Han passat ja uns anys, no sé quants, des de no sé quin aniversari de l’any Fuster. M’han vingut al cap ara aquestes bajanades editorialistes (que de ximples, no en tenen res) segons les quals els genis han d’estar fora del món dels mortals fins al moment en què a ells els vinga bé, comercialment bé, ressuscitar-los. Ja, ja, sé la contraargumentació, això és per a donar-los a conèixer, per apropar-los al públic més jove, per a revisar i replantejar els pilars bàsics del seu ensenyament i mestratge. Un màrqueting repetitiu i a tot color, completament preestablert i previsible per omplir agenda als guardonats anuals, que cada vegada en són més. I si us pregunteu que qui soc jo per atacar la indústria editorial, i si em qüestioneu amb la intenció de menysprear la meua vàlua, no sé si l’encertareu. Soc una qualsevol lectora i vosaltres sou, els meus desconeguts oferents, aquells que treballeu per a mi fent de destriadors de genis literaris; vosaltres, que doneu forma material i immaterial als llibres, on es condensa i es conserva la saviesa que promet convertir-se en la subversió dels nostres temps, tot passant per la subjectivitat entrenada i canònica de ments lectores rebels i analíticament capacitades, els jurats literaris, és clar; vosaltres, dic, editors nostrats, sou qui ens doneu el nostre pa de cada dia.
I el ventre buit i la gana de pair alguna descoberta deliciosa i brillant, m’ha fet baixar al carrer a la cerca diària de l’aliment bàsic. Una vegada a la llibreria m’he trobat -després d’obrir-me camí entre totxos de tres quilos i llibrots que lluïen faixes de premis milionaris- allà al fons fosc de les últimes prestatgeries a mà esquerra, un dels darrers llibrets bandejats com a Premi Literari. El Premi reposava en una caixeta de cartró oberta netament amb un cúter. Els primers exemplars que quedaven a la vista, blancs, càndids i tendres, jeien endormiscats sota un full d’albarà informàtic, i m’ha semblat que maldaven per veure les lluminàries de Nadal o una qualsevol lleixa de biblioteca. He llegit el títol, m’ha agafat un rampell fusterià i m’he dit que, ja que està escrit en català: mirem què diu.
Tant per ensenyar-li al llibret els llums de Nadal com per a fer-me jo una cervesa fresca en aquest dia de desembre i els seus bons vint graus a l’ombra, m’he assegut a una moderna terrassa del Prado, a Gandia, sota el forjat pseudomodernista d’aquell arquitecte que guanyà un premi fet ad hoc per construir les cobertes que renovarien el nou Mercat de Fruites i Verdures. I la ment m’ha volat imaginant com haurien lluït de belles les cobertes de l’arquitecte Beltrí, dissenyades si fa no fa trenta anys abans de convocar-se el premi. Ha estat una relació d’idees sublim i il·luminada que m’ha corprès amb la veritat de tot plegat, i de la qual us n’intentaré fer cinc cèntims:
Fou a finals del segle XIX quan a uns polítics d’una capital de comarca valenciana, de rància ignorància i d’una imperícia vergonyosa – dit siga de pas – no els feu el pes el modernisme genial de Beltrí, el nou arquitecte municipal – tortosí i deixeble de Gaudí, siga dit de pas també-. Víctor Beltrí, jove i amb empenta, va arribar a la ciutat de Gandia després d’aprovar unes oposicions d’arquitecte municipal. Aspirava renovar arquitectònicament aquesta vila i desitjava convertir-la en una ciutat moderna. Beltrí, amb el somni de la seva vida a les mans i les idees de geni sortint-li per les orelles, no veia el moment d’edificar tot allò que tenia planificat. Al despatx del costat del consistori, els polítics debatien com dir-li que allò no era de rebut. La realitat era un xoc entre les sabates massa estretes dels homenots saberuts, dins les quals no cabien els aires modernistes, i les idees brillants dels nous temps. No cabien les raons acadèmiques, l’apel·lació a l’obertura de ments, la implicació en l’art que tindria l’obra ni les paraules instructives, aclaridores i argumentatives del jove arquitecte. Després de més d’un any veient i contemplant els seus plànols damunt les taules dels delineants, Beltrí va ensumar-se que alguna cosa no rutllava. En resum, amb dues palmadetes a l’esquena li van dir que el seu projecte de Mercat de Fruites i Verdures – amb les esplèndides columnes de ferro amb decoracions florals, les vidrieres per deixar entrar la llum i les rajoles de ceràmica acolorida – ja se’l podia berenar. I així fou com Beltrí va ensumar que Gandia no era el seu lloc somiat i marxà a Cartagena, on edificis beltrinians, tant públics com privats, són el dia de hui l’orgull dels seus habitants i reclam turístic de la ciutat. A Gandia sols una edificació particular, el Palauet de París, ens demostra el pas de Beltrí per la ciutat. Actualment, la família conserva l’edifici destinat a col·legi, i al senyor París li hem de reconèixer i agrair el bon gust en la construcció de sa casa, l’única mostra realment modernista de la nostra ciutat. Per acabar-ho d’adobar, abans que marxés Beltrí, i de la nit al dia, els dirigents polítics van plantar una plaça de bous en el mateix lloc on havia de ser edificat el mercat públic.
I… sense saber com, unes idees em porten a altres i em ve al cap la correguda de bous emesa per À Punt del dia 28 d’octubre amb tota la desvergonyida intenció d’anul·lar informativament la manifestació que recordava les víctimes provocades feia un any per la inutilitat i inoperància de la dreta valenciana. Quines coincidències passen! Tot i que ja sabem que no són coincidències, més aviat són les conseqüències de les nostres tries que sempre tenen repercussions futures.
La volada de dos coloms de la plaça em retorna la ment al tema de les editorials i del lliurament de premis. Això dels premis literaris ja sabem que és un poc guiat i dirigit per gustos temporals i particulars, mireu si no el cas de Mercè Rodoreda amb la seua Plaça del Diamant en el no-Premi Sant Jordi de 1960. Tot i això, he volgut creure que quasi sempre les tries d’obres premiades per jurats lletraferits, representants tant del sector públic com del sector privat ( i les interconnexions creades), atorguen el seu vot a escrits que no estiguen farcits de ximpleries descobertes fa un instant pel seu autor, extretes d’idees alienes ni exposades com un seguit o enumeració de parauleria poètica, sense un sentit intrínsecament trencador, innovador, valent, agosarat i, sobretot, sincer amb la literatura.
Malauradament, això és just el que m’ha passat en descobrir un dels darrers Premis Literaris de Poesia. També confiava que si la qualitat de les obres presentades no estava per damunt d’un mínim cànon poètic, el premi quedava desert, per bé dels lectors, de la literatura nacional i d’allò que anomenem poesia. No obstant, és més útil i lucratiu premiar la mediocritat, fer tirada de llibres per omplir prestatgeries i convocar presentacions.
I la resta, a callar, no siga que si ens queixem de la mala poesia ens diguen que som uns esnobs.
