Empar somreia, estava asseguda al jardí de sa casa. Les seues mans gairebé juntes, reposaven sobre el seu ventre inflat. Començava, altra volta, a notar els moviments de la criatura. Ja feia quasi un mes que començaren; eren uns moviments desconeguts per a ella, els sentia però no com es perceben les coses normals, amb el tacte, la vista o qualsevol altre sentit; era quelcom extraordinari, com si els moviments i les percepcions foren totes una mateixa cosa.
Estava a soles. Des de sempre la soledat havia estat la seua eterna companya. Sa mare, sense nom ni cara. Sa casa, com si cada dia fora casa nova. De vegades, asseguda com ara al jardí, quan el vent colpejava el seu rostre amb missatges d’altres terres, tancava els ulls i somiava que somiava que somiava…
Ja era tard, i el seu marit, al qual no coneixia, podia arribar en qualsevol moment. Encara que veritablement l’esperava des de feia anys, tota una eternitat, tants anys com edat té el vent, la sort o la desgràcia. Va caminar pesadament cap a la casa. Aquesta espera –va pensar– és massa llarga, molt llarga, i jo tinc pressa, molta pressa, però.
Així un dia i un altre dia. Sempre el mateix. Moltes voltes pensava si tot allò, fins i tot ella mateixa, eren producte de la seua imaginació. Que l’existència no existia. Que tampoc l’espera era real. Llavors, oblidant-se del seu estat, corria i corria pel jardí fins que l’alé li mancava. Estava alegre. No pensava. Fugia d’ella mateixa…, i ho aconseguia. Feia voltes i es veia, allà, asseguda a la porta de sa casa, amb el seu desproporcionat ventre creuat per les seus mans, i beneït pel seu badoc somriure. Era aleshores quan corria al seu costat i, rient-se bojament, es burlava d’ella mateixa fins a rebentar. Tots els dies era igual. Demà —pensava— no ho faré, no em separaré de mi, no volaré per damunt de la gespa, no veuré el cel sense mirar-lo, els meus peus em portaran al teu costat, et cuidaré, Empar. Burlar-se no és bo —deia— i menys d’una mateixa. El seu marit no arribava. Continuava esperant i el seu ventre anava inflant-se cada vegada més.
Aquell dia havia de ser distint —es va dir—. Empar pressentia que l’espera estava propera al seu final. Per la finestra, a través d’ella, es va veure asseguda a la seua butaca. Ja no tenia el ventre inflat, entre les seues mans sostenia quelcom que des de la distància en què es trobava no podia precisar què era. Va eixir corrents. Va pensar que l’espera havia conclòs. Dues llàgrimes van caure del cel. Empar les va arreplegar amb les seues mans i es va impregnar d’elles. Mirà. Ella i allò que fóra havien desaparegut. Es tocà el ventre i el va trobar inflat…, i va riure. Les dues llàgrimes, ara, van fluir dels seus ulls…, i li les va tornar al cel. Plàcidament es va asseure a la butaca. Tot va començar de nou. L’espera. Tornà a córrer entre les herbes amb el somriure entre els llavis, sense a penes moure’s. Va tornar a veure’s asseguda, amb les mans subjectant el seu ventre. Sabia que l’espera era l’espera de la soledat, i la soledat era ella, Empar.
Coent, molt coent aquest text. És tan embafador i enganxós que el sucre ens ix pels ulls una volta acabes de llegir-lo. Absolutament desaconsellable per a diabètics.
