, l’engany dels sentits, l’embruixament, no pot durar. Si durara, seria horrible, d’altra banda.
“He vist el teu rostre en un espill i m’hi he reconegut”. Bellesa poètica.
La imatge del rostre en l’espill és molt bíblica…
Mantens una certa distància amb el fracàs de l’amor.
Del fracàs en matèria amorosa ja vaig escriure en Poema d’amor en dos temps. És un dolor que, ben administrat, permet una certa literatura de qualitat. Ara en el nou llibre parle de l’altra cara, del triomf de l’amor, de l’èxtasi. Amb això, ja teniu la moneda completa.
L’ús de metàfores és molt efectiva en alguns casos. “El teu cor no admet llavors / el meu verd no hi pot créixer”.
El valor d’un llibre és el valor del llenguatge que s’hi empra. Fora del llenguatge, tot es resol en un anecdotari o un xafardeig sense interés. La lluita amb el llenguatge ho és tot.
Escrius una poesia tova, directa, assumible, que també pot donar una sensació d’atemporalitat.
No m’ha interessat mai aquesta poesia que s’estila tant de rissar tant el ris de les metàfores que no s’entén res. Si un poema és incomprensible per al lector també ho haurà sigut per a l’autor. Una emoció genuïna ha de poder ser explicada amb un llenguatge clar. Els escriptors que s’oculten rere una cortina de tinta per semblar excelsos o elevats fan un ridícul espantós i, en el fons, sempre sospites que no tenen res a dir, en realitat.
“Els sexes per fi es fusionen / serà això, el coneixement?”
Al final, tot forma part d’un procés de coneixement. I d’autoconeixement. Si no em conec jo, els meus lectors no podran emmirallar-s’hi.
“Vas entrar al meu món, desordenant-lo i capgirant-lo”. Una definició molt tendra.
Una definició de l’enamorament, en definitiva…
Alguns cops tens una tendència a una poesia estructurada, en metàfores, on tot segueix l’ordre d’una idea inicial.
Treballe molt la meua literatura. No pretenc estafar ningú, ni donar gat per llebre. M’esforce terriblement perquè el lector puga navegar per les meues frases amb placidesa i alegria.
La sexualitat és explícita. “Et done els meus ulls si tu em dones els teus mugrons”.
El sexe com a procés de coneixement és inigualable. Fent l’amor podem sentir les mateixes coses que un soldat dessagnant-se al camp de batalla, o un mariner provant de mantindre hercúliament el rumb enmig d’una tempesta anorreadora. Si tots els conflictes del món es resolgueren follant, aquest món seria molt millor!
Com a gran lector de poesia, consideres que la sexualitat continua sent un tabú a l’hora de poder-la escriure de forma clara en un poema?
Avui dia sembla com si els hòmens heterosexuals blancs de classe mitjana haguérem de demanar perdó per existir i per sentir determinades emocions. Jo soc explícitament feminista –perquè no es pot ser cap altra cosa si vols ser just– però en les modes ideològiques contemporànies hi ha molta estupidesa i això que en castellà anomenen “ñoñería” –paraula tan mala de traduir com “machismo”. Crec que s’ha d’estar a favor dels drets inajornables de les dones i, alhora, poder denunciar les imbecil·litats de cert feminisme. I el qui no entén això, pitjor per a ell.
Hi ha poemes molt originals on desenvolupes l’acció que genera l’amant i la resposta de l’altra. “Et vaig regalar la Terra i tu volies Mercuri”. “Et vaig regalar Los Angeles i tu volies Atenes”.
Aquests poemes a què et refereixes són una disputa amorosa, perquè en l’amor no tot són flors i violes, també hi ha desencontres i enutjos.
De les seves mans dius: “Són la part més espiritual del teu cos”.
Sempre he pensat que la part més eròtica del cos d’una dona són les seues mans.
Creus que exagerem l’amor o que simplement és una resposta que esperem per tal de fruir?
L’amor en si ja és una grandíssima exageració. Per sort.
També relaciones l’amor com a història, com a catàstrofe, com a menjar, com a collita.
En un món sense normes, en realitat, és un llibre panteista. Jo entenc l’amor com una exaltació de tot el que hi ha de bonic en la terra, de la bellesa evident de tot el que podem contemplar, sense necessitat de buscar altres vides.
“Tu ets tan jove que l’espill no et recorda”. Una altra bellesa poètica.
No t’oblides que un dels meus primers llibres és Un cristall habitat, una indagació sobre el símbol de l’espill en la cultura occidental. Un llibre tan ambiciós i tan insòlit en la cultura catalana que, molt coherentment, quasi ningú ha llegit.
Hi ha poemes on es percep l’amor per les paraules, la bellesa lingüística.
Tot està en el llenguatge, ja ho saps. Fora del llenguatge només hi ha el caos anterior a la Creació.
Em capten els teus principis, tenen molta força. Per exemple: “Entre les runes del meu prestigi / ha crescut una flor negra”.
El principi d’un poema és essencial, com la primera frase d’una novel·la. Si l’encertes, després tot flueix.
Com vas d’un gènere literari a un altre? Per la poesia es necessita tot el temps possible.
Soc un devot de l’adagi clàssic: Nulla dies sine linea. És de Plini el Vell, em sembla.
