El Consell Valencià de Cultura (CVC) ha retut aquesta setmana homenatge a la musicòloga Amparo Ranch Sales, que va morir als 94 anys a finals d’agost deixant una extensa labor de recuperació de la música tradicional valenciana i que, malgrat això, «no va arribar a rebre en vida el reconeixement general que sens dubte es mereixia». Poc abans, el mes de juny, la institució va elaborar un informe sobre la seua obra que es pot consultar a la web i fa uns dies ha dut a terme un acte al Palau de Forcalló per a parlar extensament i des de diversos àmbits del seu treball.
Filla del també musicòleg Eduardo Ranch Fuster (València, 1897 – 1967), persona influent del món de la cultura valenciana, implicat en la recuperació nacional del país a través de la seua participació en publicacions com ara Taula de les Lletres Valencianes, Acció Valenciana, Avant o El Camí, i creador d’una biblioteca i arxiu d’importància cabdal. Un llegat valuós, «una memòria molt documentada de moltes dècades de música i de vida intel·lectual», que Amparo Ranch va dedicar bona part de la seua vida a conservar i divulgar.
Eduardo Ranch, descendent per part de mare d’una família austríaca, els Nittel-Bitterlich, instal·lada a València a principis del segle XX, va passar la infantesa a la Vilavella (la Plana Baixa), on el seu pare, Leocadio Ranch, tenia propietats i d’on va ser alcalde al voltant del 1910. En aquest poble va iniciar els estudis musicals que després va continuar al Conservatori del Cap i casal.
Va començar a exercir la crítica musical el 1921, primer als diaris de Castelló de la Plana Llibertat i Heraldo de Castellón, i el 1927 al periòdic La Correspondència de València, on va signar articles fins al 1934.
El 1925 va participar activament, al costat de Vicent Llorens, Adolf Pizcueta, Julio Just o Carles Salvador, entre altres, en la campanya de premsa contra l’adopció de l’Himne de l’Exposició (1909), amb música de José Serrano i lletra de Maximilià Thous, com a himne regional.
Després de la derrota de la República i fins al 1943, Eduardo Ranch, junt amb la seua família, pertanyent a la burgesia culta, va viure retirat a la Vilavella, a la casa del carrer de Sant Vicent, «cal Senyoret de Ranch», ocupat amb la recuperació de les seues propietats, molt afectades per la Guerra Civil.
Repertoris per a Al Tall
Amparo Ranch Sales va nàixer el 1929 a València el 1929, on va cursar per lliure els primers anys de batxillerat. A més, va estudiar francés i música al Conservatori.
Quan va morir el seu pare, es va fer càrrec del seu arxiu i biblioteca, i hi va continuar rebent els investigadors espanyols i estrangers que el seu progenitor sempre havia acollit generosament per a facilitar la consulta de les obres de difícil accés que posseïa. Entre altres visitants llunyans hi van acudir Edward Inman Fox, Rodney Rodríguez i Jean-François Botrel. D’altra banda, va donar suport bibliogràfic a José Payá Bernabé per a documentar rareses que faltaven a la Casa-Museu Azorín de Monòver (el Vinalopó Mitjà). Tan bon punt va reunir la biblioteca valenciana i la de la Vilavella, va començar a elaborar un estudi bibliogràfic dels fons musicals i de literatura romàntica. El primer el va finalitzar amb una ajuda de la Diputació de València en la dècada del 1980.
A partir de les recopilacions de música tradicional que va fer Eduardo Ranch, la seua filla va contribuir a la preparació de nous repertoris per al grup Al Tall, amb temes com ara «Cançons de taverna» o «Peteneres a Miquel Grau», aquestes últimes basades en la música de les «Peteneres» de la Vilavella. També va proporcionar documentació al Grup de Danses Alimara per a la reconstrucció del cèlebre «Ball de Torrent». Més tard va proporcionar documentació sobre el País Valencià per al llibre The Traditional Folk Music and Danses of Spain: A Bibliographical Guide to Research (2009), d’Israel J. Katz. També va dur a terme una gran activitat en la Reial Societat Econòmica d’Amics del País i va col·laborar en la creació de l’Associació Cabanilles dels Amics de l’Orgue.
Així mateix, a finals de la dècada dels noranta es va començar a preocupar per la difusió de la correspondència inèdita del seu pare amb diverses personalitats. El coneixement directe d’aquests personatges a través de les cartes li va servir per a publicar llibres i articles sobre exiliats com ara Vicent Llorens o José María Quiroga. També disposava de l’epistolari d’Eduardo Ranch amb personalitats com ara Ernest Martínez Ferrando o Pío Baroja. Retirada de la vida activa, va donar part de la seua biblioteca al Centre Francisco Tomás y Valiente de la UNED d’Alzira (la Ribera Alta).
Acte d’homenatge
En l’acte d’homenatge celebrat a la seu de l’òrgan consultiu, hi van participar Manuel Aznar, historiador i catedràtic de Literatura Espanyola a la UAB; Cecilio Alonso, historiador de la literatura i professor; la dramaturga Stella Manaut, i Jorge García, de la direcció adjunta de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Les paraules de benvinguda de la presidenta del CVC, Dolors Pedrós, i les d’Ana Noguera, membre de la institució i moderadora de la taula, van servir per a presentar els convidats i emmarcar la qüestió.
Manuel Aznar va centrar la intervenció en el tracte que va establir amb Amparo Ranch des del 1995 com a encarregada de la part musical del consell de redacció de la revista Laberints que ell dirigia, centrada en la història dels exilis espanyols. En aquesta, a més de ressenyes, Amparo va publicar onze articles, entre ells alguns sobre l’exili liberal del segle XIX, l’ontinyentí Josep Melcior Gomis (autor de l’Himne de Riego), sobre l’exili del 1939, Josep Renau i la música, i dones als camps de concentració nazis. L’historiador va destacar d’Amparo Ranch la qualitat humana i intel·lectual, en la millor tradició de la burgesia valenciana culta.
Per part seua, Cecilio Alonso va parlar del treball «discret i generós» de Ranch a favor de la cultura valenciana i de l’emancipació femenina i de classe, però no va oblidar els últims anys tristos de la seua vida. També va explicar la riquesa de la biblioteca familiar, centrada en dos mons: la literatura romàntica i la musical. De tot això, va dir, Amparo Ranch es va sentir hereva, sobretot a partir del 1939, quan ella tenia 12 anys i la família, el 1943, es va traslladar a València, i des del 1955 quan es va casar amb el metge José Micó.
Epistolaris
L’especialista ha repassat la correspondència conservada amb els amics intel·lectuals, alguns exiliats de la guerra, com ara Pedro Salines, Pío Baroja, Josep Manaut, Llorens o Max Aub. Així mateix, va anunciar que espera tindre acabat prompte l’epistolari de Ranch amb Julio Caro Baroja.
Posteriorment, Stella Manaut, filla de Josep Manaut, va parlar de l’associació entre Eduardo Ranch i el pintor, i de la relació posterior, ideològica i d’amistat, entre les filles de tots dos, que va durar fins al final de la vida d’Amparo. Finalment, Jorge García va recordar Ranch en plenitud, algunes de les seues converses sobre música, educació i les amistats del pare.
Va tancar l’acte Dolors Pedrós, que va recordar l’«obligació cultural per a les institucions de divulgar l’obra de la musicòloga».
