En aquests moments soc un cec que necessita ser conduït. No puc plorar perquè els meus ulls estan endurits, secs, per quelcom que no comprenc ni sent. Desitjaria plorar fins a la infinitud, desitjaria ser llàgrima per a relliscar eternament per la teua galta. Amb tot, m’és impossible fer-ho.
No entenc el que em passa; tal vegada és que no desitge entendre-ho, o tal vegada és que no puc fer-ho, en tot cas els efectes són devastadors. Em sent enfonsat, tan sols em falta una petita ajuda, únicament un pensament subtil i feble i cauré en el més profund de la desgràcia. En certa manera ho desitge, perquè perdura en mi el fàstic, el rebuig envers mi mateix, no em suporte! Si poguera pensar tan sols un instant amb un altre cervell. Mirar-me uns segons des de fora i bolcar, en eixos moments, tot l’odi que aixoplugue.
Aquesta música que m’envolta no aconsegueix, malgrat el seu esforç, entrar en mi. És possible que em condicione quelcom, no ho sé, però en eixe cas ho faria per a multiplicar la meua tragèdia.
Et necessite més que mai, però no és una necessitat momentània, passatgera, no, és eterna, més enllà de les nostres vides, de la nostra pròpia existència, malgrat que a canvi no et donaré res. Encara més, coneixent el meu terrible egoisme, et xuclaré part de la teua vida.
Vull tindre un milió d’eternitats per a omplir-les de solitud i penediment, per a plorar la nostra relació, el meu fracàs i alhora el teu encimbellament com a ésser.
Així i tot, quan cerque caragols de biblioteca, eixos que quan es troben amb una rosca li reciten “El romancer gitano”, mai puc trobar-los!
