Hilari Alonso, cantant i artista, ens presenta el seu últim treball, Terra Màgica. Amb lletres i arranjaments de Moixino, i la col·laboració dels músics Magí Capdevila, Marina Lluch i Pau Puig, es tracta d’una proposta per endinsar-nos en el món de la música d’arrel tradicional, valenciana i llegendària. Podeu escoltar o adquirir el disc en la pàgina https://terramagica.ppf.cat, i en totes les plataformes.
D’on vos ve el gust per la música?
Moixino: A mi em ve de molt lluny, des de menudet, ja participava en les danses de Muro (el Comtat), més avant amb un grup d’amics muntem el grup de danses Baladre. D’ací comença el contacte amb tot el món de la música tradicional del País Valencià.
Hilari: A mi em ve de casa. El meu iaio i mon pare cantaven, no de professionals, però sí com a part de la seua vida quotidiana, ho vaig mamar de ben xicotet. Després, vaig conéixer a Moixino, i com que ell estava vinculat a la música i la dansa tradicional, m’enganxe més encara. Jo era ballador i una nit em vaig posar a cantar i em van dir: “No ho fas malament, xiquet!” I això em faltava, fins a dia de hui, vinga de ballar i cantar.
Abans has publicat els altres treballs, els discos A prop i Home romancer...
Hilari: Sí, i una col·laboració amb Pep Botifarra en Te’n cantaré més de mil i també en Ja ve Nadal (una nadala de Llocnou d’en Fenollet).
I d’on ve la idea de preparar Terra Màgica, un disc tan especial?
Moixino: De molts llocs. Hem treballat per dignificar la música tradicional, que no siga una cosa de pandereta. Aspirem a retornar la dignitat, investigar sempre. Hem arreplegat molt de material sobre la comarca, hem enregistrat persones grans. Quan ho fas, vas classificant el que vas trobant. I una de les coses que descobríem era material sobre el món màgic valencià. La gent gran de diversos pobles me’n parlava i mira, també de ben pròxima. La meua iaia va nàixer al mas de Sants de Penàguila, era masera, i fins arribar a Muro van anar de mas en mas. Ella tenia molta cultura de la tradició màgica valenciana. Quan jo era menut, ens passava el mocador per a l’enfit, ens fregava amb l’oli del cresol… Ma mare penjava una figa de pala al trespol de l’habitació contra la gelosia, coneixíem conjurs i oracions…
A Benilloba encara és fa això, a la plaça, quan són les danses…
Moixino: Cert.
Hilari: A mi em van ensenyar als catorze anys a passar el mocador. Ah, i hem de parlar de la tia Juanita de Beniaia, que t’explica com es lleva la insolació, amb un got, i moltíssimes creences més. Pensa que estes persones vivien apartades del món, no hi havia metges per als pobres, ni hospitals, s’havien d’arreglar amb el que tenien a mà.
Moixino: La tia Juanita de Beniaia ens explicà com espantar una tronada, perquè si queia la tronada i feia malbé la collita, venia la fam. Ho feia llançant “els ferros” de tres potes, sobre el bancal. Tota la informació que ens anava arribant, quan investigàvem sobre música popular, a poc a poc, tradició oral de llegendes, rondalles, cançons… presentava una part relativa al món màgic. Quan vam tindre aquell tresor de cultura sobre la taula, ens vam dir: «Ha arribat el moment de posar-lo en un treball i presentar-lo al públic ben vestit i mudat, sobre un escenari. Sobretot, ens preocupava com donar-li la dignitat necessària per a compartir-lo i divulgar-lo. Perquè, sovint, són coneixements que la gent ens conta d’amagat, no estaven ben vistos, feien vergonya, precisament, per nàixer de la cultura del poble, de transmissió oral, no de l’escola ni de l’església. Els gallecs han sabut posar en valor la riquesa del seu imaginari, que si les meigas, que si la santa companya, que si les encantas, que si els conjurs… Forma part de la seua manera de ser i se’n senten orgullosos. I nosaltres, què? Nosaltres, els valencians, tenim una tradició no rica, sinó riquíssima, i hem de traure-la a la llum, divulgar-la i dignificar-la, perquè és també molt desconeguda i es troba en perill d’oblidar-se. A partir d’ací vam començar a raonar entre nosaltres i a donar-li forma.
Hilari: La tia Juanita de Beniaia, per exemple, és una dona molt gran, té noranta-tres anys. Però és una gràcia, en sap un no dir i té una memòria admirable. Gràcies a ella hem recuperat un fum de cançons, llegendes, costums… A més, a mi m’agrada fer molt de senderisme, ara i adés vaig per la serra, com ara pel barranc de l’Encantà. Soc un enamorat de la nostra terra. No som conscients de com d’afortunats som, de tindre uns paisatges i un país tan bo i a l’abast per a camejar i descobrir. El nostre interès és que no es perden els xicotets tresors que anem arreplegant.
Moixino: A mesura que hem anat investigant, hem fet descobertes que ignoràvem. Per exemple, tots, si passem per la Penya Foradà de la Vall de Gallinera, ens podem meravellar davant la força visual del paisatge. Però quan et conten la història i les llegendes que hi ha darrere d’aquell raig de sol que passa per la Foradà, te’n fas creus. O quan vas a la font de Xana, entre Moraira i Teulada, i et conten la història de la Jonaina, t’aborrones; o quan vas al santuari de la Balma de Sorita, i et parlen dels endimoniats… Al final, investigant i parant l’orella, teníem un bon grapat de tresors damunt la taula. I vam pensar: «Açò no es pot perdre i ho hem d’aprofitar i compartir per a fer un disc». Has de triar i destriar, reelaborar i replantejar…
Hilari: He de confessar que jo estava, al començament, molt espantat, i no pels monstres. Sinó perquè per a mi ha representat un esforç i un repte de maduresa total. Hem passat d’una fase de treball basada en la investigació i la recuperació, diguem-ne, a una altra de pensar i aplicar noves formes de cantar, d’aprofitar el material, de combinar melismes, de planificar sonoritzacions, de jugar amb instruments diferents… Hi ha una tasca immensa, manta hores, darrere del disc, i com artista, m’ha tocat madurar molt. A més, jo vinc del món del folklore tradicional i m’abellia fusionar i canviar. En A prop, ja vam començar a fer-ho. Ara calia crear un projecte totalment nou.
Moixino: Una dificultat que ens vam trobar a l’hora de preparar el disc és que referències enregistrades de material sonor tradicional, models, ben bé no n’hi ha. O en tens molt poc. Partim de les gravacions dels informants, d’alguns textos d’oracions o llegendes però, realment, quina música acompanya a això? Quins instruments? Quines melodies? Hem hagut de construir a partir de quatre agafadors i bastir un món sonor nou i específic, nostrat, el que trobareu en Terra Màgica.
Hilari: Recorde que vaig escoltar una gravació de Vicent Torrent, del grup Al Tall, en una xarrada. Es deia «La Corta de la Canal de Navarrés». Unes dones cantaven un miserere a la porta de l’església, amb quatre o cinc veus diferents. D’ací naix la primera cançó de Terra Màgica, «La Corta». Al disc faig quatre veus distintes per a crear una polifonia similar.
Moixino: Quan sents la música de Terra Màgica, t’adones que cada tema és diferent, tenen una unitat, però sonen molt diferent. Per a «El bressol dels dimonis» o la cançó sobre «El Trib Real» hem hagut de crear sonoritats molt diverses.
Hilari: A qui se li pot acudir fer una cançó de bressol al dimoni, per a dormir els monstres? A nosaltres, que som uns atrevits. Em va semblar una bona idea cantar el bressol per als monstres valencians, ogres, dimonis, gegants… Al cap i a la fi, a la vida, qui són els monstres malvats, en la realitat? Els humans. Per tant, els monstres de la imaginació, no són tan roïns, i també mereixien una cançó de bressol. I per reblar el clau, amb instruments de joguet.
Moixino: No ho contes tot, que vinguen a l’espectacle o senten el disc, home…
Això, que compren el disc Terra Màgica o que el senten per les plataformes. El disc el distribueix Propaganda pel Fet. A banda, vosaltres feu música tradicional, però no perdeu passades, que m’han dit que també es trobarà Terra Màgica a Spotify, Youtube i altres plataformes. A més de fer rodar l’espectacle a tots els llocs on pugueu.
Moixino: I tant!
Quan vaig assistir a la presentació de l’espectacle al teatre de Muro, em va sorprendre la qualitat dels músics. Com vau trobar uns músics tan bons? Perquè eixa és una altra, quina troballa de professionals!
Hilari: Per començar, hi ha David Coll, de Sotabosc. És el meu productor. Jo estic rodant, ara com ara, una obra de teatre que es diu No sé com gloses. És un musical on cantem un català, un mallorquí i jo del País Valencià. Cada un canta a la seua manera, amb el seu accent. Alhora, David té una altra proposta, l’Orquestra Musical d’Arrels Catalana. Hi ha manta catalans, vora cinquanta, i un valencià, Pau Puig. Pau és de Vinaròs i viu a Reus, li vam proposar de participar en el nostre projecte. Ell ha creat tota una màgia musical.
Moixino: Tu Francesc, que vas assistir a la preestrena a Muro, te’n vas adonar que els músics de l’espectacle fan de tot, toquen una gran varietat d’instruments tradicionals.
Són cap de caps, tots!
Moixino: Pau Puig toca, sobretot, instruments de vent. Després, hi ha Magí Capdevila. Un jove de 21 anys, que és un mestre total! Teclat, guitarra, vent… Seguiu-lo perquè ens sorprendrà en un futur, sempre en coses bones. Amb 21 anys ha preparat les partitures per a la banda de música de Muro, que col·labora en el projecte, incloses les campanes del campanar, facilitades per campaners del Comtat!
Quasi res diu el paperet!
Hilari: Magí Capdevila toca una garbera d’instruments, electrònics i de tota mena. A més, estudia a la universitat dos vessants totalment distints, matemàtiques i psicologia, imagina’t. Cal donar pas a la joventut, afavorir la creativitat que no hem d’amagar, donar-los les oportunitats necessàries per a crear i aportar. Després, hi ha Marina Lluch, una meravella de xiqueta que toca la bateria, la guitarra elèctrica, l’espanyola… i només amb 23 anys. Estudia la carrera de música. Treballar amb estos músics és una gran sort.
Moixino: Una part fonamental de l’equip, que no es veu, però s’ha de fer sentir, és el tècnic de so. Ell ha de quadrar tot l’espectacle. Abdon és indispensable.
La vostra proposta té dues cares. Tu Hilari, la veu i el rostre visible. I Moixino, l’ànima que hi ha darrere i va pensant les lletres, la preparació dels temes…
Hilari: Sí, Moixino ha dedicat hores i hores a fer realitat Terra Màgica. Li vaig proposar, “Podries fer alguna lletra…”. I quantes n’has fet, al final?
Moixino: Les he fetes totes! Sempre hem intentat partir d’alguna part original, però també ha estat necessari completar i crear de nou, per donar entitat a les composicions. Per exemple, en el fandango hi ha un parell de cobles originals i jo complete la resta. En el romanç de l’Encantà, partim d’un romanç del tio Miquelet de l’Ena de Planes, al qual he afegit un parell de cobles per donar-li major consistència narrativa. En el bolero i el bressol, per exemple, les lletres són completament meues. Però anem jugant entre tradició i creació. Com que hi ha molts buits, cal omplir-los, per poder fer possible la presentació d’un espectable.
Hilari: Tot es va crear en un moment donat. Allò antic i allò modern. Nosaltres volem que la gent entenga les emocions que pretenem transmetre, quan vinguen a l’espectacle de Terra Màgica o senten les cançons pel seu compte. El meu desig és divulgar una essència cultural que és nostra. Considere que la meua obligació d’artista és posar esta cultura sobre un escenari i presentar-la amb respecte i dignitat, de forma que agrade i seduïsca. És a dir, vull donar veu a una cultura que està quedant en silenci, perquè la recorde o la conega el públic. El nostre objectiu és sorprendre i alhora emocionar.
Cal reconèixer que sou valents. Açò no s’atreveix a fer-ho qualsevol.
Hilari: Arriba una edat que ja vols fer el que t’abellix. El millor regal per a nosaltres és que el públic ens diga, en eixir de l’espectacle o quan ens trobem: «He disfrutat molt».
L’objectiu d’emocionar i comunicar l’aconseguiu del tot. Heu creuat un treball memorable, que passarà a la llista d’obres imprescindibles per a conéixer el nostre imaginari fantàstic. Em va emocionar molt sentir-lo en la preestrena a Muro. Convide tots els nostres lectors de La Veu a gaudir de les cançons i les peces que trobaran al disc de Terra Màgica.
