La placidesa no era total, s’hi notava una tranquil·litat vagament relativa, tot i que era conscient que allò podia ser una concepció totalment errònia o, si més no, subjectiva. De totes maneres les meues mans estaven entrellaçades. Això era senyal inequívoc que l’assossec estava present mal que fora d’una manera minsa, és a dir, que el feia a penes perceptible. També, paradoxalment, aquesta actitud era precursora que alguna cosa insospitada havia d’ocórrer. Tal volta, com moltes vegades havia succeït amb anterioritat, hi haguera un principi de quelcom que, més tard, i de manera indefectible, no podria acabar, si bé la seua essència i origen estarien absolutament al marge de tal destí.
A causa d’aquestes reflexions, mon pare, a qui feia temps que no veia, encara més, pot ser que en certs moments posara en dubte la seua existència, s’extralimitaria, amb seguretat, en les seues funcions com a pare.
El cas és que, sense deixar de costat aquelles conclusions vàlides per als meus fins (i encara no concretats), em vaig dedicar gairebé per complet (ja que, de veritat, tenia diversos problemes) a admirar aquell port pesquer del qual, inconscientment i involuntàriament, era hoste. Feia una estona que em trobava assegut en un petit ampit per damunt del qual es veien les xicotetes embarcacions balancejar-se al ritme lent que les petites onades els marcaven. Probablement, les mandràgores, si és que hi havia per aquells entorns, descansaven en el seu origen. Per tot això vaig anar prenent consciència de tot el que passava al meu voltant, emperò, francament, no tot s’advertia, segurament algun vol insegur de gavina se m’escapava o, tal volta, un gest de complicitat de xica jove al seu estimat; però en general vaig poder copsar una bona perspectiva, d’altra manera m’hauria sigut impossible recordar tants detalls, si bé, moltes voltes, un xicotet fragment et distrau l’atenció i no adverteixes, ni assimiles, la visió global que t’ofereix la realitat pura i dura que t’envolta.
Mon pare, a través del seu comportament amb mi durant molts anys, m’havia inculcat la deixadesa com a lema, la mandra com a estendard i la indiferència com a orgull. Tot això era, de vegades, realment bo i altres no tant.
Davant meu, naixia un petit carreró que pujava –pensava jo (no era una cosa, per tant, comprovada)– cap al centre del poble o, almenys, a indrets més concorreguts i transitats. Per ell baixava contínuament un home vell, amb les mans a les butxaques i una grossa gorra de llana empresonada sota la seua aixella. Encara que s’esforçava i caminava amb bastant rapidesa per a la seua edat, mai aconseguia eixir del carreró. Jo l’esperava ansiós i em deia per a mi: «ara, ara, sense dubte, aconseguirà arribar al final». Però això mai passava. Quan tot just li quedaven quatre o cinc passos per a finalitzar el recorregut, per a veure’s lliure del carreró, tanmateix, màgicament retrocedia uns metres. La seua mirada implorant i la seua mà estesa em pregaven que l’ajudara. Jo, vertaderament, ho hauria fet amb molt de gust, però també era ben cert que en cap moment de la meua vida m’havia trobat en una situació semblant, i mal podia jo, d’aquesta manera i encara que m’esforçara, saber quins dificultosos i intricats procediments s’utilitzaven en aquests casos concrets. Aquest raonament podia excusar-me davant qualsevol organisme oficial o privat que, més tard, poguera demanar-me responsabilitats davant la meua passivitat a socórrer l’ancià. Sabia, això sí, que la meua consciència, inexperta en lleis, potser no era tan justa amb el seu juí, però era un risc que acceptava d’antuvi.
Mon pare, en aquest cas, possiblement hauria seguit llegint el periòdic (ell sempre, en casos com aquest, llegia el diari) i s’hauria despreocupat de l’assumpte sense més tardança. Jo, al cap i a la fi, era fill de mon pare, i, per altra banda (encara que aquesta circumstància no era determinant) no coneixia de res el vell, si bé és veritat que des d’un principi m’havia caigut bastant bé.
L’ancià, mentrestant, continuava baixant i baixant sense aconseguir el seu propòsit. La seua mà estesa continuava pidolant ajuda. Estic segur que unes paraules d’alé haurien sobrat, però ni eixa insignificant empara em podia ser permesa.
Els meus nervis es van temperar a mesura que va anar passant el temps. Ja no escoltava els laments del vell. Certament, no em trobava en situació d’assegurar que alguna volta els haguera sentit, i si de cas els emetés, cosa molt probable atés el seu estat abatut; tanmateix, jo, evidentment, no recordava haver-los sentit; així és que optí per canviar de posició en l’ampit i donar l’esquena a l’home vell i el carreró. Aviat em vaig adonar que xicotets peixos s’agrupaven sota els meus peus…, al mateix temps que unes mans rugoses i atrotinades pel sol marí m’empentaren amb fermesa cap a ells.
