Sense dubte, aquella era una casa desmanegada en la qual, naturalment, vivien llogaters desmanegats i absorts, totalment, en la innocuïtat de les seues vides. Basaven els seus moments, continus i permanents, en nimietats que només ells realçaven a nivells summament especials, les quals, no per arribar a ser-ho en les seues ments, estaven fora de l’abast de la resta del populatxo.
Adrià, un dels seus veïns, havia tingut certa sort en la seua vida. Per això, a més de ser odiat pels seus conveïns, era insultat i, de vegades, encara que no tantes, apedregat i vexat d’una manera salvatge i ordinària.
Aquell dia, normal com una jornada qualsevol, i sense causes aparents per a deixar de ser-ho, Adrià es va aixecar amb ànsies vertaderes d’incorporar-se al treball; ocupació que li facilitava uns bons ingressos i una no menys respectabilitat com a dependent cap de la Secció de Camiseria Especial per a Homes de Mitjana Talla i Talent Semblant; era en veritat un bon lloc, un lloc cobejat, naturalment, per tots aquells empleats catalogats en escalafons inferiors, tanmateix, era un treball menyspreat per aquells dependents catalogats en escalafons superiors. A causa, i gràcies a aquest treball, havia pensat, en un futur no molt llunyà, deixar l’esmentada casa per a traslladar-se a una altra amb millors condicions d’habitabilitat i amb un veïnat més d’acord amb els seus ideals i les seues condicions intrínseques.
Doncs bé, Adrià, que com ja hem indicat era el seu nom de pila, es va dirigir aquell matí, radiant d’il·lusió i d’insospitats esdeveniments, a realitzar les ablucions corresponents i diàries. Adrià, davant l’espill, va somriure, «vaja –pensà–, tinc tres nassos»! No tenia un, dos, quatre, sis, sinó tres nassos! Al principi, Adrià, se’ls manyuclà, grapejà i tocà fins a l’eternitat, després el seu somriure es va tornar ganyota angoixant, en comprovar que allò no era una broma dels seus –odiats– conveïns.
És a dir, Adrià, el bo de l’Adrià, havia despuntat el dia, així sense més ni més, amb tres nassos, cadascun al costat de l’altre, els tres summament iguals.
La veritat és que Adrià, en un principi, va tractar per tots els mitjans (generalment consistents en fortes estrebades de nassos) de desprendre’s dels dos sobrants. Un intent en va el del pobre Adrià. Els seus esforços, encara que constants i amb empenta, no aconseguiren una altra cosa que posar els tres nassos vermells com una tomaca, alhora que, després dels ininterromputs intents, deixar-li forts dolors en els tres apèndixs. Va pensar, derrotat i enfonsat, que la culpa la tenia la maleïda, desmanegada i tenebrosa casa; ara sí, mai podria allunyar-se de la foscor d’aquell indret.
