-El seu treball tracta el fenomen del bilingüisme. Fins a quin punt considera que és nociu per al valencià?
-El bilingüisme, per se, no és conflictiu. Crec que es pot habitar en una realitat bilingüe, sempre que siga en un context en el qual les dues llengües s’ubiquen al mateix nivell. Recorde que Rafael L. Ninyoles deia, fa uns anys, que el conflicte lingüístic és un conflicte social, no de llengües. Les llengües no s’enfronten entre elles. Aquest seria el cas del País Valencià, on hi ha un bilingüisme social. Això significa, des de la meua perspectiva, que la població valencianoparlant està obligada a adoptar el bilingüisme, però les persones castellanoparlants poden persistir i mantindre’s en el seu monolingüisme. Habitem, i patim, un bilingüisme asimètric i unilateral. A més, quan parlem de bilingüisme social, com comente al meu treball, això no depèn d’una decisió pròpia o d’una realitat geogràfica concreta, sinó del fet que tot el món està sotmès a unes normes socials en què la classificació de funcions estan unides a una llengua determinada.
-Critica, de fet, que el “plurilingüisme aparentment respectuós no és sinó un procés de monolingüisme homogeneïtzador”.
-Això ho comente dins d’un context estatal. Parle del cas de l’Estat espanyol, on sí que trobem un cert bilingüisme, però amb una força i una legitimitat reconegudes a favor del castellà i en què la resta de llengües no es troben en situació d’igualtat. El bilingüisme, com deia abans, només se’ls exigeix a persones que parlen llengües cooficials. Això implica, directament, que les persones castellanoparlants poden no fer l’esforç de parlar ni d’entendre altres llengües i nosaltres, sempre, ens veurem en l’obligació de cedir en aquest aspecte.
-Se centra, també, en el canvi i en el manteniment de la llengua per part dels valencianoparlants en aquest context.
-A mi m’interessava estudiar les posicions més lleials, els habitus més lleials. Ninyoles rescata aquest concepte, que procedeix de Pierre Bourdieu, a l’hora d’establir les posicions lingüístiques al País Valencià. El meu tutor, Rafael Castelló, les aplica a la realitat que vivim, i les considerades persones lleials són aquelles que tenen un compromís més present i manifest amb la seua llengua, perquè la parlen i la valoren. Podem afirmar que aquests són els perfils més activistes, i aleshores, el que jo he anat observant a través de l’estudi empíric que he fet a partir de l’enquesta, era que, per exemple, només el 15% de la gent que habita a les zones valencianoparlants comença una conversa sempre en valencià. O que només el 7% parlen valencià en una conversa i es mantenen en valencià malgrat que l’altra persona conteste en castellà. D’altra banda, hi ha una dada que ens va sorprendre un poc: una de cada dues persones que se’ns dirigeix en castellà canviarà al valencià si nosaltres li responem en valencià. Aquest seria un bon missatge a l’hora d’emfatitzar en les campanyes de promoció lingüística: hem de mantindre la llengua, perquè moltes persones es canviaran al valencià si ho fem.
-Com deia, segons les dades reflectides al seu treball, als valencians els costa mantindre la llengua. Segons vostè, això és un problema.
-És un problema en el sentit que el model que tenim al territori catalanoparlant és aquell que comença posant en valor la llengua per a després aplicar polítiques d’augment competencial que, finalment, i suposadament, es traduiran en un major ús del valencià. Però no és el que realment acaba d’ocórrer al País Valencià. Hem observat un lleuger augment de les competències que no s’acaba de traduir en un major ús, sinó al contrari. Hi ha una tendència a la baixa. En eixe sentit, no mantindre el valencià és un problema. Com a mínim, un problema d’enfocament.
-I assenyala que els més lleials a la llengua a l’hora de mantindre la llengua són persones que viuen en municipis amb menys de 25.000 habitants i de 65 anys cap amunt. Això, pensa, es deu a una qüestió de consciència o de costum?
-És, considere, una qüestió de factors demogràfics que es combinen, tal com Rafael Castelló va explicar en un treball al 2002. Ruralitat, edat i el fet de tindre família valencianoparlant són factors clau a l’hora de determinar les pràctiques lingüístiques. Aquest model segueix més vigent que mai.
-Indica, també, la manca de polítiques d’acollida en valencià per a les persones nouvingudes i que no se n’estimula l’aprenentatge.
-A l’hora d’estudiar com es valoren les polítiques lingüístiques dels últims anys hem observat que només vora el 2% de la població enquestada coneixia les propostes lingüístiques que se’ls comentaven, i el 38% afirmaven que no en coneixien cap ni una. Crec que, d’una banda, aquestes polítiques no arriben a la gent, i que per l’altra no hem d’oblidar, ni d’obviar, que ens trobem en un context de governamentalitat (concepte de Michel Foucault) neoliberal que pretén crear identitats individuals aparentment aïllades i diferenciades, però aquestes realitats estan travessades per estructures de dominació i que generen desigualtats, en aquest cas lingüístiques. Per això, un concepte que m’interessa molt, i que tindrà continuïtat en un futur, és el de necropolítica: el conjunt de mesures polítiques i institucionals que actuen mitjançant una violència simbòlica de baixa intensitat, però que va calant de forma més implícita en el subconscient col·lectiu i en la realitat del dia a dia, perquè ens fa creure que la nostra és una llengua de segona. Per això, propose al treball una sèrie de polítiques perquè la població migrant veja que el valencià és necessari per a viure al País Valencià.
-Per últim, per què vas pensar fer aquest tipus de treball?
-Al final tendim a observar i a estudiar aquelles coses que ens travessen. El tema del valencià sempre ha estat molt present en casa, he anat a l’escola pública del barri del Carme de València, he viscut el context de retallades en educació, i en el meu cas particular considere molt important l’oportunitat de desenvolupar-nos i poder viure en el dia a dia en la nostra llengua. Al cap i a la fi és la nostra manera de viure i d’entendre el món. I d’altra banda, sempre anime a tot el món, i sobretot a les meues amigues, que parlen el valencià, encara que el parlen malament. El punt clau és posar la llengua en funcionament i posar de relleu que és una llengua vàlida per a viure, sobretot al País Valencià. Per tant, aquesta és una forma de convidar a tota la gent perquè faça aquest esforç, perquè és convidar-los a entrar a una intimitat a la qual només es pot accedir entenent la nostra llengua, parlant-la i acostant-se a aquestes sensibilitats.
-I per acabar, PP i Vox han anunciat que retiren l’ajuda a la Càtedra de Drets Lingüístics, la mateixa que li ha atorgat el premi, comprometent així la seua existència. Què en pensa?
-És un poc la confirmació del que ja ens temíem. Vinculant aquesta decisió amb allò que parlava de la necropolítica, aquesta n’és una de les manifestacions. En aquest cas pot ser una violència simbòlica, però també material, en el sentit que es materialitza en la retirada de fons per a impulsar i donar visibilitat a tots aquests estudis i publicacions relacionades amb els drets lingüístics, no només dels catalans i dels valencians, sinó també a nivell internacional. És una llàstima que continuen amb els ulls tancats davant una realitat plurilingüe, però crec que a aquestes altures no sorprèn a ningú.
