Cent trenta-set anys després dels crims de Whitechapel, la identitat de Jack the Ripper, el primer assassí en sèrie mediàtic de la història continua sent un misteri que alimenta tota mena de teories. De fet, alguns investigadors, amb les tècniques més avançades que existeixen en l’actualitat, continuen intentant descobrir l’autor dels brutals assassinats que van commocionar Londres entre l’agost i el novembre del 1888
El barri de Whitchapel
Tot va ocórrer en un dels barris històrics de la ciutat, situat a la vora nord del riu Tàmesi i a l’est del centre. L’East End va ser l’escenari perfecte per als crims atribuïts a Jack l’Esbudellador, que va posar contra les cordes l’Scotland Yard, la policia britànica, i es va convertir en un fenomen periodístic sense precedents. Un fenomen que va mostrar el poder dels mitjans de comunicació sobre l’opinió pública.
Per tal d’esbrinar què s’amaga darrere de la llegenda de Jack l’Esbudellador cal endinsar-se en els foscos i pudents carrerons de Londres de finals del segle XIX, quan era la capital més gran del món, el centre de l’Imperi Britànic, i la Reina Victòria feia més de cinquanta anys que ocupava el tron.
Una època en què hi va haver importants avanços científics, es van renovar certes formes de pensament, van sorgir idees i moviments polítics, com ara el desenvolupament del moviment obrer, i van aparèixer expressions literàries i artístiques fascinants. Ara bé, l’època victoriana també va ser l’escenari de noves formes d’explotació humana, de vides miserables, d’epidèmies i de matances. El 1888, l’any en què va actuar Jack l’Esbudellador, la zona oest de Londres estava travessant una renovació urbanística massiva. Els amfiteatres, els salons musicals, els restaurants i els hotels omplien els seus carrers. Tot el contrari del que passava a la zona est, a Whitechapel, considerat el pitjor barri de Londres, i el més perillós.
L’East End a finals del segle XIX
El 1888, residien a l’East End al voltant de nou-centes mil persones, i almenys dues-centes cinquanta mil malvivien a Whitechapel. La zona estava superpoblada, el crim abundava i les condicions de treball, sanitàries i de vida en general eren terribles. Els carrers estaven il·luminats per fanals de gas que, a causa de la boira omnipresent, generaven un ambient nocturn penombrós i tèrbol. Els ramats d’ovelles que hi passaven deixaven un rastre d’excrements que es barrejava amb les aigües negres de les cases que anaven a parar directament al carrer. L’olor era pútida i insuportable. Uns quinze mil residents del barri no tenien casa ni treball, i el pocs diners que guanyaven els malgastaven consumint alcohol barat a les nombroses tavernes que hi havia per tot arreu. Dos de cada tres famílies, com que no podien pagar el lloguer d’un pis sencer, vivien amuntegades en cambres minúscules. I les famílies menys afortunades havien de compartir espai amb fins a huitanta persones en sales comunitàries i pagar quatre penics per un llit o dos penics per dormir a terra.
Sales comunitàries humides, amb mala ventilació, i plagades d’insectes que no reunien unes mínimes condicions sanitàries. La meitat dels xiquets nascuts a Whitechapel morien abans dels cinc anys a conseqüència de la desnutrició i les malalties. La vida en aquests barris marginals de Londres era molt dura i els índexs de pobresa i criminalitat, molt elevats. La majoria era gent honesta que es guanyava la vida com podia. Els homes treballaven al port o a les fàbriques, però les dones ho tenien molt més complicat. Moltes acabaven exercint la prostitució per tal d’assegurar-se l’àpat del dia.
Durant l’època victoriana, treballaven unes 1.200 prostitutes a Whitechapel i, moltes vegades, ho feien a canvi dels tres penics que costava el llit de la sala comunitària o d’un rosegó de pa. Moltes estaven alcoholitzades i malaltes, i sovint rebien pallisses dels clients amb total impunitat. Eren dones invisibles. La presa perfecta per a un depredador.
Les primeres víctimes: Elizabeth Smith i Marta Tabram
Els anomenats Assassinats de Whitechapel van començar l’abril del 1888 i no van concloure fins al febrer del 1891. Un total d’onze dones mortes dins del barri o molt a prop. Encara no ha sigut possible determinar si tots els crims van ser perpetrats pel mateix autor. Cinc dels assassinats presenten elements comuns, i per això han estat atribuïts a una mateixa persona: Jack l’Esbudellador. Cinc casos coneguts en el món de la investigació policial com “els cinc canònics”.
La societat londinenca ja estava acostumada a les notícies d’assassinats de prostitutes en altres barris de Londres, però el macabre modus operandi del criminal de Whitechapel era tan diferent que ho va sacsejar tot. Quan els agents acudien a l’escena del crim, la visió era horrorosa. La violència amb què tractava les víctimes era tan salvatge i el ritual que seguia era tan depravat que va commocionar la metròpolis sencera.
La primera víctima “no canònica” va ser Elizabeth Smith, una prostituta de quaranta-cinc anys que va perdre la vida a l’Hospital de Londres, el 4 d’abril del 1888, a causa d’una greu peritonitis, segons l’informe mèdic. El trencament del peritoneu es va produir per la introducció d’un objecte contundent per la vagina. La van atacar de nit i va sobreviure. Tanmateix, va morir l’endemà a causa de les ferides infligides per l’agressor.
Quatre mesos després, el 7 d’agost, van matar una altra prostituta. Marta Tabram va rebre trenta-nou punyalades per tot el cos. Segons els especialistes, aquests van ser els dos primers casos d’assassinat a Whitechapel, dos crims que, en un primer moment, no es van relacionar amb Jack l’Esbudellador perquè no seguien els patrons dels casos canònics. Potser estava assajant…
El primer cas canònic: Polly Nichols
El 31 d’agost, Mary Ann, anomenada Polly Nichols, va prendre l’última pinta de cervesa al pub The Frying Pan, un dels llocs de la zona on solia anar a beure i menjar alguna cosa entre servei i servei. Polly necessitava uns quatre penics més per a pagar la pensió en què vivia i, segons les seues companyes, com que encara no els tenia, va decidir treballar un parell d’hores més. Alguns testimonis van assegurar que al voltant de les dues i mitja de la nit la van veure al cantó de Whitechapel Road. Un parell d’hores més tard, el policia John Neil, que feia la ronda rutinària, va trobar el cos sense vida de Polly en un carreró. L’havien degollada i presentava profundes incisions a l’abdomen. Algunes vísceres estaven escampades al voltant del cadàver. Era la tercera víctima en poc de temps al mateix barri i la por va créixer entre els habitants, i la premsa va començar a especular sobre l’existència d’una banda criminal organitzada o la d’un assassí en sèrie.
Annie Chapman, Dark Annie
El 8 de setembre van descobrir el cos d’Annie Chapman. Degollada, igual que a la primera víctima. Però, en aquesta ocasió, l’assassí la va obrir en canal, li va traure els intestins i li’ls va col·locar als muscles. La policia va relacionar el crim amb el de Polly Nichols pel tall del coll, les ferides abdominals, l’extracció dels budells i la grandària i la forma del ganivet utilitzat. Els investigadors hi van apreciar similituds clares. La tècnica que usava per a matar-les, la truculència de les mutilacions o el tipus d’arma deixava clares quines eren les seues preferències. No n’hi havia prou amb matar, necessitava danyar el cadàver.
Dèsset dies més tard, el 25 de setembre, va arribar una carta a l’Agència Central de Notícies signada per un tal Jack l’Esbudellador. Una nota escrita amb tinta roja:
“Diuen que la policia m’ha enxampat, però no és cert! No suporte determinat tipus de dones i no deixaré d’esbudellar-les fins que me’n farte! El meu darrer treball ha estat grandiós! La víctima no va tindre oportunitat ni de cridar! Em pregunte què faran per agafar-me. M’encanta la meua feina i estic ansiós per començar de nou. Prompte tindran notícies meues i del meu divertit entreteniment! Vaig guardar un poc de sang en una botella de cervesa de gingebre per a escriure, però es va fer molt espessa i no l’he poguda utilitzar. Supose que la tinta roja servirà… ha, ha, ha. En el meu pròxim treball tallaré les orelles de la dama i les enviaré a la policia per a divertir-me. El meu ganivet és tan llarg i esmolat que m’agradaria posar-me a actuar ara mateix si es presenta l’ocasió. Bona sort.
Jack l’Esbudellador”
Elizabeth Stride i Catherine Eddowes
La nit del 30 de setembre del 1888, Jack va tornar a actuar. I en aquesta ocasió, va cometre dos assassinats la mateixa nit. Després de quatre crims al barri de Whitechapel, Scotland Yard tenia vigilada la zona. Es veu que el control policial va interrompre l’Esbudellador mentre degollava Elizabeth Stride, la primera víctima de la nit, i va haver de buscar una altra presa i un lloc més tranquil on dur a terme el ritual previst.
Mitja hora després, va atacar Catherine Eddowes. Estava rabiós. En aquesta ocasió, sí que va mutilar el cos terriblement. Li va tallar el coll, li va arrencar el nas, li va fer una ferida des del baix ventre fins a l’estern i li va extirpar el renyó esquerre i altres òrgans. Sens dubte, l’autor tenia coneixements sobre anatomia humana per a localitzar i extraure allò que li interessava i una evident habilitat quirúrgica.
Dues setmanes després, el 16 d’octubre, la policia va rebre una altra carta signada per Jack l’Esbudellador acompanyada d’un paquet. Dins hi havia mig renyó humà conservat en formol. La nota deia el següent:
“Des de l’infern, senyor, us envie la meitat del renyó que vaig traure a una dona i que he conservat per a vosaltres! L’altra meitat la vaig fregir i me la vaig menjar amb gran plaer. Us faré arribar el ganivet que utilitze ensangonat. Està en bon estat. És un ganivet per a estudiants. Espere que us agrade el renyó.
Abans d’aquesta missiva, la policia va rebre unes quantes notes signades per Jack l’Esbudellador, que possiblement havien estat escrites per periodistes per tal d’alimentar la llegenda i augmentar les vendes dels periòdics. Que la carta enviada anara acompanyada del renyó que Jack li havia extirpat a la víctima demostrava que totes les altres cartes anteriors eren un frau. De fet, la carta del paquet no la signava Jack l’Esbudellador. L’assassí va acabar simplement amb un desafiament: “Atrapeu-me, si podeu!”
Mary Jane Kelly, l’últim dels crims “canònics”
La víctima de l’acció més sàdica de l’Esbudellador fou Mary Jane Kelly. El 9 de novembre, van trobar Mary Jane, que només tenia vint-i-cinc anys, en una cambra miserable de lloguer, damunt del llit. Segons les notes d’un dels metges que va examinar el cos, l’assassí li va destrossar la cara, els pits, les cames i l’abdomen. La fotografia policial de l’escena del crim és brutal. Hi havia restes escampades per tota l’habitació. I, a més, li va extraure el cor.
En conjunt, es tractava d’una sèrie de crims d’una violència extrema amplificats per la cobertura sensacionalista que va fer la premsa de l’època. A més, les especulacions sobre la identitat del monstre, sempre apuntaven els estrangers. Costava d’acceptar que l’assassí poguera ser un anglès i, d’altra banda, Scotland Yard no aconseguia aturar l’Esbudellador.
Les autoritats van seguir moltes pistes i van detindre uns quants sospitosos; tanmateix, no van obtindre cap resultat. Hi havia una gran divisió dins del cos policial i tardaven molt a reaccionar. Finalment, Sir Charles Warren, el cap d’Scotland Yard, es va veure obligat a dimitir a causa de la ineficàcia de la policia.
El terror s’havia apoderat de la ciutat de Londres i hi havia molts candidats per a ser Jack l’Esbudellador. En general, els sospitosos mostraven un perfil semblant: persones il·lustrades i amb coneixements anatòmics. Una llista llarga i plena de noms coneguts, com els dels escriptors Lewis Carroll o Arthur Conan Doyle. Ara bé, alguns reunien més “aptituds”; però això… és una altra història.
