Acompanyar les valoracions de les obres literàries de la catalogació genèrica corresponent és una pràctica d’inèrcia habitual i benintencionada, però en el cas que ens ocupa caldrà matisar-la per motius justificats. Històries de l’Abzú, d’Antoni Rovira i Gonzàlez el text i de Manel López Planells les il·lustracions, és alguna cosa més que ciència-ficció a l’ús.
L’univers literari organitzat per l’autor obre un ventall molt divers de possibilitats que juga pels escenaris d’altres universos: l’astronòmic, el dels vius i els morts, el de les criatures monstruoses…, però també obre portes dins d’aquest món terrenal, amb temes que preocupen la humanitat, amb reflexions d’actualitat propera i amb alguna picada d’ullet en clau crítica, perquè la fatalitat de la desgràcia humana no va necessàriament lligada als mons infrahumans o extraplanetaris, sinó que la tenim entre nosaltres. Va dir Arthur C. Clarke, autor de la novel·la 2001, una odissea a l’espai: “dues possibilitats existeixen: o som sols a l’Univers o no ho som. Totes dues són igualment terrorífiques.”
Quan s’inicia el viatge d’aquesta lectura, encara no sabem que s’obrirà alguna porta inesperada per on l’autor vira el tractament del gènere a què al·ludíem. És el cas dels relats amb intenció reivindicativa: referències al desastre dels pobles valencians de la DANA, ho trobem al conte “Lasciate ogni speranza” (signat per Dant a les portes de l’infern); també la casualitat no casual d’anomenar “Kastor” (amb ‘k’) a una empresa de gas, al relat “Londres 2030”, una insinuació clara sobre l’empresa del mateix sector que ocasionà terratrèmols a la costa mediterrània entre Catalunya i el País Valencià; o el missatge vehement en favor de la pau i contra les guerres, a “Llibertat” i “Londres 2030” com a més representatius de la temàtica. I per tancar el cercle d’aquest viratge que ens fa transitar els gèneres, la porta que revela l’emotivitat més real de l’obra, un homenatge pòstum ben sentit, a “L’hort del pirata”, dedicat a la família de l’escriptor Manel Alonso, amic de l’autor i de moltes persones que traginem pel món literari valencià. És en aquesta línia com els marges de l’arquetip ciència-ficció no són hermètics a les narracions de Rovira i ho aconsegueix amb el ressort d’un estil que beu d’inspiracions literàries diferents, de fet també es permet una incursió en el realisme màgic, que es fa especialment notable al relat “Suquet d’amor”, on capbussa els sentits de la realitat, l’amor i la gastronomia valenciana en situacions i personatges que evoquen éssers de la mitologia clàssica o el poder oníric de les aigües de la mar.
Històries de l’Abzú compta amb trenta-tres relats distribuïts en tres parts: Extra, Intra i Subit. Advertim que els noms de les parts responen a una relació hiperònima, és a dir, cada una classifica de manera diferent el contingut: mentre la primera aplega històries sobre éssers o fenòmens provinents de l’exterior (clientela de la ufologia i de fora del planeta), la segona és la part on aquests éssers estan entre nosaltres, a la Terra; i finalment la tercera, on es fa pertinent assenyalar que el mot “subit” té una etimologia llatina amb el significat d’anar per davall, o d’amagat, i és l’única part on pràcticament no hi ha ni monstres ni extraterrestres, sinó que són històries fantàstiques però amb un context versemblant o quotidià.
Qui coneix Antoni Rovira sap que no se’n pot desprendre de la seua dedicació professional com a docent, altra evidència destacable que traspua les històries del llibre, perquè un terç dels relats tenen com a protagonistes professors, professores i alumnes de diferents nivells acadèmics o disciplines d’estudi. Igualment pot saber que és una persona que abasta vocacions i sabers humanístics molt diversos: els idiomes, les cultures o civilitzacions històriques, la literatura de ficció, la curiositat científica, el cinema o el còmic de superherois, per citar-ne alguns. Tots esdevenen fonts d’inspiració que enriqueixen la seua narrativa amb el coneixement, el saber, la llum estilística dins d’aquest bosc obscur o de vegades tètric de l’espai sobrenatural. Un dels mestres d’aquest gènere, Liu Cixin (Saga dels tres cossos, 2008) digué que l’univers és un bosc fosc i que cada civilització és un caçador armat que camina entre els arbres com un fantasma. Aquests caçadors fantasmes poblen els relats de l’Abzú, on l’autor poa de civilitzacions antigues, com la de Mesopotàmia, amb el títol del llibre com a estandard epònim, perquè el nom Abzú, que potser es conega pel famós videojoc, té l’origen en la llengua del poble sumeri (3500 a.C.), significa aigua profunda, associat a Enki, déu de la saviesa. I en l’aterratge del terme al llibre, no hem d’obviar l’evolució significativa cap al terme “abisme”, una forma que s’adiu perfectament a l’entitat dels relats. Per no decantar-nos exclusivament al costat obscur, val a dir que també hi ha present una riquesa de referències i símbols religiosos en el context de la religió catòlica, per exemple a “La visita”, on es posa en paral·lel la Bíblia amb la vida extraterrestre, o les al·lusions a l’apocalipsi, suggerides en altres històries. Una proliferació de material constructiu per a les narracions que també compta amb la cabalística, la prova l’encapçala el relat titulat “Cinc cinquanta-cinc”, on la vida d’un personatge gira obsessivament al voltant del número 5.
El trajecte que ens proposen els relats pot considerar-se una visita al museu de la fantasia, on habiten zombis, extraterrestres, gegants, rèptils humanoides, morts que travessen el vòrtex del més-enllà i retornen, abduïts per naus espacials d’origen desconegut, investigadores que treballen noves fórmules amb cèl·lules mare, aparicions del “maligne” i una sèrie que no deixa fora pràcticament cap element de la idolatria ciència-ficció, amb les derivacions que apuntàvem. Com a regal a la lectura podem gaudir imatges dels episodis en les il·lustracions de López Planells, d’una plasticitat molt suggeridora, ben fidels a l’ambientació gairebé gòtica i potents quant a la representació dels personatges o els escenaris. El pintor ens deixa un doble sentiment per la bellesa i la cruesa reflectides alhora en la traçada experta de l’aquarel·la.
Tot ho situa l’autor del text en llocs que ha volgut combinats entre la l’encant local i la notorietat internacional: comarques i poblacions nostrades, el Camp de Morvedre, la Serra Calderona, Puçol o Gàtova, entre altres, funcionen d’escenari geogràfic alhora que Illinois, Londres, Canvey Island, Cuba, Nàpols o Venècia. Sobre aquest repartiment aparentment equilibrat, el predomini del component cultural simbòlic se l’emporta clarament el nostre país, per referents històrics, gastronòmics, tradicionals i lingüístics, tant en l’interior de la trama com també en el llenguatge emprat pel narrador, noteu el lèxic dels aliments (“un granissat”), de les plantes i els arbres (“carrasques, romaní, farigola”), i els usos paremiològics (“a mi no se’m paren les mosques”), per citar-ne alguns.
Finalment, remataré la relació dels referents amb la gamma de les influències que desplega el conjunt narratiu, i és ara quan els aficionats a l’art aplaudim el tribut a la literatura i al cinema de ficció, espargit arreu de l’obra. Durant el viatge hem rescatat a la memòria escenes del cinema com les següents: la gran nau extraterrestre que s’atura sobre un turó, de la pel·lícula “Encontres a la tercera fase” (1977, Spielberg), al relat “Mireia”, o l’ocultació terrorífica en edificis abandonats dels éssers que representen el mal, “Soc llegenda” (2007, Francis Lawrence), a “El cau del maligne”, o quan la lectura d’un llibre endinsa els protagonistes en l’horror que contenen les seues contalles, “Possessió infernal” (1981, Sam Raimi), a “L’altra realitat”.
Si penseu que us heu fet una idea completa del que conté Històries de l’Abzú, res més lluny de la realitat, perquè la pinzellada que acabeu de llegir és tan sols una visió impressionista de l’eclosió fantàstica que ofereix el llibre, una mena d’abducció mental que transporta el lector als mons que habitualment no són els seus i que el sedueix amb la temptació literària i mòrbida de no saber a quina de les ribes romandre, perquè al cap i a la fi “la veritat és una qüestió de la imaginació” (Ursula K. Leguin).
