La primera gran estrella masculina de Hollywood va signar amb la seua empremta l’arquetip del detectiu del gènere negre
Si hom veu la següent escena: uns carrers banyats, amb la ciutat encara humida després de la pluja; un fum que entra en plànol fent cercles en la nit i apareix un personatge amb una gavardina clara sota un fedora gris fosc, no hi ha marge d’error, és una pel·lícula de Humphrey Bogart. L’actor, a base d’interpretacions mítiques, es va guanyar ser tot ell, d’una peça, l’epítom del cinema de gàngsters. Ben bé es pot afirmat que Bogart és sinònim de cinema negre.
Nascut el 1899, fou marí de l’armada nord-americana a la Segona Guerra Mundial. També començà la carrera de medicina (però va ser expulsat de la universitat on la cursava) i encara tingué temps per ser un aficionat als escacs que cobrava un dòlar per cada partida guanyada. Tot això, abans de començar una carrera tan prolífica com exitosa a l’època daurada dels estudis hollywoodians de cinema.
Amb El falcó maltés de John Houston, Humphrey Bogart va provar un tipus de personatge que li encaixava tan bé com un trage fet a mida: aquell homenot aspre de posat seriós era l’estampa viva d’un gàngster. A mesura que li arribaven papers de característiques semblants, l’actor novaiorqués anava perfilant el seu estil i es lligava de per vida als papers d’investigador, de detectiu melancòlic però hermètic, que pels ulls li brolla el que la boca calla. La boca, eixa sempre amb un mig somriure de gaidó i adornada amb l’etern cigarret de tabac negre.
Casablanca (1942), Tenir-ne o no (1945) o La reina d’Àfrica (1951) foren alguns dels títols que engegaren la carrera de Bogart i li forjaren la imatge de tipus solitari i desemparat, enfrontant el seu destí dintre d’una ciutat hostil. Uns personatges que se les veuen cara a cara amb el crim, la maldat, la gelosia i la seducció; i Humphrey sabé donar-los vida de forma impecable en eixos mons viscuts entre glops d’alcohol i cendrers atapeïts de burilles.
Si alguna cosa no se li pot retraure a Humphrey Bogar és que l’actor treballara amb fruïció; tanta, de fet, que quasi es deixa la vida pel camí: de les trenta-quatre pel·lícules en que participà, rebé tirs dotze cintes i va ser electrocutat o ofegat en altres huit. A més, s’erigí en portaveu del grup d’actors que s’oposaren de manera frontal a la caça de bruixes promoguda pel senador McCrthy. Viure és prendre partit, diuen.
Després de tres matrimonis gens exitosos, li arribà finalment l’amor de la mà d’una jove rossa i bellíssima, de veu greu i llavis verinosos: Lauren Bacall, una intèrpret de només denou anys però amb una mirada de gel capaç de glaçar (o de derretir, millor) el tipus més dur del cinema. L’estendard del perfecte gàngster havia trobat l’amor, per fi, en la dona que encarnava la femme fatale. Allò era un bucle de perfecció irresistible per a la premsa i per al públic. Vingueren els nens i la vida plàcida i marital, però malauradament li diagnosticaren un càncer d’esòfag el 1957. Moria just un any després.
